De sobte, la mort

A ‘L’any del pensament màgic’, l'estatunidenca Joan Didion reflexiona sobre la seva vida en relació amb la mort del seu marit i la seva filla

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Tot i que sabem que la vida té un final i que aquest pot ser imprevisible, la mort de la gent que estimem sempre trasbalsa, com trasbalsa la malaltia greu i inesperada. L’any del pensament màgic, de Joan Didion (Literatura Random House, amb traducció al català de Toni Cardona i al castellà de Javier Calvo), ha rebut molts reconeixements, entre els quals el National Book Award, en la categoria de no ficció. És una reflexió literària profunda i honesta sobre la mort, la pèrdua i el dol, basada en la pròpia experiència de l’autora, una escriptora d’èxit amb una vida feliç i afortunada fins que la tragèdia la va colpir de ben a prop.

Didion estava casada des de feia molts anys amb un altre escriptor, John Gregory Dunne; van treballar plegats durant tota la vida i, en no tenir fills, va adoptar una nena, Quintana, bonica i intel·ligent. Feia pocs mesos que la filla s’havia casat, tenita trenta-set anys, estudis i una bona feina i tot semblava rutllar bé fins que un xoc sèptic, precedit d’una sèrie de complicacions van fer-la emmalaltir de forma molt greu. Després d’anar-la a veure a l’UCI, Dunne, que ja havia tingut problemes cardíacs importants, va morir de forma sobtada. Nou mesos després de la seva mort, l’any 2005, Joan Didion va començar a escriure aquest llibre. Malauradament la filla no va sobreviure als seus problemes. L’escriptora se centra aquí en la mort del seu marit tot i que, posteriorment, va dedicar un altre llibre a la filla.

Tinc una certa prevenció, i potser alguns prejudicis, sobre els llibres que reflecteixen desgràcies personals dels escriptors, gairebé un gènere, tractat amb més o menys grapa, segons els autors, però aquest m’ha semblat molt diferent d’altres, a causa de la professionalitat i la sinceritat de l’autora. Al llibre hi trobem una profunda reflexió sobre la pèrdua però també una anàlisi exhaustiva, i en ocasions una mica desconcertant, dels temes mèdics relatius a allò que han patit pare i filla. Didion i el seu marit eren una parella d’escriptors molt populars als Estats Units, amb un enorme prestigi, coneguts de la gent a través dels mitjans de comunicació i que havien tingut una important relació amb el món del cinema. L’escriptora repassa la seva pròpia vida, les reaccions que li provoca la mort del marit i que ella mateixa reconeix, en algun moment, com incoherents o absurdes.

Tot i l’èxit del llibre la crítica no ha estat unànime sobre ell i hi ha qui pensa que el seu èxit va lligat a la personalitat, coneguda, de la seva autora i el seu marit. Possiblement hi ha qui no hagi acabat d’entendre el seu contingut, és un text que es presta a moltes lectures. La mort i el dol no són temes originals, s’ha escrit i reflexionat molt sobre tot plegat, i, per altra banda, Didion i el seu marit van escriure força sobre ells mateixos. Escriure, com pintar o fer qualsevol activitat que ens impliqui emocionalment, és una manera d’ordenar la vida, la individual però també la col·lectiva, ja que ens sabem febles i impotents davant de la realitat.

Pot semblar estranya, en algun moment, l’obsessió de l’escriptora per esbrinar dades mèdiques i hospitalàries a l’entorn de la mort del seu marit i de la malaltia de la seva filla, però tot plegat conforma un text esplèndid i poc convencional en molts aspectes, en molts moments del qual ens hi sentirem identificats, tot i que potser ho hauríem expressat d’una altra manera. Didion intenta distanciar-se dels fets, contemplar el que li ha passat des de fora, però això és impossible, com ho és també, en algun moment, no caure en l’autocompasió, contra la qual, de més jove, havia pontificat en més d’una ocasió. El temps és un gran mestre, la gran escola on aprenem, com ella mateixa manifesta. Llàstima que la saviesa no sigui, quan la tragèdia ens encalça i la solitud es fa evident, un consol absolutament eficaç, el mateix que passa amb la literatura. Però, al capdavall, són consols al nostre abast.

 

________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES