Núria Pradas: “L’univers femení és la meva zona de confort”

'Tota una vida per recordar' ens porta al Los Angeles dels anys trenta, on arriba una noia que vol treballar d'animadora a Disney Studios

Diu Núria Pradas (Barcelona, 1954) que escriure no era el seu somni de joventut, però al final s’hi va trobar. Escriu -confessa- per aprendre, així que no és estrany que amb les darreres novel·les s’hagi embarcat en aventures que l’han portada a mons que desconeixia completament, com és el cas de la moda (Somnis a mida), els perfums (L’aroma del temps) o l’animació, un tema aquest que l’ha fet guanyar el Premi Ramon Llull amb la novel·la Tota una vida per recordar (Columna/Planeta). La protagonista d’aquesta història és la jove Sophie Simmons, que amb setze anys deixa la seva família a Nova York l’any 1932 per anar a Los Angeles en plena depressió per fer realitat el seu somni de treballar com a animadora de dibuixos a Disney Studios. Però allò que es trobarà quan arribi no serà fàcil, no només perquè vol entrar en una professió majoritàriament d’homes, sinó perquè, a més, li ha tocat viure una època convulsa, amb dificultats econòmiques, l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la històrica vaga de treballadors de Disney i la irrupció de les màfies en els sindicats de la indústria cinematogràfica. Tot això, és clar, amb una història d’amor que no qualla del tot.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Què la va portar a endinsar-se en l’univers Disney?

Vaig arribar a aquest món de l’animació perquè la meva filla és animadora. Ella va estudiar il·lustració i després es va voler dedicar a això. A casa vam tenir moltes converses sobre el fet que les dones havien trigat molt a arribar a aquesta professió perquè era un món molt masculí. Un dia em va suggerir escriure una novel·la, en un principi no m’ho vaig prendre gaire seriosament, però vaig començar a donar-li voltes al tema, i m’hi vaig engrescar. Ara bé, jo desconeixia tota la part tècnica de l’animació durant els anys trenta i quaranta, així que sense ella no podria haver escrit la novel·la.

Suposo que les qüestions tècniques llavors no estaven gaire desenvolupades.

Abans tot era molt artesanal, ara el món de l’animació, en canvi, té molts programes que ho faciliten tot. Pensa que una conversa de vint segons entre dos personatges comporta moltes hores de feina, però abans més, i cada escena passava per molts departaments. Haver d’explicar això em generava dubtes, així que havia de trucar a la meva filla de tant en tant per fer-li preguntes. Dit això, em vaig enamorar de la història, que parteix de dues animadores reals que van entrar al món de l’animació, encara que després dels fets que jo explico en el llibre. Són Retta Scott i Mary Blair, elles conformen el meu personatge de Sophie Simmons.

Una història on hi entren molts episodis històrics, com la Segona Guerra Mundial o la vaga de Disney.

Quan agafes el personatge i el situes en un context, la mateixa història et va marcant el camí. En aquest cas, estem en l’època de la depressió, així que la família de la Sophie està arruïnada. Però aquesta també és una novel·la d’aprenentatge i de creixement, i en aquest camí et vas trobant amb circumstàncies que ajuden a aquest procés, com és el primer llargmetratge de Disney, la Blancaneu, o, com dius, la gran vaga de treballadors de Disney que va anar des del maig fins al setembre de 1941 i  que no només va canviar el món de l’animació, sinó el de tot el cinema. També et trobes amb les màfies i amb animadors que t’enamoren. Diguem, però, que més que fer un gran procés de documentació prèvia, tot és posar-se i anar descobrint, a veure què et reclama la història.

Però segur que alguns temes reclamaven documentació.

Sí, vaig haver de controlar molt alguns temes, com el paper de la màfia, que es deixava veure i va caracteritzar el moviment sindicalista del moment. Roosevelt va acabar amb la Llei Seca i això va enfonsar el negoci als mafiosos, així que van haver de buscar altres espais on actuar, es van infiltrar en els grans sindicats del món de la cinematografia, extorsionant als estudis. Aquest era un gran tema, però és un tema de fons. També hi ha grans animadors reals en la novel·la, però són acompanyants. I la vaga és un altre gran tema, però no el central, així que vaig esborrar molt. Un dels riscos de situar els teus personatges en contexts molt potents és que pots intoxicar massa la narració principal, quan el que necessites és anar donant lleugeres pinzellades, no fer una tesi doctoral. T’has de saber controlar.

Quantes hores ha passat veient pel·lícules de Disney?

He vist moltes vegades Blancaneu i Dumbo, perquè són les pel·lícules amb les quals entro en la novel·la. Les he vist en família, i la meva filla m’anava explicant aspectes tècnics. He quedat fascinada per moltes coses, com pel fet de saber que hi havia una Blancaneu de carn i ossos i que la feien actuar mentre els animadors paraven atenció als seus moviments. M’entendreix pensar que moltes de les històries que trameto al lector són reals.

En les seves novel·les l’univers femení sempre hi és present.

L’univers femení és la meva zona de confort. Parlo de dones, de les seves lluites, també de mons masculins on és difícil treballar. A banda d’això, escric habitualment sobre els anys trenta i quaranta, que és una època que m’encanta. Diguem que no m’he mogut gaire de la meva zona de confort i ho he de fer perquè la literatura és acceptar reptes. En realitat, cada novel·la ha estat un repte. Per exemple, no en tenia ni idea de moda i vaig escriure Somnis a mida, tampoc sabia res de perfums i vaig escriure L’aroma del temps. Dit això, hi ha altres gèneres que potser provo i surto de la novel·la costumista amb temes femenins, que és al que estic acostumada.

Quan la Sophie decideix anar a Los Angeles, la seva mare s’hi oposa, però el pare li dona suport. M’ho hagués esperat a l’inrevés.

La veritat és que em va sortir així, no hi vaig pensar gaire, en això. Jo vaig tenir bona relació amb el meu pare i amb la meva mare, però penso que en el meu cas, el pare hauria estat més qui jugués aquest paper de donar suport, perquè ell era més del sigues sempre tu. En la novel·la, el pare de la Sophie no hi surt gaire però és important per al desenvolupament de la història.

El somni de la Sophie comporta haver de saltar molts obstacles…

Sí, en l’àmbit laboral, personal, sentimental i social, la seva és una vida una mica dura, però penso que la felicitat són les petites coses que et porta la vida, i la Sophie en té, sobretot quan entra al departament d’art de Disney, que suposa un progrés bestial per a una dona, i pot tractar amb familiaritat altres animadors. Ara bé, també és cert que perd gent important en la seva vida, que és molt jove quan marxa, que ha de lluitar, que l’amor no acaba d’arribar-li…

Com va afectar la Segona Guerra Mundial a Disney?

Bastant, se li van tancar mercats. Dumbo, per exemple, no deixa de ser un retorn als orígens de fer pel·lícules econòmicament viables, en lloc de les grans produccions com Blancaneu. Quan la guerra arriba als Estats Units, ja fa anys que hi és present a Europa, així que fa temps que no compten amb el mercat europeu, cosa que passava en general amb tota la cinematografia nord-americana. També hi havia un problema de materials, que no hi arribaven, era una època de molta crisi.

I, mentrestant, l’Ànec Donald es va erigir com un patriota nord-americà!

Quan els Estats Units entra en la Segona Guerra Mundial, la postura de Disney era totalment patriòtica i van fer pel·lícules d’enaltiment patriòtic per explicar que calia sumar-s’hi, que calien soldats per guanyar la guerra. I el símbol de tot allò va ser l’Ànec Donald. Molts dels grans animadors que he anat seguint durant la novel·la van acabar com a militars.

Walt Disney és avui dia un personatge molt admirat, però tenia les seves ombres.

Sí, a mi m’agraden molt els personatges amb blancs i negres. Disney era genial, brillant, tenia la capacitat d’envoltar-se de genis, perquè s’adonava que necessitava estar amb els millors, i així va aconseguir grans coses, però va arribar un moment que ell no va saber gestionar bé, perquè no va entendre que ja no eren aquella companyia de vuit persones que s’havien de deixar la pell i si no cobraven, no cobraven. Eren una gran empresa amb treballadors que tenien drets, i quan aquests van començar a reivindicar els seus drets, Disney va parlar de comunisme, de persecució, de traïcions personals… Aquesta és la imatge fosca que tenim Disney, que no elimina la seva part bona. Ell segueix sent el gran geni, el gran creador, el que ens ha fet somiar, que ens ha regalat personatges que formen part del nostre imaginari infantil.

Ja coneixem el somni de joventut de la Sophie. Quin era el somni de joventut de la Núria Pradas?

Somiava ser mestra i vaig ser mestra, però em van engrescar a escriure una novel·la juvenil i, mira! Els meus fills m’ho recorden de tant en tant, que llavors no em movia del meu ordinador. Vaig estar uns deu anys combinant la docència i l’escriptura fins que em vaig quedar amb l’escriptura.

 

Categories
EscriptorsHistòricaLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES