‘La innocència’, una processó de conflictes vitals

En la pel·lícula de Lucía Alemany, una adolescent que somia amb ser artista de circ s'enfronta a un embaràs i a l'autoritat del seu pare

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

L’amor dels pares vers els fills és una arma de doble fil. A vegades l’amor i l’esperit de protecció esdevenen cadenes que fan que els nens i nenes de casa acabin arrossegant conseqüències emocionals tota la vida. En el cas de La innocència, la pel·lícula de la jove directora Lucía Alemany (1985), la protagonista és una adolescent de quinze anys, que viu en un poble de la Comunitat Valenciana amb el desig de convertir-se en una artista de circ en el futur. En essència, ella és una adolescent d’allò més normal: té una bona conducta, té els seus somnis, els seus amics, la seva família, les seves inquietuds i la seva parella. El problema (en principi) és que la seva parella no sembla massa adequada per a ella. Ell és un noi dedicat a la venda de drogues pel poble, és més gran que ella, però se l’estima. Ella té certa vergonya de la seva relació o almenys té por que els seus pares se n’assabentin, i això crea situacions tenses entre ells.

L’autèntic conflicte, però, ve quan ella es queda embarassada. El relat ens fa entendre que ella és massa jove, una noia encara immadura que es deixa endur per allò de tenir parella, que actua amb inconsciència o ingenuïtat, i això té conseqüències. La innocència, a més, ens ofereix un retrat de la vida en un poble: la manera com es viuen les festes majors, la relació entre els joves, entre pares i fills, la importància de les aparences, la presència de la religió… És políticament correcte dir que en ple segle XXI no hi ha grans diferències entre la manera de comportar-se de la societat segons visqui en una gran ciutat o en un poble, però el lloc on creixem ens determina de moltes maneres. En aquest sentit, la mirada que Alemany fa de la vida de poble m’ha semblat d’allò més interessant. Això no implica que una adolescent que es quedi embarassada en una gran ciutat no hagi de tenir dificultats amb els seus pares o el seu entorn, no crec que vagin per aquí les coses, sinó que la pel·lícula més aviat vol fer un retrat de la manera com els personatges es relacionen a partir de determinats fets concrets.

Dic això, perquè encara que el conflicte principal és l’embaràs de la protagonista, a La innocència hi ha altres conflictes: la mare de l’adolescent és creient i li molesta que la seva filla no tingui un comportament correcte quan va a la processó de la Festa Major; també veiem que les aparences és un tema que li preocupa molt; la figura del pare és la d’un gran patriarca, a vegades excessiu en la seva severitat i absolutament convençut que ell és qui mana a casa i la seva dona i la seva filla l’han d’obeir perquè ell és l’únic que treballa; també es toca el tema de l’homosexualitat quan els joves del poble critiquen la sortida de l’armari d’un noi i s’insulta a un altre personatge femení, a qui se li diu que és lesbiana de manera despectiva; tenim també el tema de les drogues, que consumeixen diversos joves del poble; finalment és interessant la figura de les mares en aquesta pel·lícula, una de les quals, per cert, es dedica als remeis naturals, així que alguns la qualifiquen de bruixa.

Sobre les interpretacions, la pel·lícula és una joia. Carme Arrufat fa una magnífica feina en el paper de l’adolescent protagonista, i el mateix es pot dir del tàndem Laia Marull i Sergi López. Marull (guanyadora del Premi Gaudí a la Millor Actriu Secundària per aquest paper) és una mare totalment sotmesa a la severitat del marit, preocupada per la seva filla, a qui estima profundament, però està massa condicionada per les seves pròpies pors i una gran manca d’afecte. El paper de López, com deia, és el d’un home autoritari, però no violent, cap al final de la pel·lícula mostrarà altres actituds que ajuden a entendre també la complexitat de la seva personalitat. També cal destacar la tasca de l’actriu Sonia Almarcha (la dona que es dedica als remeis naturals).

En general, aquesta és una bona història que ens anima a reflexionar sobre diversos aspectes de la relació entre pares i fills i entre els joves, especialment als pobles, però he de dir que he trobat algunes mancances en l’àmbit del guió. Per exemple, sota el meu punt de vista, entre que es produeix la relació sexual i el moment en què la protagonista s’adona que està embarassada, passen poques coses, per no dir res. Tot és massa ràpid, i crec que dramàticament hagués quedat millor si la directora (i guionista) hagués retardat una mica el positiu del test d’embaràs. També em sorprèn que els pares de la jove, que esclaten en saber la notícia, no preguntin en cap moment qui és el pare, quan aquesta seria una qüestió immediata i natural. Segurament, Alemany no va voler entrar en el conflicte que es podria haver creat entre el pare de la jove i el xicot que la deixa embarassada, però fins i tot així, aquest tema hauria d’haver estat resolt d’una manera més versemblant. Això no treu, però, que aquesta sigui una pel·lícula molt interessant que, sens dubte, mal la pena veure.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES