El plaer de ser tocat pel gran art

A 'Gent normal' Sally Rooney mostra com canvien les relacions socials i com desapareixen aquelles que pensàvem que serien per sempre

 

Cristian Olivé. Barcelona / @xtianolive

Com que Gent normal, de Sally Rooney, era un dels llibres més esperats de la temporada, no vaig poder resistir-me a comprar-lo i llegir-lo. En la novel·la ens trobem amb la jove Marianne, que és rica però no pot presumir de gaires amistats a l’institut. En Connell, en canvi, és pobre, però és el popular de la classe i cau bé a tothom. Tots dos mantenen una amistat en secret perquè a ell li preocupa massa el que puguin dir les males llengües. Suposo que evitar que la vegin amb ella és el preu que ha de pagar per mantenir la popularitat. La Marianne és una noia amb les idees fermes i fins i tot a classe, quan un professor la renya per mirar a través de la finestra, li respon sense manies: «No s’enganyi, no tinc res a aprendre amb vostè.» La finestra al món li ofereix un ventall de possibilitats més ampli que les classes que no la deixen pensar. Sorprèn, això sí, que una noia com ella aguanti amb estoïcisme que el seu amic l’amagui amb clau.

Gent normal (Edicions del Periscopi en català amb traducció d’Ernest Riera i Literatura Random House en castellà amb traducció d’Inga Pellisa) és una novel·la clàssica en la forma, tot i que els personatges es mouen en un entorn de modernitat digital i de pensament. La jove autora, considerada per molts «la veu de la generació millenial», beu de les trames amoroses de Jane Austen. En una ocasió, fins i tot, en Connell es ruboritza per l’agitació emocional i per la fascinació que li produeixen els protagonistes de la novel·la Emma. S’obsessiona de tal manera com si fossin persones de carn i ossos i només troba consol en la resposta del seu professor de literatura, «el plaer de ser tocat pel gran art.»

Sally Rooney també commou el lector amb una trama d’aparença senzilla i amb uns personatges que es fan mal i es perdonen, que van i tornen, que s’intercanvien els rols a mesura que es fan grans perquè es troben en diferents moments de la vida, i que ensopeguen de manera reiterada amb la mateixa pedra com si no n’hi hagués cap més al camí. En un dels capítols, la Marianne i en Connell van per separat però coincideixen en una festa. Ella intenta sobreviure amb absoluta discreció quan un dels nois la intimida i els altres, en veure-ho, només riuen. En Connell decideix alçar la veu en favor de la Marianne i li proposa que abandonin junts la festa. Primer, en Connell ha evitat que la vegin amb ella; ara la defensa en públic; després li confessarà que l’estima. La Marianne recordarà per sempre aquell moment perquè «per primera vegada no se sent insignificant.»

La novel·la reflexiona sobre com canvien les relacions socials i com desapareixen aquelles que ens pensàvem que serien per sempre. Els diàlegs, alliberats de la marca ortotipogràfica dels guions, queden gravats a la ment com els personatges de la novel·la de Jane Austen que en Connell no es pot treure del cap. Perquè, en definitiva, el que aconsegueix Rooney és que el seu estil sense artificis hipnotitzi, faci mal en ocasions i soni fluid, pur i carregat de força.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES