‘Visión’, la història d’Hildegard von Bingen feta pel·lícula

El 2009 l'alemanya Margarethe von Trotta va rodar aquesta pel·lícula que retrata la vida de d'aquesta donassa del segle XII i el seu temps

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

A causa de les circumstàncies actuals la gent s’ha espavilat per tal d’endegar activitats possibles, gràcies a tot el que avui ens permet la tecnologia. L’associació Tot Història ha organitzat ja tres sessions de cinefòrum molt interessants, gràcies a les quals he tornat a veure Paths of Glory i Casablanca.  La tercera sessió es va dedicar a una pel·lícula que no coneixia, al contrari de les altres dues: Visión. La historia de Hildegarde Von Bingen. Un dels motius va ser el desig d’incidir en una època poc coneguda, menystinguda o mitificada, el segle XII, un temps complex, malgrat que tots els temps tenen la seva complexitat, i sovint mal explicat i mal valorat, ja que no és gens senzill immergir-nos mentalment en una època tan diferent i tan llunyana.

Un altre dels motius va ser la facilitat d’accedir a aquesta pel·lícula, que es pot trobar sense problemes per la xarxa. És una pel·lícula de l’any 2009, estrenada el 2010 a casa nostra, que no va tenir, en aquell moment, un gran ressò. Els comentaris van ser diversos, per a tots els gustos. No es considera de les millors de la directora, tot i que, malauradament, l’obra de Von Trotta la coneixem de forma parcial i una mica atzarosa. A nivell personal, el poc que he vist d’aquesta important directora sempre m’ha semblat amarat d’una certa fredor, o és que potser esperem massa de lectures i cinema. O potser és que jo sóc del sud europeu i ella  ve d’una altra cultura i d’unes altres terres. Visión no és pas una biografia de la famosa monja teutònica, tan reivindicada durant les darreres dècades. Ens mostra algunes fragments més o menys rellevants de la seva vida, alguns aspectes dels costums monacals del seu temps, es permet alguna llicència, com ara això de l’embaràs d’una monja jove, fet que empeny Hildegard a separar-se del monestir masculí en el qual es troba acollida la seva comunitat quan, de fet, la separació probablement tenia raons més complexes, lligades a les sempre espinoses relacions de poder.

Una de les diferents situacions que trobem reflectides a la pel·lícula és la relació de Hildegard amb la seva amiga i secretària Richardis. Una relació que, des del present i sense fonaments prou sòlids, s’ha interpretat com a lesbiana. Hildegard i la seva obra, tan complexa, tan llunyana en el temps,  tan lligada a uns anys en els quals la religió tenia components mítics que s’han diluït amb el pas dels segles, han estat subjectes a un munt d’interpretacions, que sovint, de forma indefugible, tenen relació amb les nostres dèries del present. L’obra de la monja sorprèn per la seva diversitat. Va ser el que avui en diríem naturalista, moltes de les seves observacions sobre plantes i la seva utilitat no han perdut vigència. Va compondre música, la va anotar i les seves partitures s’han conservat i es continuen interpretant, amb èxit, avui. Va escriure poemes, va tenir correspondència amb molta gent, se li coneixen unes quatre-centes cartes, va elaborar una llengua inventada, va tenir poder en un món d’homes (tot i que això tampoc s’ha d’entendre com ho entenem avui) i per tot plegat s’ha considerat protofeminista, patrona de les ciències, patrona dels esperantistes, creadora d’un gènere gairebé operístic, lesbiana avant la lettre i moltes coses més. Tot plegat, és clar, contemplat a partir de nosaltres, els homes i dones del present. Sempre es fa historia contemporània, encara que es parli de la Prehistòria, de fet, com va evidenciar Benedetto Croce.

Hildegard tenia visions, un tema que avui s’intenta interpretar d’una forma racional, a través d’explicacions mèdiques i psicològiques, lligades a estats patològics com ara migranyes, epilèpsies i d’altres. I tot plegat agreujat amb el tema de la repressió sexual, malgrat que Freud vagi de baixa. O suposant que alguns d’aquells vegetals hi tenien alguna cosa a veure, fet que s’ha donat amb alguns fongs, com la banya del sègol. El misticisme -o com en vulguem dir- d’Hildegard es fica al mateix sac d’altres, en concret, i pel fet de ser dona, es fan molts paral·lelismes amb Santa Teresa d’Àvila. Teresa és filla d’uns altres temps i d’unes altres circumstàncies, d’una altra geografia i d’un altre context cultural lligat al Renaixement, al pes de l’aventura americana, en la qual van participar alguns dels seus germans, i la seva classe social, tot i ser considerablement important, té poc a veure amb la noblesa de la qual provenia Hildegard. Quatre segles pesen, fins i tot en èpoques en les quals els canvis no eren tan ràpids ni contundents com en l’actualitat.

L’època d’Hildegard va ser menys fosca que d’altres posteriors. La clausura de les monges s’agreujaria, amb prohibicions abusives i amb la intensificació del control que els homes projectarien damunt dels monestirs femenins. Abans d’Hildegard, però, comptem ja amb exemples ben propers, com ara el tancament de Sant Joan de les Abadesses, a causa de les ambicions territorials de Bernat Tallaferro. Els penjaments sobre el capteniment de la comunitat han arribat fins als nostres dies, a través de la llegenda del Comte Arnau. La monja lasciva, com la monja enterrada en vida i obligada a professar, son construccions culturals que han fet fortuna. Com deia, Hildegard tenia visions, va fer profecies, va saber guanyar-se el respecte i la confiança de gent important de la seva  època, cosa que fa pensar que, a més a més de tantes virtuts professionals, era una gran diplomàtica. El Papa li va donar suport, també l’emperador i fins i tot Bernat de Claravall, una figura reduïda avui a una caricatura d’home intransigent i sanguinari quan en aquella època la violència era una constant, a tots nivells. Hildegard va condemnar així mateix el catarisme ja que estava en sintonia amb Claravall, en aquest i d’altres aspectes. Un parany habitual es voler situar la gent del passat en una mena de categoria de bons i dolents, sempre, és clar, des de la visió personal de  cadascú, ben diversa, per altra banda.

La pel·lícula de Von Trotta precisa, si es vol accedir a la complexitat vital i cultural d’Hildegard, de complements i lectures. Existeixen un parell de sèries, una d’anglesa i una altra d’alemanya, sobre el personatge, però no les coneixem, de moment. La directora ha defugit sovint, també en aquest cas, l’etiqueta de feministes que es dona a les seves pel·lícules però em temo que no se’n podrà escapar. Avui tot ho llegim amb aquestes ulleres, i està bé que sigui així. Però cal recordar que al llarg de l’obra de Von Trotta es repeteix el tema de l’amistat i dependència entre dones, sense que hi hagi pel mig més sexe del subliminal. Té diferents pel·lícules que incideixen en la relació entre germanes, alguna altra en la qual la relació és entre mare i filla, i sembla que la seva intenció, pel que fa a la història entre Hildegard i Richardis, era tornar de nou a aquesta relació, tan diferent de la que es dona entre homes o entre home i dona, sexe a banda. Són relacions profundes en les quals hi pot haver dependència, relacions de poder i moltes coses més.

El lesbianisme, fins fa quatre dies, havia estat contemplat des del punt de vista masculí i la pornografia dirigida als homes acostumava a incloure algun fragment amb dues o més senyores fent numerets. Coetzee, a la seva novel·la Desgràcia, es pregunta què en sap ell, del tema, quan intenta comprendre la filla lesbiana. En tot cas, Hildegard ens resulta avui un personatge apassionant, d’una gran capacitat i categoria, amb ombres i llums, i que mai no podrem abastar del tot. Va viure molts anys per a l’època i va fer profecies que sembla que s’han complert, malgrat que això de les profecies sempre és interpretable i al mon passen i han passat tantes coses que alguna cosa trobarem que respongui a qualsevol predicció. En tot cas, la pel·lícula, protagonitzada per Barbara Sukowa -una actriu habitual a l’obra de Von Trotta-, és interessant, una excusa i un bon motiu per acostar-nos a un temps, a un lloc i uns personatges fills del seu temps. Entre ells, la personalitat immensa d’Hildegard Von Bingen, de bona casa -un altre aspecte que cal tenir en compte-, que destaca amb llum pròpia, més enllà de la llum de les seves singulars visions. Ara que ens trobem en una mena de clausura, encara resulta més oportuna.

Categories
BiopicCINEDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES