Fernando Aramburu: “Ara escric sobre la vida d’un home que ha decidit suïcidar-se”

L'autor basc va conversar amb l'editor de Tusquets, Juan Cerezo, sobre l'èxit de 'Patria' i va avançar el tema de la seva següent novel·la
Fernando Aramburu
Fotografia d'Iván Giménez (Tusquets).

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Entenc que quan algú conversa amb un escriptor que ha venut més d’un milió d’exemplars de la seva darrera novel·la, és inevitable preguntar-li allò de «què estàs escrivint ara?» Ho va fer ahir Juan Cerezo, editor de Tusquets, a Fernando Aramburu (San Sebastián, 1959) en un directe d’Instagram, la xarxa social estrella d’aquest confinament. Que això li demani un editor a un dels seus autors estrella pot semblar més un gest de complicitat que una autèntica demanda d’informació, però Cerezo va explicar abans que durant dos anys a Tusquets no sabien què tenia entre mans Aramburu quan estava dedicat a Patria. Així que la primícia –pel que sembla- va ser per a tots: «ara escric una novel·la llarga que posa la lupa en la vida d’un ésser humà, un home que ha decidit suïcidar-se en un data determinada i això condiciona la seva vivència del present, és un home de cinquanta-cinc anys divorciat, que no sap ubicar-se en el món actual, sent que no té cap ocupació humana, no troba acomodament en aquesta existència, tot i que és molt lúcid». Aramburu avisa que això és només una part de la seva pròxima novel·la, en la qual «passen moltes coses».

Les expectatives per aquesta nova novel·la són altes i l’autor ho sap. Segurament per això, almenys en part, diu: «no he perdut l’esperança que se’m perdoni per l’èxit de Patria». I no és que hagi de demanar disculpes per haver esdevingut un fenomen editorial, però és evident que després de sacsejar d’una manera tan forta el món literari, la ressaca és llarga. Explica Aramburu que, prova d’això, és que des del 2016 no ha publicat cap nova novel·la, la qual cosa s’entén perquè Patria (Tusquets/Columna) li ha exigit molta dedicació fins i tot després de ser publicada. Poca broma, ell mateix recorda que de la seva obra s’ha fet una sèrie a Netflix, que s’estrena el 17 de maig, una novel·la gràfica i unes quantes cançons que alguns lectors han volgut fer després de llegir-la. Sobre la sèrie, per cert, admet que «és possible que sigui més dura que la novel·la, perquè el llenguatge escrit necessita un procés més llarg d’interpretació, és més subjectiu, mentre que el format audiovisual t’entra directament al cap, sense que hi hagi tantes interferències per mig». Això mateix defensava Aitor Gabilondo, el creador de la sèrie.

Però quan Aramburu diu que no ha perdut l’esperança que se’l perdoni pel seu èxit literari, també ho fa perquè la seva novel·la no va agradar a tothom, i no és refereix a la seva qualitat literària. Ell no hi posa noms, però s’explica: «jo ja sabia a qui no agradaria la meva novel·la, però tot i així volia introduir un debat en la societat i crec que ho he aconseguit gràcies a què la societat ha assumit la novel·la, ja no cal dir qui l’ha escrit perquè la gent ja la coneix». Aramburu es refereix a la manera com ens enfrontem al nostre passat, un tema sobre el qual afegeix: «com que visc a Alemanya, he pogut veure molt de prop com els alemanys s’enfronten al seu passat, el del nazisme, fins i tot aquelles generacions que no l’han viscut, i això em va ser de molta ajuda per escriure Patria». En la seva novel·la -recordem- retrata pràcticament trenta anys de la història d’Euskadi, posant especialment el punt de mira en l’impacte que va tenir en la societat basca el conflicte d’ETA. Aramburu fa un retrat íntim del que va suposar en aquella societat l’aparició i les accions de la banda terrorista, i ho fa a través de dues famílies que representen les dues cares d’un conflicte social i polític que va desbordar els marges del territori basc.

L’autor és un gran admirador de Pérez Galdós, «però no tant per la manera com escriu, sinó per la densitat humana que posava en els seus personatges», que és el que -assegura- intenta fer ell en les seves històries. «Quan faig una novel·la és com si posés les peces d’escac en un tauler i hagués de decidir com es mouen i en quin context; escriure és això, crear figures de ficció i posar-les a conviure». A més de Galdós, Aramburu es considera un enamorat de l’antiga col·lecció Austral: «quan llegeixo un llibre d’Austral, torno a ser aquell jove que descobria escriptors nous, i m’encanta aquella olor dels llibres vells que fan que em piqui el nas, és gairebé un plaer gastronòmic». I és que, a més d’escriure, al basc li agrada passar hores llegint: «segueixo llegint molt, bàsicament després de sopar, i tracto de llegir almenys dos llibres d’Austral al mes, un de Galdós al mes, un llibre gruixut al mes… M’agrada llegir perquè la lectura és una conversa amb mi mateix, no només amb el llibre, i quan un llibre m’agrada molt, tinc el reflex de compartir el meu entusiasme amb els demés, així que ho faig, per exemple, a través de les xarxes socials».

Sobre ell mateix, Aramburu confessa que ha dedicat tota la seva vida a complir els somnis d’aquell adolescent que va ser: «a vegades penso que tindria fortes discussions amb el meu jo adolescent, però la diferència entre ell i jo és que jo he sobreviscut i ell s’ha quedat enrere, en el passat», diu amb ironia. Animal de costums, l’autor es dedica professionalment només a escriure, tasca que fa de dilluns a diumenge, i seguint unes estrictes rutines: «quan em llevo esmorzo, trec a passejar la meva gossa Luna, que em fa molta companyia, em poso a escriure fins al dinar, després faig un sudoku dels complicats i, més tard, una migdiada, encara que poques vegades m’adormo, en realitat em serveix per descansar la ment mentre escolto música clàssica o jazz, així agafo forces per continuar escrivint fins a les sis de la tarda, moment en què el meu cervell desconnecta fins al sopar i les posteriors hores de lectura». L’autor ho té clar: «jo només puc funcionar d’aquesta manera, no m’agraden les aventures que trenquen el meu ritme diari, només sent fidel a aquest sistema algun dia surt un llibre».

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES