Paola Antonelli: “El disseny pot canviar el comportament de les persones”

La curadora de l’àrea de Disseny i Arquitectura del MoMA va conversar amb el periodista de 'La Stampa' Francesco Semprini a Instagram

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Una de les coses bones d’aquest confinament és que moltes persones estem descobrint els directes d’Instagram. L’altre dia vaig pensar que seria bona idea seguir els comptes de museus, teatres, editorials, llibreries i mitjans de comunicació de diversos països per si cau algun directe interessant. Ahir, La Stampa, el diari italià, va oferir una conversa entre el periodista Francesco Semprini i l’arquitecta italiana Paola Antonelli (Sassari 1963), que des de 1994 és curadora de l’àrea de Disseny i Arquitectura del MoMA de Nova York, on també exerceix com a directora d’Investigació i Desenvolupament. Antonelli és considerada una de les personalitats més destacades del món del disseny, les seves iniciatives han propiciat diversos debats que han fet dialogar l’espai físic i el digital, la ciència i el disseny. Entre les seves apostes estan el fet d’haver obert les portes del MoMA als videojocs, per tal que el públic pugui apreciar-los com a artefactes d’art i disseny. Així que és gràcies a ella que al museu de Nova York el clàssic videojoc Pac-Man conviu amb obres de Warhol, Picasso o Hopper.

Que els videojocs estiguin als museus ara ens pot semblar natural; de fet, només cal recordar que el CCCB va inaugurar el desembre passat l’exposició Gameplay amb un notable èxit de visitants. Antonelli va recordar, una vegada més, en el directe d’Instagram de La Stampa que els videojocs són disseny i cal entendre que «el disseny és una forma de pensar el món». Més encara, la curadora del MoMA va assegurar que «el disseny pot manifestar-se de moltes formes, però no són només objectes, sinó també comportament, així que el disseny pot canviar el comportament de les persones». En aquest sentit, el disseny té la responsabilitat de què aquesta forma de pensar el món i de condicionar el comportament es desenvolupi «de la manera més respectuosa i sostenible possible». No fa gaire, l’arquitecta catalana Carme Pinós em comentava precisament que la forma com es dissenyen -i es construeixen- els espais públics de les ciutats afecta el caràcter de les persones, ens pot fer més sociables o més aïllats, més feliços o més tristos.

Va ser el 2012 quan Antonelli va decidir començar a comprar per al MoMA videojocs com el Pac-Man (1980), Tetris (1984), Super Mario Bros (1985), The Legend of Zelda (1986), Myst (1993), Portal (2007) o Minecraft (2011), entre altres. Uns anys abans, però, el 2006, el museu va celebrar un simposi privat amb experts en disseny de la comunicació i ja en aquella ocasió el tema dels videojocs va estar en l’agenda. Antonelli no entén un museu només com un espai d’exposició, sinó també -com assenyala el periodista Francesco Semprini- «com un laboratori, una cuina d’idees». En aquest sentit, la curadora va explicar que al MoMa hi ha sis departaments que s’ocupen de disciplines com l’escultura, la pintura, l’arquitectura i el disseny, les performances i l’art audiovisual, la fotografia i el cinema: «la convivència i les sinergies entre tots aquests departaments són el que creen un museu d’art modern», va assegurar.

Davant la pregunta d’alguns usuaris d’Instagram sobre què pensava ella sobre les mostres virtuals que molts museus estan oferint en temps de confinament, Antonelli va dir que «les exposicions virtuals ja existien molt abans del coronavirus, no és res nou, el que cal discriminar és la qualitat del contingut que s’ofereix, sabent que no és la mateixa experiència veure art en viu i fer-ho a través de la pantalla». Sobre aquestes dues formes de gaudir de l’art, la curadora italiana va afegir que tampoc és el mateix arribar a un museu amb unes expectatives després d’haver agafat el metro i l’autobús, que senzillament seient a la cadira i obrir l’ordinador: «si t’has de moure molt per la ciutat per arribar al museu, les teves expectatives seran més altes i, per tant, el risc de decepció també». De tota manera, Antonelli va matissar que «no és el mateix una mostra feta per a una sala que també acaba generant continguts per a la xarxa que una altra que està pensada directament per ser gaudida a través d’Internet».

Antonelli va tenir temps també per destacar el caràcter solidari de Nova York en aquesta època de crisi sanitària, on «la gent realment s’està a casa, al MoMA per exemple només hi ha sis persones treballant, entre el personal de seguretat i algun curador que ha de vigilar l’estat de les obres, la resta treballem des de casa des del mes de març». L’arquitecta va arribar a Nova York fa vint-i-sis anys responent a un anunci de feina que va veure en una revista: «jo no tenia pensat ser curadora, ni treballar en un museu ni anar a viure als Estats Units, però una sèrie de factors, una mica de sort i molta feina van fer que acabés fent-ho». Antonelli va lamentar que «als Estats Units estem vivint una eliminació de la classe mitjana, els rics són molt rics i després hi ha una classe treballadora que, amb molt d’esforç, pot posar un plat a la taula» i va afegir que «els somnis mai moren, però abans el somni americà era canviar de classe social, la gent es pensava que en arribar al país no hi hauria problemes de classes, però aquell no era un somni real, perquè hi havia i encara existeixen problemes de justícia social i problemes de racisme».

Categories
ArquitectesARTDirectiusPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES