La identitat a través del temps

A 'El caso Sparsholt', Hollinghurst novel·la com ha evolucionat la percepció de l'homosexualitat al Regne Unit des de la II Guerra Mundial

 

Salvador Rich. Barcelona

Quan volem classificar (ai, quina paraula més lletja!) una novel.la com a «literatura gai» hi ha diferents elements a tenir en compte: si hi ha personatges LGTBI i quina importància tenen dins la trama, si hi ha alguna mena de missatge reivindicatiu dels drets del col·lectiu, fins i tot si l’autor en forma part i és reconegut com a tal. A El caso Sparsholt (Anagrama amb traducció de Gemma Rovira) s’hi apleguen tots aquests ítems, i encara algun més, però d’una manera tan fluida i natural que fa que classificar-ho sigui el menys important.

David Sparsholt, un joveníssim i atractiu Hèrcules exhibeix els seus músculs a un college d’Oxford en plena Segona Guerra Mundial. De fet, hi està de pas, preparant-se per a l’imminent allistament, però en aquell breu espai de temps desperta l’admiració, el desig i les enveges d’un grup d’estudiants més grans que ell,  que viuen enclaustrats en l’ambient elitista i un pèl pedant de la universitat. El seu pas deixarà petjada: l’aspirant a escriptor ho escriurà, el pintor, el pintarà, i al llarg d’aquest primer capítol el lector es preguntarà si l’Sparsholt serà o no serà…, una pregunta cabdal, perquè aquesta és la qüestió que envolta tota la novel.la: la identitat. En canvi, a partir del segon capítol, que passa més de vint anys després, les regnes de la historia (i ja fins el final) les porta el fill d’en David, en Johnny, obertament homosexual que també es pregunta si serà o no serà… respecte al seu pare arrel d’un escàndol (un cas) mai prou esclarissat.

L’Alan Hollinghurst és hereu de la literatura més purament britànica. Hereu de Henry James, de Foster (aquest primer capítol a Oxford recordava per moments Maurice), però també d’Evelyn Waugh (Sebastian i el seu osset de peluix Aloyssius havien passejat la seva ambigüitat pel mateix Oxford dues dècades abans que en David Sparsholt), i de molts més, perquè pertany a la mateixa generació de Julian Barnes i de Martin Amis. La seva escriptura és elegant, rica i continguda, i les seves novel·les ben estructurades tot i que complexes. De fet, a El caso Sparsholt, com a d’altres que li he llegit, el que ha fet és una mena de novel·la de novel·les, una successió d’històries gairebé independents si no fos per un lligam, un mateix fil conductor, però que de vegades ni tan sols tenen un mateix protagonista. Passen les pàgines, passen els anys i la trama va fluint i tot va encaixant davant la sorpresa del lector.

En aquest que ens ocupa, ens anem adonant de com canvien les coses, la mentalitat, la vida, des dels passadissos de pedra dels claustres i les habitacions amb butaques de cuiro d’Oxford als anys quaranta, plenes de desitjos secrets i turmentosos, a les discoteques gais londinenques quasi actuals, amb cambres fosques i no tan fosques on el sexe es practica i quasi s’exhibeix, com aquella a la que un Johnny ja de mitjana edat busca i hi troba la il·lusió d’un darrer amor, obert, sense secrets. Aquests canvis, de moral, de costums, de punts de vista i el contrast entre una i altra generació, el pare i el fill, el secret i la visibilitat, potser fan que El caso Sparsholt sigui una novel.la LGTBI, però per damunt de tot, una novel.la ambiciosa, exquisida i d’una qualitat poc freqüent avui dia, quan tot ha de ser ràpid i impactant, aquí tot és subtil, descriptiu, i els fets gairebé són el de menys.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES