Pavarotti per a tots els públics

El documental de Ron Howard mostra, amb algunes llacunes i de forma amable, la personalitat i el fenomen que va ser el tenor italià

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El documental sobre Pavarotti, dirigit per Ron Howard, s’ha estrenat a molts cinemes i ha estat força publicitat. Els tràilers promocionals anunciaven que el podríem veure a les sales convencionals durant pocs dies, no sé si serà així en realitat, en tot cas possiblement el més segur es que acabi a Neflix o en alguna plataforma semblant. Amb una durada sostenible i un muntatge eficaç aquest passeig per la vida i els miracles del mediàtic tenor resulta distret i bo de veure. Inclou molt material d’arxiu, ben estructurat, i moltes actuacions o fragments d’actuacions del cantant. Una altra cosa és que ens digui res de nou sobre la seva trajectòria professional, el seu repertori, les seves dèries o els seus amors. És una producció destinada a agradar a un públic eclèctic, divers, i es que, en el fons, aquesta va ser, en la seva etapa més comercial, la intenció de Pavarotti.

No és aquest un passeig biogràfic innovador, sinó, més aviat, un producte correcte, sense riscos, i amb alguns estranys oblits, com ara que no hi hagi cap al·lusió a gent com Mirella Freni, que va ser companya de jocs i primers estudis del tenor. També el repertori triat incideix en els fragments més coneguts per un públic majoritari. Són alguns dels retrets que s’han fet a aquest documental però és que les biografies, siguin filmades o en paper, no ens ho diuen mai tot, encara menys quan la distància amb la vida de la persona biografiada és relativament breu. El recent documental sobre Maria Callas era més agosarat i emotiu, però cal comptar amb el fet que quan hi ha descendents directes a la família és més complicat entrar a fons en la personalitat del biografiat, per les reticències que es poden provocar.

No es pot negar, i queda molt clar en veure aquesta pel·lícula, que Pavarotti era carismàtic, a més de molt bon tenor. Hi ha una gràcia especial que es té o no es té, un poder comunicatiu que va saber aprofitar ja que, evidentment, el tenor va ser conscient de les possibilitats que oferia el seu carisma: concerts massius, col·laboracions amb músics de rock, publicitat, coses així, criticades pels puristes però necessàries si es vol incidir en un públic ampli i vendre un producte determinat. Al documental trobem espurnes impagables que mereixerien més atenció, com ara quan Gheorghiu assegura, sense entrar a fons en la qüestió, que no li agrada gens, però gens, la barreja de música pop amb música clàssica, òpera en aquest cas. Alguns comentaris de Bono, amic seu, deixen entreveure el manipulador emocional que era, en alguns aspectes. La seva primera dona ironitza sobre un moment del cantant en el qual ella diu, literalment, que si hagués demanat llet de gallina haurien anat a munyir una gallina o quan explica que, ja malalt, el cantant li diu, a ella, que s’ha engreixat…

Aquesta és una història on Pavarotti se’ns mostra com el gall del galliner. D’altres tenors, algun director d’orquestra, els managers i promotors, tenen papers molt relatius, amables amb el biografiat. Però les dones són per tot arreu: veïnes, parentes, filles, esposes, admiradores, una amant, que segurament no devia ser l’única i algunes, poques, companyes de professió del seu nivell. En un temps en el qual els excessos alimentaris no són ben vistos el tenor menja a dojo i se suposa que cuina. Pavarotti se’ns mostra com un senyor amb més llums que no pas ombres i els seus mals moments passen de puntetes pel conjunt. L’òpera, en els darrers anys, s’ha popularitzat, al menys determinada òpera, i ha arribat a molta més gent. Tampoc això és del tot nou, ja en temps dels meus avis els bons cantants eren molt populars, sobretot a través de la sarsuela o de la cançó popular. Els discos dels Tres Tenors es van vendre com bunyols i també aquell del Tutto Pavarotti, que, per cert, va fer que persones no iniciades en el tema arribessin a pensar que el senyor es deia Tutto, de nom de pila.

El documental, més enllà de la personalitat del biografiat, és interessant perquè ens mostra l’evolució social, des dels anys tristos de la postguerra italiana, en els quals Pavarotti va créixer i que, en alguns aspectes, poden assemblar-se als nostres, fins a aquesta modernitat de cultura massificada, concerts multitudinaris, consum cultural, i on tot es pot endegar i barrejar, si ajuda a fer calaix, cosa que no treu mèrit al tenor, a l’artista, és clar. Algunes persones, al cinema, no es podien estar de taral·lejar els fragments més coneguts, aquells que podrien anar, ben bé, en una d’aquelles col·leccions de clásicos populares de la meva joventut, Nessun dorma, Una furtiva lacrima o cançons com O sole mio. Pavarotti encara dona joc.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓCLÀSSICADocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES