Cristian Olivé: “L’educació del segle XXI ha d’ajudar-te a saber qui vols ser”

A 'Profes rebels', aquest docent explica com utilitza les cançons de Rosalía, videojocs, sèries o Instagram per impartir llengua i literatura

Cristian Olivé (1987) és llicenciat en Filologia Catalana, porta vuit anys impartint classes i actualment treballa com a professor d’ESO  a l’institut barceloní Joan Pelegrí. Ha estat candidat al premi Educa Abanca al Millor Professor d’Espanya i ara publica Profes rebels (Rosa dels Vents/Grijalbo). El seu estil, una mica «assilvestrat» com ell mateix el defineix, ha revolucionat la metodologia educativa clàssica: els seus alumnes estudien les lletres del Mal querer de Rosalía, els missatges de les pancartes de la vaga feminista del 8M i comproven, en una classe magistral, com el personatge de Dorian Gray i la seva obsessió per les aparences són l’equivalent al postureo actual. Sobre les lectures obligatòries, ell creu que no té sentit fer una sèrie de preguntes banals que els alumnes ràpidament oblidaran, així que els demana que converteixin al protagonista del llibre en un influencer, obrint-li un perfil a Instagram  i publicant posts i stories sobre el que va vivint.  El resultat no pot ser més positiu: una alta participació a classe, treballs molt creatius i un gran percentatge d’aprovats en la seva matèria. Cristian Olivé, aquest estimat Merlí (més jove i sense mala llet), té la coherència  de convertir a l’alumne en eix central i la matèria en segon pla. Sap que ell està ajudant a formar-los com a persones i que el més important «no ha de ser aprendre per oblidar, sinó ensenyar a emocionar-se.» Bravo. ¡Oh, capitán, mi capitán!

 

Patricia Tena. Barcelona

Una vegada un professor et va dir: «Estem educant a joves del segle XXI amb professors del segle XX i aules del segle XIX». M’ha fet reflexionar molt!

Quan parlem d’educació actual no podem referir-nos únicament a la transmissió de coneixements, avui dia tota la informació es troba a Internet així que el professor no pot tenir només aquest paper d’intermediari, hem d’incloure el món digital i interpel·lar a les emocions i l’autodescobriment. L’educació del segle XXI ha d’ajudar-te a saber qui vols ser.

Tu també vas començar sent un professor tradicional?

Si penso en les meves classes de fa vuit anys em fa una mica de vergonya, però crec que com alumnes tots hem rebut una educació molt tradicional i poc innovadora en aquest sentit. Soc professor de llengua i literatura i el canvi em va venir amb el tema de les lectures obligatòries. Vaig començar a pensar que seria millor que els alumnes no fessin el típic comentari de text, sinó que deixessin volar la seva imaginació i creativitat. Per a mi el més important és que s’apropin al llibre d’una forma vivencial i que s’emocionin.

Probablement més d’un pensarà que la teva joventut és un avantatge però que els professors més grans d’edat ho tenen complicat perquè no dominen les noves tecnologies. Què diries al respecte?

No puc negar que en el meu cas la joventut potser m’ha ajudat però no crec que sigui imprescindible. No soc consumidor de Fortnite ni YouTube i m’ha suposat un esforç extra aprendre aquest llenguatge.  Per això crec que un professor, independentment  de l’edat que tingui, pot fer aquest esforç si es vol apropar a l’alumne. L’educació ha d’estar en constant evolució. El professor ja domina la seva especialitat i ha d’aprendre a dominar el llenguatge dels alumnes. D’aquesta manera crec que, a més, es donen uns missatges molt importants: t’entenc, no et jutjo i et demostro que allò que et fa vibrar pot ser útil per aprendre.

Dius que no et vas fer professor per donar notes però encara hi ha alumnes que te les demanen!

Els hem educat per això i els hem fet creure que tot l’esforç i dedicació que tinguin implicarà com a recompensa un número, una nota. Jo soc més de valorar el procés. A la vida és més important el camí per on transites que no la meta. No fer-ho així és un error. L’objectiu no és aprendre per oblidar, sinó ensenyar a emocionar-se. No puc pretendre que s’emocionin llegint a Lorca si jo prèviament no els he ensenyat a emocionar-se amb un text i potser per aconseguir-ho abans he hagut de fer-ho amb una cançó que coneguin de Rosalía, per exemple.

Creus que a les aules encara hi ha certa por a preguntar?

No ens ensenyen a equivocar-nos sinó només a encertar i ser brillants. Jo com a professor, quan m’he equivocat, també he demanat perdó. Per deixar de banda la por el més important és crear un clima de confiança a l’aula. Treballo amb adolescents i és una edat molt complicada i per entendre’ls s’ha de fer un exercici retroactiu i pensar com érem nosaltres a aquella època. Sovint als adults se’ns oblida.

Què pensen els professors amb els que treballes del teu modus operandi? En general el troben una espècie d’amenaça o més aviat una font d’inspiració?

Hi ha una mica de tot. M’he trobat amb companys que s’han espantat perquè implica tornar a començar però també hi ha professors que em diuen que s’han inspirat i que aplicaran alguns canvis a les seves classes; ha estat fantàstic i jo també he après amb ells.  Així ha de ser l’educació: tots aprendre de tots.

Comentes que hi va haver un moment en el que t’incomodava arribar a una reunió de professors i tenir gairebé a tots els alumnes aprovats. Per què?

Perquè ells creien que jo regalava la nota. Els meus alumnes segueixen aprovant en un gran percentatge perquè no miro només l’examen, sinó l’evolució. Moltes vegades s’utilitza el suspens com una amenaça i això acaba allunyant a l’alumne. S’ha de donar espai perquè siguin creatius. Quan ho fas, sempre et sorprenen perquè tots tenen algun valor ocult, molt a oferir.

Et queixes de què sovint t’han preguntat quins professors et van marcar però que mai et pregunten quins alumnes ho han fet. Així que t’ho pregunto jo ara…

Sí, els profes els tenim clars en una espècie de llista mental, però sovint oblidem als alumnes. Sense dir noms, a mi m’han marcat aquells que et miren als ulls, que t’agraeixen quan acaba una classe i que et motiven per seguir creant, que són participatius. Jo també necessito una motivació per anar creixent com a professor.

El mòbil a l’aula. Sí o no?

Si volem fer una educació del segle XXI l’hem d’incloure, és gairebé una extensió de la mà, un membre més del cos, però hem d’ensenyar a utilitzar-lo. Quan alguns governs o institucions el prohibeixen estan fent fora també a problemes que podríem resoldre, perquè a vegades hi ha un problema que ha sorgit a un grup de WhatsApp  o a Instagram. L’escola ha de donar resposta a aquests problemes; mirar cap a una altra banda és molt covard.

I com va sorgir la idea d’incloure a les teves classes cançons de Rosalía, diàlegs de La casa de papel o pancartes de la vaga feminista del 8M?

Sembla que el protagonisme el té la matèria que s’ha d’estudiar i que l’alumne queda en segon pla. Jo ho interpreto al revés. És molt important sorprendre als alumnes per motivar-los. Jo crec que quan domines un tema ets capaç de donar-li sempre una aplicació educativa.

I així compares que la història d’Anna Karènina podria tenir una equivalència actual amb la cultura dels likes i l’obsessió per trobar vides millors que la pròpia.

La literatura clàssica està vigent perquè les emocions que explica són les mateixes d’ara. Els personatges són universals: quan compares un Dorian Gray amb la cultura del postureo, entregar la teva ànima al diable per l’aparença, entenen perfectament de què tracta el llibre. Crec que ja no té sentit fer un control de lectura tradicional sinó que hem d’apropar aquell clàssic a través de les emocions i del que ells coneixen.

I això ho complementes amb uns exercicis que no són convencionals com fer un escape room, un còmic, convertir en influencer al protagonista d’un llibre…

Aquest últim va ser un èxit total a l’aula. Havien de fer un perfil d’Instagram i fer publicacions que demostressin el que anava vivint el protagonista. Va ser molt positiu i participatiu, uns em van demanar que deixés que fessin stories també, un noi a qui no li agradava llegir em va dir que estava desitjant començar la lectura per fer l’activitat el més aviat possible. El resultat final no deixa de ser una espècie de diari del personatge però amb el seu llenguatge.

Una curiositat, has vist la sèrie Merlí de TV3? Crec que compartiu saber adaptar el missatge a la realitat de l’alumne…

Sí, em va agradar perquè li donen molta importància als alumnes, ells són l’eix de l’aprenentatge. També ha donat a la filosofia el paper que es mereix. I no oblidem que durant les seves diferents temporades ha tractat la diversitat sexual, l’experimentació, el respecte… Si el seu èxit ha provocat que alguns profes s’hagin llençat a ser Merlins, doncs benvingut sigui!

Un profe rebel com tu què pensa del pin parental?

No entenc una educació que no fomenti el respecte i la tolerància, perquè l’objectiu final de l’educació és aconseguir que la societat sigui millor. Per a mi no és pin parental, és censura. Si l’activessin jo probablement no podria donar la meva classe perquè utilitzo la llengua i la literatura per treballar el respecte, la tolerància i l’autoconeixement d’ells mateixos. Sempre defendré la solidaritat i la convivència, tot el que sigui confrontació es queda fora de l’aula.

De fet, aquesta «censura» podria implicar a la llarga més intolerància, conflictes i casos d’assetjament escolar?

L’assetjament escolar és una de les pors més grans que tinc com a professor i al llibre demano perdó per si alguna vegada jo no m’he adonat que estava passant. Normalment als adults ens ho expliquen tard, de primeres no ho fan. Em fa molt mal no haver estat a l’altura en aquests casos. Per això hem de seguir lluitant perquè, si passa, tinguem moltes eines per poder-ho solucionar. I que siguin els mateixos alumnes els que si veuen un cas d’assetjament al seu entorn vagin a buscar ajuda. El sentiment de tolerància i respecte ha d’estar implantat dintre d’ells.

 

Categories
EscriptorsHumanitatsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES