Situacions tragicòmiques de tres amics a ‘El plan’

Dirigida per Polo Menárguez, la pel·lícula retrata tres homes en atur, units per l'amistat, que es junten per trobar una sortida plegats

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El plan té el seu origen en una obra de teatre del director i actor Ignasi Vidal, que  s’ha representat a Madrid amb gran èxit, passant d’una sala petita al Teatre Marquina. Malauradament, a Barcelona no l’hem poguda veure, de moment. En tot cas, sembla que el trasllat a la gran pantalla ha estat reeixit. El director és Polo Menárguez, qui, del repartiment teatral original, ha recuperat Chema del Barco. Ja fa anys que la situació de l’home d’avui, enfrontat a canvis socials i polítics que han sacsejat el seu paper tradicional i, això, en un context de crisi econòmica, manca de feina i transformacions de tot tipus, entre les quals l’empoderament progressiu de la dona, és un tema recurrent al teatre i cinema  actuals.

Aquí ens ensopeguem amb tres homes encara joves, tots ells amb parella estable, un dels quals amb fills, que havien fet una de les poques feines que representen una certa sortida laboral per a no qualificats,  vigilants privats, i  que es troben a l’atur després d’haver passat per diferents humiliacions laborals. Els tres amics se citen al pis d’un d’ells, un pis convencional, endreçat, però estranyament fred. Han de fer alguna cosa plegats, no saben el què, amb d’altres antics companys. Xerren, fumen, discuteixen, filosofen a nivell casolà o es deixen arrossegar per aquest llenguatge masculí masclista i tirant a tavernari, tan habitual en les converses d’homes sols.

Sorgiran, enmig d’un humor brillant i amarg, tensions, mentides, secrets, la discussió s’anirà abrandant però també la convicció de què l’amistat, malgrat tot, està per damunt de les diferències. Una mica com el capteniment d’aquests nois d’escola que es poden estovar en un moment donat, però que després continuen sent bons camarades. L’acció es mou gairebé en una unitat de temps i d’acció, anem esbrinant aspectes personals de cadascú i intuïm que tot allò, d’alguna manera, no pot acabar bé, fins al punt que l’humor del principi ens acaba per incomodar.  La sortida dels amics s’alentirà, a causa de l’avaria en el cotxe d’un d’ells, i una certa claustrofòbia anirà incidint en el desenvolupament de la història.

La grapa de la narració, fins i tot admetent algunes petites trampes i una certa exageració pel que fa a determinades situacions, malgrat que la realitat sempre pot superar qualsevol ficció, rau en què reconeixem aquests homes, son veïns, amics, parents. La pel·lícula té molts matisos, es presta a moltes lectures. I és que hi ha gent dolenta, evidentment, però també persones que, en determinades circumstàncies, sense ser monstres, en poden fer de tots colors. La pel·lícula ha inquietat alguns sectors feministes però jo crec que potser no han sabut veure l’aposta per la dona del rerefons, la presència de les dones invisibles que treballen, tenen cura dels fills, aguanten les parelles, no sabem ben bé perquè, i intenten mantenir una llar convencional i suposadament estable.

Més enllà de la situació i el seu desenllaç, la feina dels tres actors resulta admirable, impressionant. Antonio de la Torre i Raúl Arévalo fan els papers que en el teatre interpretaven Javier Navares y Manuel Baqueiro,  excel·lents igualment, segons referències. I Chema del Barco repeteix, en un paper que ja li ha comportat diversos reconeixements. La pel·lícula es beneficia d’una durada prudent, relativament breu, en una època en la qual sembla que hi ha una tendència estranya en allargassar-ho tot, cosa que sovint fa perdre ritme i tensió.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES