Yasmina Khadra: “Occident té un perfil baix perquè s’està fent vell, està cansat”

A la novel·la ‘La deshonra de Sarah Ikker’ l'autor retrata la societat magribina i reflexiona sobre la condició femenina al món musulmà
L'autor va visitar Barcelona amb motiu de la BCNegra. / Foto de Manel Haro.

Yasmina Khadra (1955) és el pseudònim de l’escriptor algerià Mohammed Moulessehoul, un dels autors del nord d’Àfrica més venuts arreu del món. Escrites en llengua francesa, seves són novel·les com Les sirenes de Bagdad (Edicions 62/Alianza), El que el dia deu a la nit (Edicions 62/Destino) o Las golondrinas de Kabul (Alianza), que recentment ha vist estrenada una versió cinematogràfica. La darrera novel·la que ha publicat és La deshonra de Sarah Ikker (Alianza). En ella, el tinent Driss Ikker gaudeix d’un feliç matrimoni amb la Sarah (la filla d’un alt càrrec de la policia marroquina), quan un dia torna abans d’hora a casa i es troba que la seva esposa ha estat violada. La desesperació s’apodera d’ell i començarà a fer tot el que està a les seves mans per saber qui va cometre el crim. Khadra, un ferm defensor dels drets de les dones, fa aquí un retrat de la societat magribina en els seus diferents nivells socials alhora que planteja una reflexió sobre l’honor i els prejudicis al Magreb i sobre la condició femenina en el món musulmà.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Vostè escriu novel·les que sempre posen el focus en algun tema de la societat que l’inquieta.

Sí, sempre arrenco amb algun tema que m’interpel·la, llavors la història es forma a poc a poc al meu cap, apareixen els personatges, es dibuixen les primeres línies, diguem que tot plegat és com una pel·lícula. Llavors és quan començo a escriure. Sovint escric per entendre i, si aconsegueixo que els lectors entenguin, vol dir que jo també ho he fet.

En aquest cas el tema que el va interpel·lar ha provocat tres entregues, aquesta és la primera.

Perquè vaig pensar que en aquest tema calia aprofundir una mica més. A mi em fascina el factor humà, jo sempre parteixo d’una persona vulnerable i aquesta persona no està destinada a ser l’heroi de cap història, són els esdeveniments que van construint el personatge. He reflexionat sovint sobre què és l’heroisme i considero que no és més que un accident en un recorregut.

Vostè retrata en aquesta novel·la la societat magribí. Aquest heroisme és extrapolable a altres societats?

Absolutament, tret que hi ha petits detalls que fan que aquesta societat sigui singular. A Espanya, per exemple, quan una dona ha estat violada, es produeix una empatia amb ella i amb el seu dolor, però al meu país una dona violada és rebutjada i sembla que el dolor només el pateixi el marit. És absurd, però forma part de la nostra cultura, una mentalitat mil·lenària que no ha aconseguit dissociar home i dona. A Algèria oblidem que la dona és un ser de ple dret i que pot patir, que pot tenir les seves frustracions però també els seus somnis. Els homes cosifiquen les dones, pensen que és quelcom que els pertany.

El personatge masculí de la seva novel·la sent ferit el seu honor quan descobreix que han violat la seva dona. Aquesta ferida és fruit del masclisme?

Masclisme, vivim en societats falocràtiques en què tot depèn de l’home, l’home s’apropia de tot el que ve de la dona i la desqualifica. És com el règim de Stalin, que s’apropiava de la intel·ligència dels seus escriptors i aquells escriptors que no li agradaven, els oprimia. Al Magreb els homes fan això amb les dones, tot allò bo que pertany a les dones passa a ser dels homes i allò dolent ho deixen a les dones.

Com és el feminisme al Magreb?

Va prou bé, però hem de veure si el feminisme es concreta en fets, perquè l’home no deixarà anar l’urpa, sempre voldrà dominar a les dones. Només així els homes poden demostrar que han crescut, perquè des que neixen estan sota la protecció de les seves mares, elles alimenten els fills, els acompanyen, els fan costat fins al matrimoni. I quan arriba aquest moment, el paper de cuidadora passa de la mare a l’esposa. D’aquesta manera l’home manté la seva dominació.

La societat del Magreb viu resignada o manté viva la lluita?

No està resignada en absolut, al contrari, el somni perviu, el somni és l’única cosa que els queda als pobres. Mentre somies, no estàs desencantat, estàs en una recerca permanent de benestar. On hi ha desencant és a Occident, on la democràcia s’enfonsa, es converteix en un fet selectiu, la llibertat d’expressió es torna agressiva, es perden els valors. Nosaltres encara conservem certs valors i, per tant, podem esperar un futur millor.

Ahir vaig entrevistar un autor italià que coincideix amb vostè.

Perquè tractem de ser honestos. Ha arribat el moment que les intel·ligències del món sencer assumeixin responsabilitats i que entenguin que la veritable vocació del ser humà és cercar la veritat i no celebrar només la democràcia. Hem de caminar cap a la saviesa, és el que el món necessita.

Un escriptor té l’obligació de ser honest?

No és una obligació, perquè l’escriptor treballa amb la ficció i hi ha molts tipus d’escriptors. És important entendre que un escriptor és, per sobre de tot, una persona. Pot ser una persona feliç, desgraciada, sincera, mentidera, magnífica, malèfica… Hi ha autors que escriuen per crear discòrdia i d’altres que volen calmar els ànims i acompanyen als lectors per camins difícils per tal que aconsegueixin la felicitat, que és el més important. Ser escriptor no significa res concret…

Ha dit abans que escriu quan alguna cosa l’interpel·la. Tenint en compte que el llegeixen lectors d’arreu del món, pensa sovint si el lector compartirà la seva inquietud?

Em tradueixen en cinquanta-sis països, quaranta-vuit llengües. Parteixo de la idea que tots els ser humans tenen la mateixa intel·ligència i la mateixa sensibilitat, així que quan escric no penso en un lector concret. L’acollida que reben els meus llibres és la mateixa a Espanya, al Japó o als Estats Units. És a dir, tot i que canvia la llengua, som sensibles a les mateixes coses, compartim emocions i inquietuds.

Què queda al Magreb de la Primavera Àrab?

La Primavera Àrab va ser un esclat de ràbia espontani, però sense cap concreció en les idees, així que després d’aquella explosió no hi va haver cap programa que convertís en fets aquells sentiments. Tampoc hi havia persones carismàtiques que convertissin la ràbia en una revolta de veritat, amb la qual cosa la Primavera Àrab es va esgotar. No podem oblidar que els règims havien dissociat el poble de les elits, i com que aquestes estaven corrompudes, amb les revoltes van haver d’exiliar-se, així que el poble no va trobar líders ni punts de referència entre elles, i sense això els pobles es perden. A banda d’això, el poble pensava que després de les revoltes tot es normalitzaria, però el problema és que després de la sortida dels tirans hi va haver un buit que les sectes van aprofitar per fer-se amb el poder. Tenim un problema molt greu de lucidesa política als països del nord d’Àfrica que fa que caiguem constantment en les mateixes trampes.

S’ho esperava, tot això?

Fa uns anys vaig escriure un article bastant important a El País fent pronòstics del que passaria al nord d’Àfrica respecte a les revoltes. Vaig encertar amb el Marroc, Tunis i Egipte, però em vaig equivocar completament amb Líbia, perquè vaig pensar que Gadafi sabria calmar els ànims. Jo no volia que Líbia es trenqués, perquè sabia que si el país queia en la violència, seria una catàstrofe humana i cultural. Suposo que per aquesta raó no volia pensar que això podia passar.

Sovint el món àrab ha buscat els seus referents a Occident. Podria passar que Europa, que viu un moment de desencant, arribi a buscar algun referent al món àrab?

No ho crec, no. Europa està molt avançada respecte al Magreb, no cal fer-se compliments, nosaltres hem d’aprendre molt de vosaltres. És cert que en l’actualitat Occident té un perfil baix, perquè s’està fent vell, està cansat, Occident ja no suporta més aquesta febre financera que situa l’ésser humà fora de tot allò que és interessant. Estic convençut, però, que aquest cansament farà que Occident assumeixi les seves responsabilitats. El ciutadà occidental és modern però viu pobrament, està perseguit per factures i impostos, està desmuntat per les múltiples obligacions financeres. És possible que hi hagi una revolució a Occident per tornar a situar l’ésser humà al centre de tot. Al Magreb, mentrestant, encara ens estem buscant a nosaltres mateixos. L’avantatge que teniu a Europa és que els vostres referents els teniu amb vosaltres. Potser avui els hi doneu l’esquena, però tard o d’hora us mirareu a la cara.

Al nord d’Àfrica hi ha marge per lluitar contra la corrupció?

Sí, darrerament hem vist com responsables polítics i homes de negoci, que pensaven que eren inexpugnables, estan a la presó. Ara bé, això només és una lluita de clans, uns clans guanyen i envien als altres a la presó. Per lluitar contra la corrupció cal una justícia neta i eficaç i una premsa atenta. Només així s’aconsegueix.

Quina és la millor manera de conèixer el Magreb?

Viatjar allà amb un llibre a la mà, com si fos una guia. La meva recomanació a un espanyol, un francès o un americà és que no es conformi amb ser només un espanyol, un francès o un americà, perquè és tot el món que el pertany. Cal ser com una abella que va de flor en flor per donar les millors mels. Si et tanques en la teva bombolla, ets ostatge de tu mateix.

És sabut que vostè és un gran observador i conversador…

Jo estimo la gent, els meus millors amics els he fet a aeroports o en llocs inesperats. M’encanta parlar i si l’atzar ha posat algú al meu costat, vol dir alguna cosa, així que començo a parlar. Mai deixar d’intentar-ho perquè qualsevol trobada m’interessa i això m’ajuda a construir els meus personatges.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES