Les memòries religioses i humanistes de Joan F. Mira

'Tots els camins' és el segon volum de records de l'autor, on explica la seva formació religiosa de joventut i els canvis vitals posteriors

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Fins ara no havia llegit res de Joan Francesc Mira (València, 1939), tot i que, al llarg de la meva vida, amics diversos m’havien recomanat alguns dels seus llibres. Llegir-lo, doncs, era una assignatura pendent des de feia molt de temps i encara que no tenia clar si començar pel seu darrer llibre, un segon volum de memòries, era la millor porta d’entrada a la seva obra, al final vaig tirar pel dret. Suposo que, en el fons, amb els bons escriptors no és gaire important per quin títol es comença, tot i que una primera lectura determina bastant la futura relació autor-lector. Dit això, sabent que Joan Francesc Mira és autor de novel·les tan respectades com El professor d’història o Borja Papa, que ha traduït els Evangelis, la Divina Comèdia de Dante i l’Odissea d’Homer, que ha rebut guardons com la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i que ha publicat llibres sobre la cultura i la identitat valencianes, com a mínim m’esperava d’ell un humanista de cap a peus. I res m’engresca més que les memòries d’un humanista.

El que m’he trobat a Tots els camins (Proa), la segona entrega de les seves vivències que va començar a recollir a El tramvia groc, és la transformació vital d’una persona marcada per la mort prematura del pare. El jove Joan Francesc Mira va decidir estudiar per fer-se sacerdot i va acabar sent l’home de lletres, l’hel·lenista, que coneixem avui. Mira era alumne de l’Escola Pia, fill d’una família modesta, amb diversos germans dos dels quals havien apostat per la carrera de Dret. Decidir-se per la carrera religiosa va fer feliç una mare que aviat començaria a estar ofegada per la manca de recursos. Sent un adolescent, Mira va començar la seva formació amb el desig de ser sant, plenament segur de la seva vocació, una seguretat que en alguns moments el portaria a entendre els seus sacrificis d’una manera massa extrema. Un dels atractius d’aquest relat és poder endinsar-se en aquest món juvenil enclaustrat, donat que l’adolescència i la primera joventut s’entenen ara com una etapa de descoberta i experimentació que, en aquest cas, passa a ser de contenció i, en tot cas, de descoberta d’un mateix i de la relació amb Déu. En aquestes pàgines veiem, a més, que la vocació comportava una lluita contra la pròpia naturalesa humana.

Ara bé, Mira tenia tan clar quin era el seu camí en la vida que no hi havia cap temptació que el despistés, cosa que no podrà evitar més endavant, quan arriba a Roma a seguir la seva formació a la universitat Gregoriana i descobreix tot el que la llibertat el pot oferir i que la religió li impedeix gaudir. És el moment en què el religiós passa a ser humanista, en què el futur sacerdot es deixa endur per una visió més antropològica de l’home, en què tota la cultura del seu voltant li reclama més atenció que Déu. Més tard, és clar, vindrà l’amor i la curiositat pel sexe, i ho farà d’una manera fortuïta. En tot aquest temps de canvi, de lenta metamorfosi, Mira ha llegit, ha tingut llargues converses, ha pensat i ha passejat a bastament. Aquí tenim, per a mi, un altre dels atractius del relat: les llargues passejades per Roma, la descoberta dels petits racons plens de cultura, la universalitat de l’ésser humà, l’explosió, en definitiva, d’un canvi vital.

A Tots els camins, l’autor ens regala algunes anècdotes magnífiques, com el fet d’haver col·laborat amb Claude Lévi-Strauss, el seu pas pel París de 1968, les patinades que feia en el terreny amorós o alguns episodis del seu activisme polític que Mira aprofita per insinuar –només per insinuar- el desencís que li produeix el paper del socialisme valencià actualment. Diu l’autor que aquest és el seu darrer llibre de memòries, tot i que el volum només arriba fins a la mort de Franco, i és una llàstima, però Mira sap que seguir fent memòria comportaria haver d’embarrar-se en el terreny polític i haver de treure-li la corona de llorer a personalitats de la cultura i la societat avui molt respectades, una feinada que no li ve gaire de gust fer. I ho entenc. Estic segur, però, que l’escriptor trobarà records més agradables dels quals tirar del fil i, si no, esperem poder trobar-lo en noves novel·les i noves traduccions que ens regalin lectures tan plaents com ha estat per a mi Tos els camins.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Un comentari
  • Júlia Costa
    29 març 2020 at 11:59
    Deixa una resposta

    Un gran savi i un gran escriptor, amb ganes de llegir-lo.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES