Thomas Mann sobre Wagner

El volum 'Richard Wagner y la música' aplega diversos textos i cartes de l'escriptor de 'La muntanya màgica' sobre el compositor alemany

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Suposo que, en general, podem estar d’acord que escoltar Wagner és una experiència de gruix. I no sé si també podríem coincidir que la literatura al voltant de la seva figura i la seva música està envoltada de certa densitat. Potser és que explicar Wagner no és senzill, que cal tenir en compte molta cultura, molta música, molta filosofia i fins i tot molta política. Podria ser. Com que soc tossut de mena, no em resisteixo a seguir llegint sobre el compositor alemany. Aquests dies he agafat el llibre de Thomas Mann que va publicar Debolsillo, Richard Wagner y la música, que aplega diversos textos de l’autor sobre el creador de L’anell del nibelung. No cal dir que Thomas Mann es també una experiència contundent, així que Mann sobre Wagner se’m feia pura dinamita.

Primer de tot, cal saber que Mann no va escriure un llibre sobre Wagner, sinó que, després de la seva mort, la seva filla, Erika Mann, va aplegar diversos textos i cartes del seu pare que giren al voltant del compositor. Si ho va fer, va ser, entre altres coses, perquè per a Mann, Wagner va ser -ho llegim en el pròleg- «la seva experiència més profunda i transcendental.» Veiem què deia el mateix autor: «El que dec a Richard Wagner en gaudi i coneixement artístics és quelcom que no podré oblidar mai, per més que m’arribés a distanciar d’ell espiritualment.» Al llarg del llibre veiem que el sentiment de l’escriptor cap al compositor no era un amor cec, hi ha crítiques i desencís («vaig estar a Bayreuth, veient Parsifal, massa tard, ja que si bé en realitat mai vaig creure en Wagner, últimament la meva passió per ell ha caigut bastant») però Mann mai perd la perspectiva del que va suposar per a ell veure algunes de les seves òperes. I dic veure-les, perquè per a Mann no n’hi havia prou amb escoltar-les, perquè a Wagner -deia- «només se’l pot descobrir al teatre.»

Perquè entenguem fins a quin punt l’obra de Wagner va influir també la de Mann, només cal seguir llegint aquest volum, perquè el mateix escriptor ens ho confessa: «realment, no és difícil advertir un alè de l’esperit que anima a L’anell del nibelung en els meus Buddenbrook, en aquella precisió èpica de generacions unides i entrellaçades gràcies a un conjunt de motius centrals.» Més encara: «poques vegades la influència de Wagner hauria estat tan forta i determinant en una persona aliena a la música -i decididament aliena al drama- com ho va ser per a mi. En mi no va influir com a músic ni com a dramaturg, ni tan sols com a dramaturg musical, sinó senzillament com a artista, com l’artista modern per excel·lència.» Com es pot veure, Mann sentia autèntica devoció per Wagner, la música del qual va descobrir amb Lohengrin, una òpera sobre la qual l’escriptor escrigué amplis elogis, com va fer també amb Els mestres cantaires de Nuremberg («serà sempre un gran triomf alemany, reconegut per tots»), el Tsistany i Isolda («de totes les obres de Wagner, aquesta és la més exquisida i sòlida») o L’anell del nibelung («el compendi de tota l’obra wagneriana»).

Al llarg de la lectura podem veure que, a banda de Wagner, els altres dos pilars de la formació artística i intel·lectual de Mann van ser Nietzsche i Schopenhauer, filòsofs que cita sovint, especialment per analitzar algunes opinions de Nietzsche sobre Wagner, i també per destacar que Schopenhauer va ser un dels pares intel·lectuals de Wagner. A partir d’aquí, Mann tracta d’unir fils per acotar les característiques de l’obra de Wagner, com són la descoberta del mite, el seu germanisme, el caràcter revolucionari del seu art, l’ús dels temes populars per una qüestió purament utilitària, el cosmopolitisme de la seva música o la nostàlgia i cert pessimisme que es perceben en les seves peces, entre altres. Una altra qüestió seria el compromís polític de Wagner que sovint -i erròniament- s’ha volgut unir amb el nazisme, quan el compositor va morir cinquanta anys abans de l’arribada de Hitler al poder. La confusió podria donar-se perquè el nazisme va saber fer servir la música de Wagner per a benefici propi, perquè Bismarck ja en el seu temps va saber veure en Wagner «el desenvolupament d’una cultura i un art alemanys» i per l’antisemitisme del compositor. Sobre aquest darrer aspecte, escriu Mann: «en ell [Wagner] hi ha moltes coses que repel·leixen, massa Hitler, realment, massa nazisme latent i manifest, com per merèixer una absoluta confiança, una veneració sense reserves, un amor que no s’hagi d’avergonyir d’ell mateix.»

Com deia, aquest volum serveix més per conèixer Thomas Mann que per conèixer Wagner, perquè l’escriptor, en essència, comparteix allò que la música del compositor alemany activa en ell i també utilitza algunes qüestions relacionades amb Wagner per expressar les seves opinions. Per exemple, Mann, contrari al nazisme -de fet, el 1833 es va exiliar a Suïssa i els Estats Units-, expressà el següent el gener de 1940: «el nacionalsocialisme ha de ser derrotat. Malauradament, en la pràctica això significa: Alemanya ha de ser derrotada. Aquestes paraules tenen un sentit molt concret, i un sentit espiritual també. Perquè no hi ha més que una Alemanya, no dues, una de bona i una de dolenta. I Hitler, amb tota la seva barbàrie, no és fruit de la casualitat.» Mann va celebrar l’esclat de la Segona Guerra Mundial, precisament perquè considerava que, en essència, tenia lloc per «establir un estat de coses que alliberi a Alemanya de la maledicció de la política de força, molt més funesta per a ella que per a cap altra nació. Es lliura per una Europa pacificada i despolititzada que és l’única que pot generar un ambient que condueixi a la grandesa i felicitat d’Alemanya.»

Sigui com sigui, crec que podem dir que Richard Wagner i la música és un volum per a aquells que s’estimen Mann, o per a aquells que s’estimen Wagner, però sobretot per a aquells que volen saber més de l’escriptor que del compositor. Alguns dels textos d’aquesta antologia són força densos i d’altres molt clarividents. Hi ha contradiccions i es podria dir que es troba a faltar una mica d’ordre, però Erika Mann ja deixa entendre en l’epíleg que és conscient de tot plegat. El llibre no recull la totalitat del que va escriure Mann sobre Wagner, van quedar fora materials que, sense el seu degut context, serien incongruents i difícils d’entendre. En definitiva, aquest és un volum interessant que anima a escoltar més i millor la música de Wagner.

Categories
CLÀSSICALLIBRESLlibresMúsica
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES