Pérez Galdós i el seu temps

Aquest 2020 se celebra el centenari de la mort de l'escriptor, qui va escriure obres com 'Fortunata y Jacinta' o els 'Episodios Nacionales'

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Aquest gener fa cent anys de la mort de Benito Pérez Galdós. L’època de l’escriptor és convulsa, complicada, amb una Espanya molt diferent de la d’ara tot i que sempre podem trobar trets comparables, és clar. Sóc una gran admiradora d’aquest senyor, i tot i que no tots els seus llibres tenen la mateixa volada en tots s’hi poden trobar fragments inoblidables. Quan passo per davant de la catedral de Barcelona, alguns matins, i veig l’estol de pidolaires i venedors estranys que suren pel seu volt, em venen al cap algunes escenes de llibres com ara Misericordia. Quan veig la gent que dorm pel carrer o sento olor de resclosit, barrejada amb menges poc identificables, em venen al cap els seus patis de veïns i les seves fritangas.

Galdós va fer moltes coses i va passar per moltes èpoques diferents. No li van donar el Nobel perquè els lletraferits de l’època s’hi van oposar, fins i tot fent sopars de protesta, que ja és gros. Va ser una persona que, en lloc d’anar-se tornant conservadora, amb el pas del temps va fer just el contrari. Amb la seva vida privada va ser absolutament discret, tot i que hi ha hagut molt interès en burxar en els seus embolics sentimentals. Va tenir una filla, reconeguda i estimada, de la qual existeix descendència directa. Un dels seus amors més coneguts va ser amb Pardo Bazán, gran senyora de les lletres, un bolet en aquell món masclista i resclosit. Fa anys, cosa que no hauria agradat gens a cap de tots dos, es van publicar unes cartes personals de l’escriptora, sobre les quals es va fer brometa perquè no eren gens literàries i donya Emilia es permetia afectuosos comentaris poc ortodoxos i absolutament casolans.

Pardo Bazán va ser una dona, com diuen en castellà, de rompe y rasga. Va morir l’any 1921, així que ben aviat la podrem recordar de forma oficial, amb el corresponent centenari. Va tenir la sort de comptar amb una bona educació i calerons, es va casar, va tenir fills i es va separar amistosament del marit, per fer la seva vida, cosa que diu molt a favor del marit, en aquella època. Com que les fotografies i pintures ens la mostren ja sovint com una dama una mica madura, no gaire afavorida i grassoneta, s’ha fet molt de sarcasme masclista sobre ella, fins al punt de què una aventureta amorosa catalana seva, possiblement amb Narcís Oller jovenet o un amic d’ell, s’ha posat en dubte. Aventureta que, per cert, sembla que va fer molta ràbia a Galdós. La Pardo Bazán, en persona, devia ser una força de la natura, i, a més a més, simpàtica i atractiva, amb aquest atractiu que es posa en dubte quan no respon a un físic convencionalment atractiu.

Galdós va estar de vegades per Barcelona, tenia bona relació amb els lletraferits de per aquí, tot i que expliquen que en unes tertúlies, crec que a la Granja Royal, on no el coneixien, no obria la boca i els assistents es pensaven que era un guàrdia civil, a causa del seu bigotàs. Sembla que es volia documentar per a una novel·la que no sé si devia arribar a escriure. La seva Jacinta, durant el viatge de nuvis en ferrocarril, passa per Catalunya, visita una fàbrica tèxtil i li fa angúnia la vida de les noietes que treballen allà, en aquelles condicions de l’època, les quals compadeix. Fortunata y Jacinta és una de les grans novel·les de l’escriptor, molts mons es creuen en aquest llibre immens, que ha tingut la sort de comptar amb una versió en sèrie televisiva força digna, tot i que cal coneìxer el llibre a fons, és clar. Fernán Gómez feia un dels seus grans papers, i en boca del personatge posava Galdós pensaments propis, com ara allò de la necessitat de ser práctica, quan volia fer reflexionar a Fortunata sobre el seu gran amor no oficial, en debades, no cal dir-ho.

El Galdós més jove va escriure l’extrarodinària sèrie dels Episodios Nacionalestot un fresc per l’Espanya real que més endavant alguns agosarats van voler continuar. És aquell un Galdós més jove i patriòtic però ja molt crític amb uns fets que va explicar després de documentar-se a fons i parlar amb gent gran que n’havia estat testimoni. Hi ha fragments molt divertits, com ara quan un munt de gent va a fer cua per veure Godoy i demanar-li un enchufe. Una vegada vaig escoltar Espriu dient que l’avorria Galdós, em va saber greu, encara més quan Espriu va intentar, sense gran èxit, escriure una novel·la o el que enteníem per novel·la. Durant la meva joventut eren molt habituals les disquisicions sobre novel·lística i sobre si Laia,  per exemple, era una novel·la o un conte allargassat. Avui tot és més lliure i barrejat i ja s’han superat aquesta mena de dogmatismes.

Galdós va fer una llarga entrevista a Isabel II, a l’exili, poc coneguda avui, tot i que aquests dies se n’ha parlat en alguns mitjans. Isabel II és encara molt criticada a tort i a dret, amb Galdós s’explica, de forma molt franca, sobre la mala educació que va rebre, el mal matrimoni que li van endegar, amb un parent que no funcionava, i d’altres aspectes d’una època en la qual, encara que no ho sembli, Espanya també es va modernitzar. Galdós surt de l’entrevista amb un gran respecte per la dama, malgrat les seves pròpies idees. De fet, va marxar a l’exili relativament jove i si els Borbons han anat revifant no és pas culpa seva. Va tenir molts amants, cosa que en els homes semblava una gracieta, i a Alfons XII expliquen que ja el va avisar de què el que tenia de Borbó era tan sols per part de mare. Mentre la Sissí, que estava molt guillada, s’ha mitificat a dojo, Isabel II, potser perquè també era grassoneta i poc afavorida, ha rebut pals de tota mena i mofes i caricatures a gavadals. És una reina absolutament galdosiana.

Aquell Madrid de Galdós no està tan allunyat de la Barcelona del senyor Esteve, i agradi o no i, malgrat  els concursos sobre contaminació, alçada dels gratacels  i d’altres ximpleries urbanístiques, potser ens assemblem més del que voldríem admetre. El segle XIX va ser el de l’esclat de la gran novel·lística, gènere  que té un cert paral·lelisme amb el cinema i la televisió actuals. M’agrada això que fa Galdós, de recuperar personatges en les seves novel·les, jo també ho faig. Que ens expliquin rondalles i històries de gent acostuma a tenir èxit i, si a més a més, es fa amb grapa literària, és un goig llegir i rellegir els  llibres d’aquell temps, avui uns clàssics  que es refan i reinventen, com les mateixes Mujercitas o Anna Karènina. Una bona sèrie galdosiana per al cinema o la tele estaria molt bé però no sé si corren bons temps per a aquesta mena d’iniciatives que demanen calerons i intel·ligència desacomplexada.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES