William Klein, un artista multidisciplinari i sense regles

L'exposició de La Pedrera ‘William Klein. Manifest’ recull més de 200 peces, entre pintura, fotografies i altres materials de l’artista

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

William Klein (Nueva York, 1928) és un d’aquells artistes gairebé totals, un home inquiet, ambiciós, inconformista i curiós. Bàsicament és reconegut com a fotògraf, i potser una mica com a director de cinema, però Klein és un home d’art, camaleònic, multidisciplinari i transgressor. Va començar la seva carrera com a pintor, entre el 1949 i el 1951, quan va enllestir algunes natures mortes pintades amb acolorides formes geomètriques, però aquesta etapa li va durar ben poc. Aviat, Klein va descobrir la fotografia, pràcticament per un fet casual quan va començar a captar amb una càmera allò que pintava, per tal de documentar les seves obres. Va ser el moment en què Klein va intuir tot el que la fotografia podia expressar amb variacions de llums i ombres. Aquesta primera etapa de Klein a la cambra fosca va donar com a resultat una sèrie de composicions abstractes que li van permetre, entre altres coses, exposar-les a París i il·lustrar algunes de les portades de la revista italiana de disseny Domus.

Per entendre totes les cares creatives d’aquest artista, la Fundació Catalunya La Pedrera acaba d’inaugurar l’exposició William Klein. Manifest, que recull més de dues-centes peces entre pintures, fotografies, documents, pel·lícules, maquetes i altres materials. La mostra, fruit de la col·laboració entre la institució catalana i la Fundación Telefónica, vol explicar així el caràcter artístic d’un creador que va apostar sempre per la intuïció, l’anticipació, l’espontaneïtat i, en alguns casos, fins i tot la irreverència. Un dels seus treballs més importants en fotografia, que és, alhora, un bon exemple de tot això, és el seu llibre de fotografies sobre Nova York que Klein va fer quan va tornar d’Europa el 1954. Per a Klein, les grans ciutats eren espais de caos i complexitat, així que especialment Nova York devia ser mostrada en la seva autèntica essència, això és una Nova York irreverent, caòtica, viva, mal educada fins i tot. Segons paraules del mateix Klein, va pensar en un llibre amb l’estètica del Daily News: «vaig imaginar-me el llibre que volia fer com un diari sensacionalista furibund, groller, cridaner, saturat de tinta, amb una composició impactant i uns titulars d’escàndol. Era el que Nova York mereixia i tindria.» Efectivament, Klein va voler captar el batec de barris com Harlem, el Bronx i la Cinquena Avinguda, amb els seus excessos, va trepitjar carrer, va apropar-se al màxim als personatges de la ciutat, i després va maquetar les fotografies de forma que expressessin aquest sentit de caos, de molts estímuls impactant alhora.

A més de Nova York, Klein va fotografiar altres ciutats com París, Roma, Moscou o Tòquio. A Roma, de fet, va anar a parar quan Federico Fellini el va contractar, el 1956, perquè fes d’ajudant en la realització de la seva pel·lícula Les nits de Cabíria. L’artista estava interessat a expressar la transitorietat, el moviment del teixit urbà, però sobretot volia captar la convivència, les escenes en les quals les persones eren l’eix central. En aquest sentit, la feina de Klein era més existencial que documental, més interessada en els estímuls que en el significat, tot i que amb Nova York ell mateix va reconèixer que tenia una voluntat de «primícia informativa». En aquells anys cinquanta Klein apostava per mostrar una visió ferotge de la societat moderna i una ciutat i una vida desmitificades. Per això la seva obra la va fer sense normes, desmuntant les convencions assumides fins aleshores. Raphaëlle Stopin, comissària de l’exposició, recorda que «Klein va ser dels primers artistes que van incorporar els progressos de la societat moderna en el seu art» i també que «Klein no mostrava les ciutats tal com les veia, sinó tal com les sentia, la seva era una mirada més aviat interior.»

La producció d’aquest creador va anar més enllà, com es pot veure a La Pedrera. Durant els anys seixanta, Klein va recuperar la seva activitat pictòrica amb interès especial en el món de les lletres com a signes. Paral·lelament, com a fotògraf de moda, va començar una productiva col·laboració amb la revista Vogue, una feina que va fer sense renunciar a l’experimentalisme, la qual cosa el va portar a buscar escenaris que fossin transgressors. «Klein evitava els espais massa bonics, ell preferia l’espontaneïtat, el moviment, el fet inesperat», diu Stopin. Val la pena aturar-se, en aquest sentit, en una de les grans fotografies exposades, amb dos models en la porta d’una barberia de Nova Yrok, amb un home negre a l’aparador. «Klein volia mostrar la realitat, però en els anys seixanta i a Nova York aquesta realitat no sempre agradava», explica Stopin, tot mostrant un exemplar de la revista Vogue, on es va publicar la fotografia, però retallada, amb només les dues models.

Altres facetes que mostra aquesta completíssima exposició són el Klein cineasta, amb especial èmfasi en la seva pel·lícula Qui êtes-vous, Polly Maggoo? (1966), una mirada satírica sobre el món de la moda i la televisió que La Pedrera té programat projectar el 16 de març, així com els anys dedicats als contactes pintats, quan Klein, ja als anys noranta, va començar a revisar el seu arxiu i donant una segona vida a les imatges captades, però aquesta vegada amb pintures de colors vius. Encara que no és la primera vegada que se li dedica una exposició a Klein a Espanya, aquesta sí és la mostra més gran i més exhaustiva que s’ha fet fins ara. Val la pena visitar-la almenys un parell de vegades per no perdre’s cap detall. Estarà a Barcelona fins al 5 de juliol.

 

________

William Klein. Manifest / La Pedrera (Passeig de Gràcia, 92) / Fins el 5 de juliol de 2020 / www.lapedrera.com

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES