‘Night of the Demon’, les forces ocultes d’una mort

Dirigida per Jacques Tourneur aquesta pel·lícula de 1957 és un thriller fantàstic i de terror que s'endinsa en el món de l'ocultisme

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Jacques Tourneur va ser un director brillant i eficaç.  Té pel·lícules per a tots els gustos i, més endavant, com d’altres professionals, es va dedicar més aviat a la televisió, en els bons anys d’aquest mitjà. Les seves pel·lícules de terror han estat objecte d’un culte estès en el temps. Aquests dies Betevé ha recuperat Night of the Demon, que en castellà es coneix, en general, com La maldición del demonio (o La noche del demonio), cosa que pot confondre, ja que hi ha alguna altra pel·lícula amb aquest mateix títol. La pel·licula és de l’any 1957 i si l’arribo a veure de petita, cosa que no sé si vaig fer o no, segur que passo por de la bona. El terror de Tourneur es atmosfèric, embolcallat en un excel·lent blanc i negre, suggeridor i inquietant. El de menys, de fet, és la història, que s’espatlla quan accedeix a la pantalla la personificació del monstre diabòlic, tot i que considerant l’època, resulta remarcable la construcció d’aquest ésser terrible.

El protagonista era Dana Andrews, un actor molt present en el cinema de l’època, després es va passar a la televisió, va deixar de fer primers papers i es va dedicar als negocis immobiliaris, amb èxit, segons expliquen. Dana Andrews convenç sobretot, abillat amb vestit i barret de l’època, amb pantalons amb la ratlla ben feta i una certa impassibilitat davant dels perills de tota mena. Jo, de petita, a Dana Andrews ja el veia una mica antic, no sé com explicar-ho, però amb el temps li he trobat la gràcia, centrada en una professionalitat sòlida i efectiva. En aquesta pel·lícula, es posa en la pell del psiquiatra Dr. Holden, un descregut del món de l’ocultisme i la bruixeria que en arribar a Londres, a un congrés, s’assabenta de la mort d’un company, el professor Henry Harrington, un investigador de sectes que havia denunciat les activitats del doctor Karswell, precisament en l’àmbit de l’ocultisme. Holden decidirà investigar la relació entre aquests dos personatges i esbrinar si l’accident que ha patit el seu col·lega té alguna relació amb Karswell. L’acompanya una noia molt maca, que es va retirar relativament aviat, del món del cinema, Peggy Cummins. I, entre d’altres secundaris de categoria, l’irlandès d’origen Niall McGinnis, fent de dolentot al servei del maligne i participant ja, en algun moment, de la imatge recurrent del pallasso pervers. No sé què tenen els pobres pallassos que han inspirat tantes interpretacions pertorbadores, crec que és l’efecte de la màscara.

El dimoni no ha acabat de desaparèixer mai de les temàtiques cinematogràfiques i literàries però és evident que avui, la majoria de la gent, ja se’l pren amb una certa distància. La semilla del diablo és una altra història diabòlica, posterior, que encara fa por quan la tornem a veure, per exemple. Els dimonis i l’infern, ja ho va intuir Sartre, estan entre nosaltres o som nosaltres mateixos, i passa el mateix amb el cel i els àngels, amb tot el respecte pels creients convençuts. En tot cas, no he somniat pas amb el monstre afamat de la pel·lícula, afortunadament. No sé si els exteriors eren reals o refets a l’estudi però el meu record de Stonehenge, un dels pocs indrets turístics que he visitat, va lligat més aviat a un munt de turistes encuriosits, una botiga amb records adients i molts, molts estornells. Què deuen fer, per allà, aquests dies?

Categories
CINEFantàsticFilmotecaTerrorThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES