Despullant la medicina

A 'Si puede, no vaya al médico', el doctor Antoni Sitges-Serra reflexiona sobre l'ús que metges, usuaris i indústria fan dels serveis mèdics

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Antoni Sitges-Serra (Barcelona, 1951) és catedràtic de Cirurgia de la UAB i cap del Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar. Ha tingut diferents càrrecs professionals, ha publicat centenars d’articles científics i gairebé cent llibres. Va publicar articles a El Periódico des del 1997 al 2017, és fundador i vicepresident de Federalistes d’Esquerra, una associació cívica partidària de la reforma federal de la Constitució Espanyola i ha escrit llibres de poemes i anecdotaris. És, doncs, una d’aquestes persones de gran cultura i interessos polièdrics, una espècie que avui sembla en extinció, la dels savis de cultura científica i humanística a la vegada, amb curiositat constant i esperit crític.

És estrany que aquest llibre, Si puede, no vaya al médico (Debate), no hagi provocat debats espinosos a l’entorn dels molts temes que toca, relacionats amb la pràctica actual de la medicina. Hi ha moltes idees, pràcticament revolucionàries, en aquest llibre, que posen en quarantena molts dels tòpics admesos a l’entorn de la malaltia i la salut. Com ara la pressió a l’entorn de la innovació al preu que sigui, que sovint comporta riscos innecessaris per als pacients, o fins i tot la mort prematura, a més d’una despesa inútil i que afavoreix un munt de fatxenderia amb vernís suposadament científic. Hi ha molt d’això que en diuen avui postureig en el món de la medicina. I en molts altres, és clar, però els riscos són d’una altra volada. L’afany de protagonisme i de guany econòmic ha generat situacions dramàtiques, més o menys maquillades, de les quals Sitges-Serra ens n’explica molts exemples.

La medicina, determinada medicina, és avui un negoci, lligat a interessos comercials, dels grans laboratoris, però també a la conveniència política d’assolir clientelismes. Així, per exemple, s’han tornat obligatoris els cribats, gairebé inútils, a l’entorn del càncer de mama o de pròstata. Hi ha corrupteles conegudes, i no tan sols pels metges, qui mes qui menys ha sabut casos a l’entorn de les comissions i regals acceptats a canvi d’introduir medicaments no sempre contrastats, al capdavall hi ha molts visitadors mèdics a prop nostre. També, qui més qui menys, ha tingut notícies sobre els articles escrits per negres a sou, destinats a engruixir currículums i, sovint, condicionats pels grans laboratoris.

Trobem aspectes inquietants, en camps com ara la medicina destinada a la dona, que en un determinat moment va produir problemes de gruix amb tractaments destinats a endarrerir la menopausa. Tenim el cas de les mamografies inútils, o el tema de la cirurgia estètica promocionada, així com l’afavoriment social de l’endarreriment de la maternitat, que comporta riscos però que també provoca guanys a través dels tractaments in vitro.

Un altre aspecte de l’excés mèdic es l’allargament de la vida, a tot preu, l’excessiva medicalització i hospitalització de la gent gran o les intervencions excessives a edats en les quals l’expectativa de vida, i de vida digna, és inexistent. Qui més qui menys ha viscut situacions d’aquest tipus en el si de la pròpia família. Sitges-Serra ens colpeix perquè dona una veu autoritzada a moltes coses que havíem intuït, a través de l’experiència vital, nostre o de gent propera. Les veus sàvies i fonamentades, amb coneixements professionals, sempre ajuden a reblar les nostres conviccions.

Vivim malament amb la mort, avui. Paradoxalment, però, vivim molt millor que els nostres avantpassats però això no ens consola. Anar al metge quan no cal, quan no tenim símptomes ni malalties evidents, no fa res més que col·lapsar els sistemes sanitaris, avui un pou sense fons. Cada capítol d’aquest llibre ofereix un munt de possibilitats de reflexió sobre els dogmes del nostre temps i les seves corrupteles, que suren a tots els camps professionals però que en el sanitari son més lamentables. La formació dels nous metges és tot un repte, i no va pels camins que caldria. Es menysté la praxis que funcionava bé, a la recerca d’aquesta sacralitzada innovació tecnològica. Sitges-Serra incideix en els pros i contres de la medicina pública i privada, i tot i que es manifesta a favor de la pública també en critica les mancances i limitacions. És aquest un llibre imprescindible, va més enllà del tema central, ja que aplega moltes referències culturals de tot tipus i defensa la necessitat d’una formació humanística al costat de la formació estrictament mèdica.

No s’ha d’estar pas d’acord en tot el que planteja el llibre. Les referències al feminisme o a la gent jove d’avui potser mereixen matisos més acurats. En ocasions sembla, així mateix, tot i que no es digui ben bé així, que el metge d’abans tenia uns valors que s’han perdut, però els qui ja tenim tants o més anys que l’autor hem conegut professionals de tota mena i sabem que la formació d’abans tenia moltes mancances, malgrat la població minoritària que accedia als estudis universitaris. Existia en alguns metges l’afany pel guany, amb d’altres paràmetres i en altres contextos, i la professió mèdica, en ocasions i segons on, estava excessivament sacralitzada i era intocable. És possible també que els independentistes se sentin al·ludits amb algunes referències a l’entorn de com aquest tema ha perjudicat l’atenció deguda a la sanitat.

Però això son detalls sense importància, en el conjunt d’un llibre excel·lent, crític amb el que cal i defensor d’allò que funciona. Estem davant d’un sistema que cal canviar i, per això, calen professionals amb ètica i valors evidents, capaços d’entomar reformes serioses i endegar controls que evitin disbarats i corrupteles. Però cal que els consumidors de salut no ens deixen entabanar per les novetats, fent demandes absurdes o creient de forma devota que les revisions excessives, les proves de tot tipus, ens faran longeus o immortals. Estem ara vivint una situació complexa i molts dels factors de la nostra mala educació es palesen de forma evident, com ara l’exigència de proves inútils o l’assistència als serveis d’urgència, sense necessitat.

És aquest un llibre per tenir, consultar i regalar. Tot i que, a més a més, hauria de ser un llibre que motivés un debat seriós i perllongat sobre la nostra societat i el nostre consum mèdic. I no tan sols mèdic, l’educació pateix així aquesta sacralització de la innovació, per exemple, i moltes bones pràctiques s’han menystingut i bandejat. L’ètica afecta els professionals de la medicina però ha d’arribar a molts sectors. Per molt ben pagats que estiguin molts joves amb futur haurien de negar-se, per exemple, a fer de redactors ocults d’articles mèdics. O arqueològics. Sempre es pot dir que no i intentar fer les coses de forma honesta, tot i que no sigui gaire fàcil, en determinades circumstàncies.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
CiènciaLLIBRESSalut / BenestarSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES