Anna Maria Villalonga: “Els humans som febles, ho hem d’acceptar pel nostre bé”

L'escriptora publica 'Els dits dels arbres', una novel·la que retrata el prejudici i la dificultat d’inserir-se en un món que pot resultar hostil
Fotografia d'Ana Portnoy.

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) és professora, escriptora i una lletraferida de pedra picada. Ha publicat diversos llibres, com el volum de converses amb autors de novel·la negra Les veus del crim (Alrevés), l’antologia Elles també maten (Llibres del Delicte) o les novel·les La dona de gris (Llibres del Delicte/Navona) i El somriure de Darwin (Llibres del Delicte/Navona), les dues de gènere negre, entre altres. La seva darrera publicació és la novel·la Els dits del arbres (Bromera), una història protagonitzada per Irene, una noia que surt d’un centre psiquiàtric i ha d’enfrontar-se a la solitud i als seus propis fantasmes. Ho farà, per recomanació del seu psiquiatra, a través de l’escriptura, una via aquesta que tot i que el personatge ja coneix prou bé, la posarà en una situació imprevista.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La protagonista és una noia que surt del psiquiàtric, però no troba el seu lloc en la societat. Aquesta és una novel·la sobre l’exclusió?

Sí i no. No pretén ser-ho, però evidentment se’n parla. Més que de l’exclusió, jo diria que la novel·la tracta del prejudici, de la dificultat d’inserir-se en un món que, per a certes persones i per motius molt diversos, resulta hostil. La protagonista de la novel·la, Irene, pateix la incomprensió de la gent, però en realitat el seu veritable problema està en ella mateixa, en la seva incapacitat per tirar endavant després de tot un seguit d’experiències traumàtiques que li han marcat la vida. La Irene no té cap patologia del tipus esquizofrènia, paranoia o bipolaritat (per citar-ne algunes). La Irene, simplement, carrega una motxilla tan dura sobre les seves espatlles que no pot gestionar-la. Això li impedeix relacionar-se normalment amb la gent i avançar.

D’alguna manera, vostè vol donar veu a qui no la té. És una cosa que fan sovint els escriptors, però sovint aquesta veu s’oblida ràpid quan encetem una altra lectura. El repte d’un escriptor es donar veu a qui no la té o que aquesta veu sigui recordada?

Les dues coses, per descomptat. Per això sempre insisteixo en el fet que la literatura ha de colpejar-nos, ha de ferir-nos, ha de commoure’ns. Ja ho deia Kafka. Si un llibre ens deixa indiferents, no funciona. Jo sempre escric sobre els que no tenen veu. I ho faig conscientment, però també inconscientment. Fins i tot en els meus relats d’aparença més lleugera i deseixida, aquests personatges són els amos. Per això estic tan contenta de les meves dues novel·les anteriors. Sobretot d’El somriure de Darwin. Quasi cada dia m’escriu algú dient que es troba els meus protagonistes pel carrer, el sense sostre i el seu gos.

Carai!

Molta gent els recorda, me’n parla, em diu que ja no han pogut veure els indigents com els veien abans. Aquest era el repte. I és el repte també d’Els dits dels arbres. La literatura ens ha de fer reflexionar, meditar, plantejar-nos coses. Quan una novel·la, un cop acabada, roman en el nostre imaginari, és que ens ha canviat. I aquesta és la finalitat de la literatura i de l’art, indagar al voltant del món i de nosaltres mateixos i enriquir-nos, sumar en el nostre interior.

I en el cas d’Els dits dels arbres, quina idea li va venir al cap per escriure-la?

La idea va sorgir del desig de parlar d’unes quantes coses, en especial dels mecanismes de la creació artística, de l’impuls creatiu, de l’escriptura. M’agrada molt l’art de carrer, el grafit, el concepte d’inspiració i, sobretot, la idea de la literatura i l’art com a eines de transformació social. Alhora, tenia clar que ho havia de fer a través d’uns personatges especials, dels personatges que sempre acaben formant part d’allò que escric, que són els antiherois, els perdedors, la gent que viu als marges. Són els que realment m’interessen perquè cal donar-los veu.

En el llibre trobem diverses referències als arbres que no poden abraçar-se. De fet, el títol de la novel·la ja va per aquí…

 La Irene no pot comunicar-se fàcilment amb la gent que l’envolta. No sap abraçar, no sap com gestionar les emocions. Està molt sola, està aïllada en la gran ciutat. Envoltada de gent, però isolada. Com els arbres en els petits requadres de les voreres dels carrers de la gran urbs. Els arbres es veuen, però no poden tocar-se.

Està d’acord amb què en aquesta novel·la hi ha negror?

Si per negror entenem que la novel·la conté una dosi significativa de crítica social i que a la protagonista li passen coses molt dures, doncs aleshores sí. També hi podrem trobar intriga i sorpreses, algun gir.

La Irene, la protagonista, escriu com a teràpia, però res no indica que sigui una bona idea…

En realitat, la Irene no escriu com a teràpia. El seu psiquiatre vol que escrigui com a teràpia. Ella s’hi nega i ho diu clarament. Ella escriu perquè ho necessita, perquè és la seva vida. La Irene és escriptora des de sempre, ha guanyat un important premi literari, té molt de talent. Busca històries per explicar, vol parlar d’altres persones, no d’ella mateixa. Per desgràcia, enmig de la seva incapacitat emocional, no se’n surt del tot.

Escriure sempre ajuda o ens pot fer més mal?

Jo crec que la creativitat sempre ajuda. Per tant, segur que va bé. Ens pot fer més mal, també és veritat. Però qui sap si aquest mal, amb el temps, pot acabar essent un bé. No ho sé del cert, no soc una experta. Però aquest és precisament un dels temes que tracta la novel·la.

I vostè, per què escriu?

Jo soc com la Irene. Ho he fet des que tenia 7 o 8 anys. Forma part de mi. Encara que no tingui un paper al davant, jo sempre estic escrivint. Dins del meu cap, sempre estic escrivint. Crec que és un impuls innat i vital.

Creu que tots tenim la necessitat d’inventar-nos vides?

No sé si tots necessitem inventar-nos vides. El concepte «inventar-nos vides» és un concepte ampli, complex i difús. Per sobreviure, penso que tots portem una màscara, no ens podem mostrar com som en veritat. La societat, fagocitària i ferotge, no ens ho permet. No sé si això entraria en la idea d’inventar-nos vides. Literàriament, en canvi, sí que m’interessa molt, moltíssim, la metaliteratura, l’exploració dels límits entre realitat i ficció, entre la realitat i la faula. La intertextualitat, la circularitat del text literari. I això també apareix a la novel·la, però no ho podem revelar.

En quin sentit portem una màscara per sobreviure?

Per tirar endavant, per sentir-nos part del grup, per estar més segurs i arrecerats. Els humans som molt febles, i ho hem d’acceptar pel nostre bé. Ho hem d’acceptar per poder ser més sincers i fer-nos menys mal, a nosaltres mateixos i als que tenim al voltant. Penso que la bondat, al final, és l’única cosa que importa.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES