Sis dècades de vida

A ‘Els anys’, la francesa Annie Ernaux converteix en novel·la els seus darrers seixanta anys tot repassant la història del seu país i del món

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Els anys, la darrera novel·la d’Annie Ernaux, s’ha publicat en català, a Angle Editorial (amb traducció de Valèria Gaillard),  i crec que és el primer llibre d’aquesta autora traduït a la nostra llengua. També s’ha publicat, en castellà, a Cabaret Voltaire (amb traducció de Lydia Vázquez), que ja havia traduït d’altres títols seus. Fins fa relativament pocs anys l’escriptora  no era gaire coneguda a casa nostra. El millor, si es pot, és clar, és llegir-la en versió original francesa, altrament es perden molts matisos, sobretot en aquest darrer llibre en el qual la vida de l’autora, de la qual n’ha fet sempre matèria literària, transcorre de forma paral·lela amb la història de França i del món, des dels anys cinquanta fins al present.

Ernaux aplega fragments diversos lligats a un munt de fets i personatges de tot tipus, que, com ens sol passar a tothom, suren en els records de forma atzarosa, malgrat pertànyer a referents culturals molt diferents. Sobta comprovar com el país veí, que vam mitificar força, no era gaire diferent del nostre ni, en alguns aspectes, menys resclosit. Ernaux creix en un indret rural en transformació, en una família humil, aconsegueix surar en uns estudis que li fan evidents les diferències socials i ens passeja pels canvis polítics i en els costums que han transformat el món sense que ens n’adonéssim.

El temps passa i res no és com s’ha imaginat durant la infantesa o durant una joventut combativa. Ens decep la política, la cultura, l’amor, l’amistat, la maternitat, els líders, les suposades revolucions viscudes. La nostàlgia no es té del passat, sinó, més aviat, del gran i misteriós futur que se’ns obria en el passat. Per a les dones amb accés a la feina, als estudis, al treball, els canvis van ser molt radicals, tot i que encara era el matrimoni una fita gairebé indispensable i que abocava les aspiracions a una rància vida quotidiana, tan convencional com la de les dècades anteriors.

Sempre ens penedirem, com temia la vella cançó, del que va poder ser i no va esdevenir. Ernaux ens recorda canvis, dirigents, el desengany, davant de la realitat, de somnis com ara el futur del comunisme. Ens menciona cançons, pel·lícules, crims mediàtics, esdeveniments que van sacsejar el context, per exemple, el suïcidi de Gabrielle Roussier o la penúltima execució a França, amb guillotina, o assassinats polítics com ara els perpetrats pel govern francès durant els fets d’Algèria. Gràcies a la xarxa podem consultar allò que ignorem o allò que recordem de forma boirosa, i els records de l’autora ens n’evoquen d’altres més propers, car, al capdavall, l’experiència humana té molts aspectes en comú.

Aquest és un llibre personal i íntim i, al mateix temps, una mena de manual d’història, més eficaç que d’altres més convencionals, ja que parteix de l’experiència d’una dona contemporània, implicada a fons amb la realitat i la cultura. Sobta la sinceritat que traspua, fins i tot el coratge en admetre errors de percepció, enganys lligats a consignes i tendències, a esperances i tòpics inevitables. L’entusiasme dels seixanta, dels setanta, va fomentar el miratge de l’alliberament sexual, de la recerca del plaer per damunt de tot, però no era tan fàcil i, en tot cas, el temps passa i tot canvia o es percep d’una altra manera.

Aquest llibre és planteja com una mena de compendi de la  vida  de l’escriptora, es mou de forma intel·ligent en una mena de nostàlgia creativa i lúcida  i segurament el podrem valorar més a fons si n’hem llegit d’altres d’Ernaux en les quals se centra en aspectes puntuals de la seva biografia, la mort dels seus pares, amb la visió de la decadència lligada a la malaltia i la vellesa, l’avortament, el càncer, la vida matrimonial, la separació de la parella…

Les fotografies, evocades per l’autora en alguns fragments, són un recurs per estimular la memòria, fets fixats en un instant precís, en les quals nosaltres mateixos  ens veiem des de l’exterior, sense reconèixer del tot allò que vam ser, i resulten, avui, petites narracions que ajuden a reconstruir la història, però també ens enganyen. Ernaux, que ha construït un estil propi, quelcom gens fàcil, escriu un tipus de llibre inclassificable, en podem dir novel·les, però són novel·les contemporànies, diferents, un tipus de gènere que ha esberlat els límits entre la ficció, la realitat i la memòria subjectiva. Per sort ja hem superat els debats inútils d’altres dècades sobre què era o no era una novel·la. Ernaux és pura literatura, Literatura amb majúscula.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES