Trencar cadenes

'La llibreta blava', de Pilar Carceller, està protagonitzada per una dona que lluita per guanyar la seva llibertat en una època grisa

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La llibreta blava, de Pilar Carceller (Stronberg Editorial), és una novel·la que ens reconcilia amb la literatura senzilla i assequible i ens narra, de forma lineal i cronològica, una història propera, amb personatges els quals, si ja som una mica grans, ens recorden d’altres que hem conegut. És una novel·la que agradarà la gent gran però també adient als joves, a qui els anys de la guerra i la postguerra queden ja força llunyans, tot i que no és pas una narració més sobre la Guerra Civil i la postguerra. Les circumstàncies històriques són tan sols l’escenari en el qual es mou la seva protagonista i la gent que l’envolta, que pateix les conseqüències del desastre sense tenir-hi cap responsabilitat directa.

El fil conductor de la narració és l’evolució de l’Anita, a qui seguim des de la seva infantesa fins a l’inici de la seva maduresa, per acomiadar-nos d‘ella en un epíleg que ens evidencia que ha pres una decisió difícil, encara més si la situem en aquells anys ombrívols de la postguerra. Trobem al llibre molts temes a l’entorn de la situació de la dona fins fa, com qui diu, quatre dies. L’analfabetisme, per exemple, una constant a l’estat espanyol durant dècades, que afectava molt més a les dones ja que els homes, millor o pitjor, ni que fos al servei militar obligatori, aprenien quatre lletres. O el treball infantil a la llar, on les nenes, des de petites, havien de tenir cura, per exemple, dels germans petits, en una època de famílies nombroses i necessitats punyents. Fins i tot durant els anys setanta i primers vuitanta del segle passat, encara, moltes nenes de les capes migratòries d’aleshores deixaven l’escola per aquest motiu o faltaven sovint a classe, quan les mares trobaven una feina que pogués millorar l’economia familiar.

El treball femení per excel·lència, per a les dones sense formació ni expectatives, acostumava a ser el servei domèstic, un sector en el qual s’han produït abusos evidents i que encara no està reconegut com caldria, avui dirigit a les dones de les noves capes migratòries. Les famílies que havien millorat, en molts casos, com el que s’explica al llibre, cercaven, com a minyones de confiança, noies dels seus pobles d’origen, sovint parentes pobres i analfabetes però treballadores i sense massa aspiracions. Pilar Carceller estructura una novel·la que pot semblar en algun moment una història romàntica i alguna cosa hi ha també d’això, tot i que avui sembla que els elements sentimentals no estan de moda. A més del personatge de la jove protagonista ens trobem amb la seva mare, una dona de caràcter, que planta cara a la vida amb els mitjans que té a l’abast, el marit empresonat i uns quants fills per alimentar. Estima la filla però no vol fer volar coloms, sap quina és la seva situació i quines perspectives se’ls ofereixen, i per això, en molts casos, pot semblar-nos dura o injusta.

Pilar Carceller (Barcelona, 1950), mestra i filòloga, ha treballat en la docència i ha elaborat propostes didàctiques per estimular l’escriptura en l’àmbit escolar. Amb aquest llibre s’estrena en la narrativa i a causa de la seva llarga experiència vital i professional ens trobem amb una obra madura, ben escrita, sense pretensions innovadores que no venen a tomb, d’aquelles que poden agradar a moltes persones de generacions diferents. La protagonista viu en un poble de l’Aragó i en el llibre s’introdueixen alguns mots d’aquella zona, i potser, en aquest tema, l’autora podia haver estat més agosarada.

El llibre ens parla d’una època en la qual la llibertat era la gran absent, en la vida privada i en la col·lectiva. La permeabilitat social era gairebé impossible i la sortida, per a les dones era un atzarós matrimoni, sovint prematur o mig imposat. Fes el que fes depenia dels homes. I els homes, malgrat que es trobessin en una mala situació, tenien d’altres sortides, als orfenats s’ensenyaven oficis als xicots espavilats però la formació femenina estava dirigida al servei domèstic o al matrimoni convencional. Mirar cap a un passat no tan llunyà com ens pot semblar ens fa valorar un present sempre fràgil, però en el qual les dones han assolit, en la societat occidental, cotes de llibertat impensables en el passat. La vida rural era molt dura i la Guerra Civil va esdevenir més complexa als pobles, on els odis i els ressentiments van ser presents durant anys i on els poders públics eren propers i abusius. L’autora, però, de forma intel·ligent, no insisteix més del que cal en les misèries d’aquells anys sinó que centra la seva visió en la protagonista i la seva família, sobretot en les dones i en la seva situació personal i social.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES