Cristina Genebat: “Tinc por que passem del patriarcat al paternalisme”

L'actriu publica 'Som iguals o no?', un llibre que aposta per un feminisme no agressiu protagonitzat per dones empàtiques i solidàries

Cristina Genebat és llicenciada en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona i en Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra. Com a actriu ha participat en una trentena d’obres com El curiós incident del gos a mitjanit (dirigida per Julio Manrique), Hedda Gabler (de David Selvas), Boscos (d’Oriol Broggi) o Les noies de Mossbank Road (de Sílvia Munt). També ha estrenat dues obres com a dramaturga, Santa Nit i E.V.A. A la televisió l’hem vista en sèries d’èxit com La riera o Merlí. I ha traduït obres de Molière, David Mamet, Neil Labute i Wadji Mouawad, entre d’altres.

Ara publica el seu primer llibre, Som iguals o no? Interpretant el feminisme (Rosa dels Vents), una sèrie de reflexions sobre l’onada feminista recent. Considera que algunes formes de feminisme s’han tornat un punt agressives i que, per aquest motiu, va sentir la necessitat de posar en ordre els seus pensaments i trobar el seu propi discurs. Confia en un feminisme optimista, que sumi i que ens faci lliures a tots, que es preocupi més per regularitzar la prostitució que no pas per canviar els noms dels carrers, que busqui solucions reals i que no s’acontenti només amb mesures formals. Però, per sobre de tot, creu en un feminisme protagonitzat per dones empàtiques i solidàries, que no deixin mai de fer-se preguntes i construeixin ponts amb les altres.

 

Patricia Tena. Barcelona

Al pròleg explica que quan va començar el llibre estava embarassada del seu segon fill. Com va influir aquest fet a l’hora d’escriure’l?

Sens dubte va venir d’aquí. Jo estava embarassada d’un nen i allò em va fer pensar que no som iguals però que potser en aquestes diferències és on rau el secret i podem arribar a entendre’ns. Tenia moltes ganes de pensar sobre el tema i d’elaborar el meu propi discurs perquè no em sentia 100% identificada amb les maneres d’un tipus de feminisme que hi ha i que a vegades té un cert punt d’agressivitat.

De fet diu que l’agressivitat d’algunes formes de feminisme ha acabat desdibuixant el seu. A què es refereix?

A la forma de feminisme de les xarxes socials principalment. Les xarxes són una eina prodigiosa però encara som molt novells. No les hem utilitzat prou temps per ser conscients dels perills que té. La propera generació, d’aquí a vint anys, segur que és més crítica. És com els nostres avis amb la televisió, que la tenien sempre encesa i nosaltres ja no ho fem així, ho sabem dosificar. En un futur les properes generacions sabran filtrar molt més tots els estímuls de la xarxa. Avui dia la xarxa és molt descarnada i els discursos són molt breus, molt contundents. No sé si aquesta és la millor manera.

Considera que a vegades es repeteixen els vicis del patriarcat però a la inversa?

Les dones per naturalesa no som éssers agressius, som éssers diplomàtics, que busquem ponts, que intentem trobar els encaixos. Som les grans supervivents de la història. La immediatesa és característica del patriarcat. Tot el que és femení vol més temps, és més cíclic, és proposar, posar en qüestió, concloure i tornar a proposar. La immediatesa de treure les armes i fer la guerra sempre ha estat més cosa dels homes, del patriarcat millor dit perquè no vull generalitzar. Al final tinc clar que la revolució l’hem de fer entre tots. Posar dones on hi havia homes i fer les coses de la mateixa manera no serveix, hem de canviar les formes.

Es refereix a això quan diu que la revolta, a més de ser feminista, ha de ser femenina? 

Hem de fer el món més femení, en general: preservar la terra on vivim, els recursos naturals, les cures, cuidar al nostre entorn… Potser m’equivoco però a parer meu tot això és femení. El cop de puny a la taula està molt bé, jo també he après molt d’ell perquè és el que a mi m’ha mobilitzat per trobar el meu discurs. Però ara és el moment de dir que d’acord, que ja l’hem fet, ara canviem les coses. Hem d’anar a l’essència del que passa i intentar modificar-la. La xarxa, per exemple, té el risc de la forma, de caure en la temptació de fer les coses formals i no de manera profunda.

En un moment del llibre es pregunta per què estan tan enfadades les dones. Va trobar la resposta?

Jo estic als quaranta anys i ja em van educar exactament igual que als meus companys nois per això em sobtava que dones tan joves estiguessin tan enfadades. Entenc que es troben en una recessió a nivell mundial molt bèstia, una generació que puja sense oportunitats, amb una educació sexual nefasta perquè es basa principalment en la pornografia de lliure accés a internet. A més, no hem d’oblidar la tirania de la imatge i de la joventut a les quals estem sotmeses i l’auge dels trastorns alimentaris que ha provocat. Escriure el llibre m’ha ajudat a entendre-ho tot, no estem evolucionant, sinó anant cap enrere.

Probablement els dos temes que més controvèrsia provoquen són la prostitució i la maternitat subrogada. Dos temes sobre els quals reconeix que té molts dubtes encara.

Tinc por que passem del patriarcat al paternalisme. És cert que el dia que les dones riques posin el seu ventre en lloguer parlarem d’una altra manera. Però jo sé el cas d’una dona amb tres fills que durant set o vuit anys es va dedicar a estar embarassada per a altres persones, fora d’aquí, és clar. Per a ella era una manera còmoda de criar els seus fills mentre estava embarassada i guanyar diners. Qui soc jo per dir que això no s’ha de fer? Crec que prohibir les coses no és la solució perquè és com ficar-ho sota la catifa i no mirar-ho més, s’ha de regularitzar. Evidentment el que passa a l’Àfrica, on les dones són pràcticament obligades a donar els fills, sí s’ha de prohibir, però des d’un punt de vista lliure, si una dona ho vol fer, per què no?

El mateix passa amb la prostitució? S’hauria de legalitzar?

Jo, personalment, abans em prostituiria que no pas vendria un fill que jo he gestat però aquesta és la meva opinió i no és ni millor ni pitjor que una altra. També conec casos de dones que s’han prostituït per voluntat perquè no els hi suposa cap problema. Qui soc jo o la societat per dir que fan malament?

Suposo que el problema rau en les condicions en les quals es fa.

La prostitució, juntament amb la pornografia i les armes, és de les coses que mouen més diners. Per això parlo també en aquest capítol d’educar al putero del futur, els consumidors de prostitució han de ser molt conscients que si la dona amb la qual estan mantenint relacions no ho està fent per voluntat pròpia, ells estan cometent un delicte i no deixen de ser violadors. Crec que si fos regularitzat amb contractes, amb garanties i possibilitats de cotitzar, de jubilació, possiblement no hi hauria dones obligades o forçades. Els governs han de recollir a aquestes persones i protegir-les. Per a mi això és realment l’important, més que canviïn el nom a una plaça pel d’una dona. Està molt bé que ho facin, però no deixa de ser una mesura formal i hem d’anar amb compte perquè no ens acontentin amb aquest tipus d’accions creient que això és feminisme.

Recomana ser mare abans dels trenta. Per què?

Entenc que això és molt subjectiu. Jo vaig ser mare per primera vegada amb trenta-dos anys i per segona amb quaranta-un i he notat una diferència abismal. Les mares grans donem molt la tabarra als professors perquè ho sabem tot de la vida i tenim moltes teories. Però no en necessitem tantes, ja vindran, el que necessitem som cames per córrer pel parc amb energia. I t’asseguro que no és el mateix dormir poc quan tens vint-i-cinc o trenta que passats els quaranta. A més, frenar la carrera professional als quaranta, ser mare i pujar després al carro, no és tan fàcil.

Què en pensa dels micromasclismes. S’han de parar des de ben aviat?

Sempre he protestat molt contra ells. Comentaris tipus «dona havies de ser», «que mona estàs quan t’enfades» o similars sempre m’han produït un rebuig insuportable. Amb els masclismes hem de ser bordes, però amb els micromasclismes crec que hem de tenir en compte qui els fa. A vegades un home gran que és d’una altra generació no t’ho diu amb mala llet. Llavors jo crec que el millor és preguntar-se si la persona ho ha fet amb la intenció d’ofendre o no per actuar d’una manera o una altra. Em preocupa més perpetrar-los als infants, amb les joguines sexistes o el color de la roba. 

Creu que les feministes acolliran bé el seu llibre, que a vegades és crític o qüestiona el moviment?

El que estic fent ho faig amb el cor, si no, no ho faria. Crec que és important respectar la llibertat d’expressió per sobre de totes les coses. També aviso que depèn de per on vagin els trets socialment potser em posaré més burra. Quan vaig començar a escriure’l l’extrema dreta no havia tret cap escó en aquest país. I ara tenen poder. Si veig amenaçades les meves llibertats i les de les dones en general potser sí que canviaré aquesta actitud conciliadora. En cap cas vull ofendre a ningú sinó que vull que parlem i seguim sumant. Aquest és el meu repte. En els temes més controvertits com poden ser la prostitució i la maternitat subrogada, o fins i tot el de les quotes, el que dic és «ei, noies, tinc dubtes, parlem-ne.»

Perquè, segons diu, les dones no cavem trinxeres, sinó que construïm ponts.

La meva voluntat sempre és construir ponts. Si hi ha una cosa que tinc clara és que soc, per naturalesa, més pacifista que feminista. Pensar que encara hi ha guerres em deprimeix i em sembla el pitjor fracàs de l’ésser humà. Jo estic per construir ponts. Sempre.

Va parlar amb un jutge, conegut seu, perquè li expliqués el cas de La Manada i la llei vigent de delictes sexuals. Què en va treure de clar?

Estic convençuda que hi ha molts jutges que tenen ganes de canviar coses. Una de les que més em va sorprendre, quan vaig parlar amb ell, va ser saber que si per exemple jo em desmaio i em violen quatre homes no és violació sinó abús. Això no pot ser i és el que cal canviar.

Sembla que la nova llei «solo sí es sí» precisament el que fa és parlar de consentiment específic.

Si hi ha penetració no específicament consentida, ha de ser violació. Aquests canvis en les lleis han d’anar molt ràpid perquè els jutges ho puguin aplicar el més ràpid possible. Crec que la insuficient educació sexual que es dona als joves té molt a veure, malauradament, amb aquest tipus d’accions detestables. No podem anar enrere en aquests temes.

Creu que, en certa manera, ser feminista està de moda? Què en pensa que marques com Zara venguin samarretes amb eslògans com I am feminist?

Segur que sí. Però crec que tot el que sigui posar el debat sobre la taula és positiu. ¿Que també hi ha una mica de postureo perquè m’hi poso una samarreta amb l’eslògan The future is female, pujo la foto a Instagram i després no em torno a preocupar per la causa feminista? Doncs segur que també, però si de quinze persones que es compren la samarreta només tres es fan preguntes, ja hem guanyat.

Per qui tot just comença a fer-se preguntes, quins llibres recomanaria sobre feminisme?

Hi ha de molt bons però principalment en diria dos: Teoria King Kong de Virginie Despentes, una autora molt punk i gamberra que escriu amb molta llibertat,  i Cansadas de Nuria Varela, que em va fer obrir els ulls en molts temes. Aquests serien un bon començament.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES