‘Richard Jewell’, un heroi americà a l’ull de l’huracà

Eastwood retrata el vigilant de seguretat descobridor d’uns explosius als Jocs Olímpic d'Atlanta, qui va passar de salvador a sospitós

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La darrera pel·lícula dirigida per Clint Eastwood, Richard Jewell, ens situa en el context dels Jocs Olímpics d’Atlanta, l’any 1996. Richard Jewell era un anònim vigilant de seguretat, descobridor d’una motxilla amb explosius que va arribar a explotar, causant una mort, tot i que a la pel·lícula se’n mencionen dues, i més d’un centenar de ferits. L’home, una persona de poc més de trenta anys una mica rareta, amb una fixació estranya vers el manteniment de l’ordre, una gran admiració pels cossos policials, als quals desitjava pertànyer, moltes armes a casa i un passat amb alguns problemes a causa del seu tarannà controlador, va ser considerat, d’entrada, un heroi. Però ben aviat les autoritats van trobar-lo sospitós d’haver provocat ell mateix l’atemptat i van angoixar de forma desmesurada el seu entorn proper, amb actuacions abusives i reiterades. La premsa, com, malauradament, sol passar en molts casos, va tirar benzina al cas de forma sensacionalista, i encara bo que Jewell va comptar amb el suport d’un advocat conegut que va aconseguir que se l’exonerès d’unes acusacions que no anaven més enllà de les sospites.

Richard Jewell, obès, bonhomiós, i que vivia, aleshores, amb la seva mare, era una persona que donava el perfil de l’heroi solitari i una mica guillat, immadur i infantil en alguns aspectes. A l’entorn del personatge, i d’aquells fets, Eastwood ha endegat una molt bona pel·lícula, força en la línia del director, qui a punt de fregar els noranta anys es mostra lúcid i en actiu. S’ha permès algunes llibertats i interpretacions dels fets i en alguns moments hi sura la seva tirada al conservadurisme moral i a la força de l’individu enfrontat a un context injust. Un dels aspectes que ha fet enfadar més als implicats és el  del paper de la premsa, amb la figura d’una periodista, una dona atractiva i ambiciosa, disposada a tot per tal d’assolir una portada i notorietat a qualsevol preu. El tema de la premsa i el seu assetjament, així com la manca, en ocasions, d’ètica, en donar per bones informacions no contrastades, és prou escandalós en els nostres temps com per haver d’acabar d’amanir-lo amb un cert sexisme que no feia cap falta.

Malgrat la lectura moral que es pugui fer d’alguns aspectes la pel·lícula té valors evidents i admirables, entre els quals, les excel·lents interpretacions dels protagonistes, Paul Walter Hauser, Sam Rockwell i la veterana Kathy Bates. L’agent provocador i la periodista sensacionalista, els dolents de la pel·lícula, són tractats amb menys matisos i menys subtilitat. Un dels aspectes més interessants és el reflex d’aquesta societat americana, no tan diferent de la nostra com volem pensar, en la qual es menja massa, s’assisteix a actes multitudinaris molt promocionats, en els quals es fa ballar a la gent el que sigui, mentre els joves beuen o endrapen més del compte, i on l’excusa de l’oci oficial, en aquest cas les disbauxes competitives olímpiques, amaguen les dèries i misèries de la població i distreuen, com ja passava en èpoques remotes. I en el qual les llars amables, amb televisió, calefacció i carmanyoles de plàstic, és l’únic refugi segur, quan s’hi pot comptar.

Jewell va morir als quaranta-quatre anys i no ha pogut gaudir d’aquesta reivindicació en clau de cinema del seu paper durant l’atemptat. Uns anys després es va descobrir el culpable real, Jewell va poder ser polícia i va fer una vida relativament discreta, a banda de poder cobrar algun pessic dels seus difamadors. Veient el seu capteniment i com era el personatge no estranya tant que, al principi, resultés sospitós del que havia passat, però el que realment angunieja és comprovar com, en lloc d’endegar una investigació discreta, s’abusés del poder d’una forma tan destralera, enmig de la pressa per resoldre el tema. I és que, en trobaríem molts exemples, a prop i lluny, quan els poders posen el dit a l’ull d’alguna persona o algun col·lectiu és molt difícil que el treguin i gairebé impossible que es torni enrere de forma honesta.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES