‘La mort a Venècia’, la bellesa sobreviu en temps d’epidèmies

Visconti va fer una versió cinematogràfica de la novel·la de Thomas Mann protagonitzada per un compositor seduït per un adolescent

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La mort a Venècia, dirigida per Luchino Visconti el 1971 i en tenia molt bon record, segurament perquè una de les meves primeres lectures d’adolescent va ser el llibre de Thomas Mann en el qual està basada la pel·lícula. Jo devia tenir uns setze anys quan vaig descobrir l’autor alemany, en una assignatura de literatura de l’institut, i recordo que llegint-lo em sentia caminant per aquells carrerons de Venècia i creuant els molts canals que hi ha. Fins i tot podia sentir la mala olor i les altes temperatures. Llavors encara no sabia que Visconti n’havia fet una versió cinematogràfica, així que quan, temps després, ho vaig descobrir, vaig anar a comprar el DVD.

Molt abans de l’arribada del coronavirus a les nostres vides, ja sentia ganes de tornar a aquella breu novel·la de Mann i, de pas, a la pel·lícula, probablement per evocació de Mahler. El protagonista de La mort a Venècia és Gustav von Aschenbach, compositor i director d’orquestra d’uns cinquanta anys que arriba a la ciutat dels canals sotmès en una profunda crisi creativa i existencial. A través de flashbacks, Visconti ens mostra alguns dels episodis de la vida d’Aschenbach, com la mort de la seva petitíssima filla, o els desastres musicals que protagonitza en alguns auditoris. El viatge a Venècia es l’oportunitat per descansar i agafar forces per superar les seves ferides, però dues circumstàncies fan que la seva estada sigui un maldecap encara més gran per a ell. Per una banda, la ciutat es veu assotada per una epidèmia de còlera que està matant als seus habitants. Ningú en parla, tota la gent local té la consigna d’amagar el que passa perquè Venècia viu del turisme i no es pot arriscar a perdre la seva font d’ingrés principal. Però el protagonista veu que desinfecten els carrers i comença a percebre algunes actituds estranyes al seu voltant.

Per altra banda, Aschenbach ha quedat totalment enlluernat per un adolescent polonès, Tadzio, que s’allotja amb la seva família en el mateix hotel del Lido. Al principi es percep una lluita del protagonista amb ell mateix, una mena de negació que a poc a poc es va convertint en resignació. La inicial curiositat es converteix en un desig que no pot controlar, fins que en un moment de la pel·lícula veiem que pronuncia les paraules «t’estimo.» Ni el relat de Thomas Mann ni la cinta de Visconti entren en gaires detalls sobre la naturalesa d’aquest sentiment: no hi ha constatació de què sigui un desig sexual, un amor il·lícit, l’amor d’un home que ha perdut la seva filla i desenvolupa un sentiment de protecció cap al jove Tadzio en plena epidèmia. Ara bé, La mort a Venècia és una obra plena de simbolisme, i segurament no podem reduir el neguit d’Aschenbach a una qüestió estrictament terrenal. Tadzio podria encarnar un amor prohibit, una seducció homoeròtica, lectures aquestes que no podem descartar perquè el mateix Thomas Mann les va viure en persona. De fet, aquest Tadzio és la traducció literària d’un personatge real, el del jove polonès Wladyslaw Moes, de qui Mann va quedar seduït quan estava a Venècia (no és casual que el nom de Wladyslaw es pronunciï de manera molt similar a Tadzio). No fa gaire vaig veure un documental sobre la família Mann, en què es veu que tothom era conscient de les inclinacions homosexuals de l’escriptor.

Dit això, la relació entre Tadzio i Aschenbach és bidireccional. En la pel·lícula veiem com Tadzio es deixa observar, ell és conscient de l’efecte que provoca en l’home. Tadzio és la temptació de la bellesa i de la joventut amenaçada per la mort. Recordem que Aschenbach és un creador, un compositor, algú que viu a la recerca constant de la bellesa i de la puresa. I a més, està en crisi, i caminant a poc a poc cap a la destrucció. Tadzio és allò que se li ha escapat, allò que mai podrà tenir, és la constatació que aquella bellesa el sobreviurà mentre la seva pròpia obra ha quedat irremeiablement enterrada. ¿Com es pot entendre, si no, que mentre Aschenbach va acusant els efectes de l’epidèmia, i mentre els carrers de Venècia són devorats per la brutícia i l’abandonament, el jove Tadzio segueix passejant la seva integritat, la seva joventut i bellesa, com si res no anés amb ell? Podria ser la innocència juvenil, és clar, però aquesta tornaria a ser una lectura massa terrenal per a un Thomas Mann que mai perdia l’oportunitat de fer-nos reflexionar sobre l’art i la vida, en els seus sentits més amplis.

La pel·lícula de Visconti és més imatge que llenguatge parlat. Dit d’una altra manera, el discurs del director italià és el de la imatge acompanyada de la música. L’espectador ha de deixar-se endur per l’atmosfera que ens transmet la pel·lícula, en la qual té un pes important la música de Mahler que integra la seva banda sonora, molt especialment l’adagietto de la Simfonia número 5. És per això que escoltar Mahler em van fer venir ganes de tornar a la Venècia de Thomas Mann i Luchino Visconti, a tornar a veure aquells dos actors, Dirk Bogarde i Björn Andrésen, Aschenbach i Tadzio, en una història de mort i passió. I de fons, una epidèmia, semblant o no a la que vivim aquests dies, letal amb la condició humana però incapaç d’aturar l’amor, la bellesa, l’art i el desig.

Categories
CINEDramaEPIDÈMIES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES