Carlos Ferrater: “Un arquitecte que segueix sempre un mateix estil mata l’arquitectura”

L’arquitecte lidera el despatx OAB i ha firmat projectes com l’estació Saragossa Delicias, l’Hotel Mandarín Oriental o l’edifici Mediapro

Carlos Ferrater (Barcelona, 1944) és un arquitecte català de llarga trajectòria, dedicat des de fa quatre dècades a projectes de diversa naturalesa, perquè ell creu en la diversitat i la transversalitat i defuig de l’especialització, que considera una condemna per als arquitectes. Seus són els hotels de Barcelona Juan Carlos I, Mandarín Oriental, Seventy i The Barcelona Edition. També és obra seva el Jardí Botànic de Barcelona, el Front Marítim de L’Escala, el Palau de Congressos de Barcelona, l’edifici de Mediapro, el Passeig Marítim de Benidorm, l’Estació Saragossa Delicias, el Parque de las Ciencias de Granada i la Roca Barcelona Gallery. El seu despatx, OAB, està al darrere també de la Casa Seat que s’inaugurarà a l’antiga Torre del Deutsche Bank, a la cantonada entre l’Avinguda Diagonal i el Passeig de Gràcia, a més de diversos projectes en ciutats d’arreu del món com Beirut, Lió, Guadalajara, Montevideo i Santiago de Xile. Ferrater ha guanyat diversos premis com el Nacional de Arquitectura que atorga el Ministeri de Cultura, el Ciutat de Barcelona o els Premis FAD. Tot i així, sempre que pot recorda que ell no està sol i cita el nom dels altres membres del seu despatx: els seus fills Borja i Lucía Ferrater, i el seu gendre Xavier Martí-Galí, a banda dels altres treballadors que –diu- són més dones que homes.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Si parlem d’OAB, hem de parlar dels molts projectes que el seu despatx té a Barcelona…

Ara mateix treballem en projectes molt variats. A Barcelona, per exemple, fa poc hem inaugurat els hotels Seventy i el The Barcelona Edition, aquest darrer de Marriott, un encàrrec de l’empresari Ian Schrager, que va obrir Studio 54 a Nova York. Aviat inaugurarem també la Casa Seat, la nova seu de la companyia que s’està enllestint a l’Avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia. Pel carrer Tarragona fem una torre i al Clot tenim un projecte d’habitatge. No fa gaire vam acabar un altre projecte d’habitatge al carrer Fernando Poo del Poblenou. A banda d’això, ens dediquem a altres petits projectes, com una casa unifamiliar.

Una casa unifamiliar de luxe?

Tenim 150.000 euros per fer aquesta casa de 180 metros quadrats, a l’Empordà. L’encàrrec és del dissenyador Pete Sans i la seva companya Regina Saura, que és pintora. Ella és l’autora de la pintura que hi ha a la façana de la cuina dels germans Torres, un projecte que vaig fer amb el meu fill Borja. I el Pete ens va dissenyar els llums. Som molt amics des que érem joves.

També tenen projectes més de tipus social…

Sí, treballem per unes quantes ONGs. Si ens centrem en la Fundació Catalana de l’Esplai, que aplega 270.000 nens, vam fer la seva seu al barri de Sant Cosme d’El Prat i també un alberg juvenil que tenen. També els hem fet diverses cases de colònies arreu de Catalunya, com Viladoms o Sant Joan de les Abadesses. Ara estem ampliant el centre de Sant Cosme amb més aules, albergs i espais polifuncionals. Hem de pensar que els clients, en essència, són els nens i això és fantàstic.

La firma d’OAB està per diferents ciutats del món. En quines hi treballen ara mateix?

Santiago de Xile, Montevideo, Guadalajara, Lió, Beirut… Tot això no seria possible sense l’equip que forma OAB, entre els quals estan els meus fills Borja i Lucía. No som un despatx gaire gran, som uns vint, tenim més dones que homes, i disposem d’una gran xarxa de col·laboradors. Som una organització molt familiar i transversal que aquest 2020 fa mig segle de vida.

Aquesta diversitat que té el seu despatx contrasta amb el desig de molts arquitectes d’especialitzar-se en un determinat tipus de projecte. Per què la diversitat és una virtut en arquitectura?

Perquè jo crec que l’especialització és la mort de l’arquitectura. Quan t’especialitzes et bases en unes fórmules molt concretes i cada projecte ha de ser nou, has de posar el rellotge a zero, ja sigui fent un alberg per al tercer sector o un hotel de luxe. Un dia van venir aquí els germans Torres, els cuiners, i ens van preguntar si alguna vegada havíem fet un restaurant. Els hi vam dir que mai, i això els va convèncer de fer-nos l’encàrrec a nosaltres. És a dir, no estaven interessats en un despatx acostumat a fer restaurants, perquè pensaven que, d’una manera o una altra, repetirien coses que ja havien fet abans. Quan fem un projecte no ens podem conformar amb el decorativisme, perquè això també és la mort de l’arquitectura. Cada obra és una història nova, per això som transversals, i per això fugim d’imposar un mateix estil a tot el que fem.

No hi ha res en comú en tots els seus projectes?

És evident que hi ha unes arrels comunes, un corpus teòric que apliquem de forma inconscient a tot el que fem, però aquesta és una qüestió més aviat abstracta. Pensa, per exemple, en el llenguatge, que consta d’una sintaxi i d’un vocabulari. Aquestes arrels serien la sintaxi, però el vocabulari va canviant en cada projecte. No és el mateix el Passeig Marítim de Benidorm que l’edifici de Mediapro a Barcelona, però els dos tenen unes mateixes arrels matemàtiques i geomètriques.

Un determinat tipus de paisatge imposa un determinat tipus de geometria?

No necessàriament. La geometria pot ser euclidiana o complexa. La primera seria la de Le Corbusier, per exemple, volums purs. Això ho hem fet en alguns projectes en l’entorn del Mediterrani. En canvi, moltes vegades el paisatge demana formes complexes, perquè és un paisatge verge, o degradat al màxim, o de grans dimensions… El que sí cal tenir present és que el projecte ha d’encaixar en el seu paisatge. Per exemple, l’edifici de Mediapro s’integra molt bé en el seu entorn i el Jardí Botànic de Barcelona també, són dos projectes diferents però en un mateix ambient mediterrani.

En el cas del seu projecte a Beirut, ciutat mediterrània però afectada per la guerra, què li reclamava el seu paisatge?   

Nosaltres hem anat a parar al centre de Beirut per fer un edifici d’oficines. Partíem de l’existència de set plantes subterrànies destinades a aparcament, ja fetes, sobre les quals es volia fer l’edifici, que és orientació nord, on no hi toca mai el sol, perquè la sud està tapada. Aquella va ser una zona bombardejada, molt castigada, no hi quedava gaire cosa al voltant a banda de la Gran Mesquita i la Catedral de Saint George. Cal tenir en compte, a més, que és una societat amb divuit confessions religioses diferents, una societat oriental que mira al Mediterrani, amb un clima semblant al nostre, amb ruïnes romanes. Vam pensar en un projecte que entengués tot això.

Com?

Teníem un mur perimetral d’un metre, així que vam pujar pilars d’un metre per un metre fins als quaranta metres d’alçada, amb dues pantalles al davant per estabilitzar. D’aquesta estructura se suspèn l’edifici de divuit plantes gràcies a barres d’acer capaces de suportar càrregues molt superiors. Així la planta baixa queda lliure per a activitats diverses, com comercials, per exemple. La planta de dalt és un mirador. Aquestes columnes fan una gelosia perfecta est-oest per al sol, creant a més un coixí climàtic a l’interior que fa que, pràcticament, no hi calgui aire condicionat. Tot això està lligat: la idea, el concepte, la geometria, el mecanisme constructiu de pujar i penjar la caixa… Cal que sempre integrem en el nostre projecte el patrimoni cultural del lloc on va ubicat. Per això, aquest edifici de Beirut funciona molt bé a Beirut però no necessàriament funcionaria en un altre lloc.

Ara penso en aquells arquitectes que vagin on vagin, el seu estil és pràcticament invariable. 

Un arquitecte que segueix sempre un mateix estil mata l’arquitectura, per això deia que amb cada projecte cal posar el rellotge a zero.

L’arquitectura té un evident component racional, perquè un edifici ha d’aguantar-se, però també un component emocional. Emoció i racionalitat van de la mà?

Et respondré posant com a exemple el projecte de Beirut. Podríem haver agafat els pilars del soterrani de l’edifici i aixecar-los, omplint amb ells la planta baixa. Això vol dir que, per aguantar quaranta metres d’edifici, calien grans pilars. Però ho vam fer al revés, vam tirar cap amunt i vam penjar l’edifici per deixar la planta baixa lliure, per a què hi hagi vida allà, creant espais per a cantonades comercials o per a algun zoco.

Com ha de tractar l’arquitectura l’espai buit?

Si tu buides l’espai central d’un projecte, elimines totes les tensions. L’obra que pot sintetitzar tot el que jo he fet al respecte és la casa que vaig construir per al meu germà al Delta de l’Ebre. En ella la peça central no existeix, no hi ha res. Són tres peces que contenen un dormitori, una sala, una cuina, un bany, un estudi per pintar… Jo no sabia què fer amb aquella parcel·la, i en un viatge a París vaig descobrir les pintures que Picasso va fer a Horta de Sant Joan, uns cubs amb palmeres al fons i la llum del Mediterrani. En ella el buit es combina amb geometria complexa, cada peça té la seva forma i és autònoma però està unida a les altres. És un projecte molt abstracte.

I l’espai públic?

Nosaltres sempre pensem en fer espai públic amb cada projecte. Davant de l’Hotel Juan Carlos I hi vam posar una plaça, també hi ha espai públic a les Tres Manzanas de la Vila Olímpica. L’espai públic hauria de ser el més important per a un arquitecte. Quan Jaume Roures em va encarregar l’edifici de Mediapro, el carrer Bolívia quedava taponat. Vaig demanar als arquitectes de l’edifici del costat, el de RBA Libros, fet per Oriol Bohigas i Josep Maria Martorell, que se sumessin a la idea de fer una mena de túnel, que, a  més, em servia com a atri d’entrada a la torre. La plaça triangular que hi ha allà la construeixo com a espai públic. Roures era el primer interessat en fer un projecte urbà. Després, com a homenatge a ell, vaig plantar dos roures a la plaça, que, a fi de comptes, és qui va pagar la festa! Si a això hi afegim el campus d’Audiovisuals que hi ha al darrere, amb la restauració de Ca l’Aranyó, que va anar a càrrec d’altres arquitectes, et queda una gran jugada de ciutat.

Un bon disseny d’espai públic ajuda a dinamitzar l’economia d’un barri o d’una ciutat?

Sí, i ens podríem remetre a l’Estació Saragossa Delicias, o al Front Marítim de L‘Escala. En aquest darrer cas, vam treure les barres arquitectòniques, els cinc tipus de fanals que hi havia, el paviment, els cotxes… Ara tot és diferent, els ciutadans estan encantats, l’activitat econòmica s’ha multiplicat per cinc en el Front Marítim i per tres en la resta del municipi. Un altre cas: al Passeig Marítim de Benidorm hi havia sis fileres de cotxes, i ara hem deixat una via de servei i una via per a bicicletes. Els hotelers estan molt satisfets. I això és la conseqüència d’apostar per l’espai públic.

Per a OAB és important el diàleg entre llum natural i artificial. Quin seria el seu projecte on això es veu més clar?

L’edifici que connecta les terminals A i B a l’Aeroport d’El Prat. És una caixa de pavès blancs, que està penjada. Darrere d’aquella paret hi ha aire, aire i aire. Des de fora passa la llum natural, però al llarg del dia, la llum va abaixant i, mentre abaixa la llum natural, puja la llum artificial de leds. El resultat és que durant tot el dia sempre hi ha la mateixa llum. Si saps treballar bé la llum natural i l’espai buit, tens molt guanyat, perquè això no cal ficar-ho en cap partida pressupostària, perquè és gratis. O sigui, que el buit i la llum són matèria prima per a mi.

La rehabilitació interessa a OAB?  

Sí, molt, cada vegada més. Nosaltres rehabilitem molt. Per exemple, el meu gendre acaba de rehabilitar dues cases a la part superior del Passeig de Gràcia. Es pot ser molt imaginatiu amb un projecte de rehabilitació. La Casa Seat, que va a l’antiga Torre Deutsche Bank, és una rehabilitació integral. Aquest és un edifici fora d’ordenació, si el tiro avall, ja no puc aixecar un d’igual, em quedaria només amb la meitat de l’edifici. Per tant, cal fer una rehabilitació integral. L’Hotel Mandarin Oriental de Passeig de Gràcia era un edifici bancari amb una arquitectura molt feixista, em van suggerir que l’enderroqués, però vaig eliminar l’ornamentació feixista, vaig esquinçar les obertures fins a terra, vaig posar una rampa i situar l’entrada vint-i-cinc metres endins, i aquest és el gran èxit de l’hotel. És una altra rehabilitació.

Molts joves arquitectes surten de la universitat amb la convicció de no voler construir habitatge, ja sigui unifamiliar o plurifamiliar. Què els hi diria?

Que estan equivocats. Jo no només he treballat en espai públic. El 90% de la meva feina són projectes privats i d’aquest 90% el 40% és habitatge. Per què? Perquè en una ciutat el teixit residencial és la base. Què farem si no fem habitatge? Com construirem la ciutat? A més, l’habitatge unifamiliar és un magnífic laboratori per aprendre-ho tot.

Per què?

Perquè són projectes amb els quals pots experimentar. A la casa de Pete Sans estem experimentant moltíssim, perquè si he d’abaixar el pressupost, he d’eliminar partides. Si passes de disset a vuit partides, has de ser creatiu. Si abandones l’habitatge, estàs mort com a arquitecte. És difícil viure només de fer museus.

De qui és culpa que en una ciutat s’aixequin grans projectes de primeres espases de l’arquitectura internacional i aquests edificis acabin esdevenint cadàvers arquitectònics? Penso en l’Edifici Fòrum d’Herzog & Meuron a Barcelona…

O la Torre Agbar! Diria que és culpa de tothom, però no voldria fer massa sang sobre això. Durant uns anys va estar de moda l’arquitectura-espectacle, que era la que es valorava més. Els alcaldes buscaven una primera espasa que fes alguna parida per posar la ciutat al mapa. A Bilbao el Museu Guggenheim va ser un èxit. A Granada, nosaltres vam guanyar el concurs per fer el Parque de las Ciencias, i ens van dir que, entre altres coses, havíem guanyat perquè el nostre projecte fugia de l’arquitectura-espectacle, perquè arquitectura i espectacle són termes contradictoris. L’espectacle, per la seva condició, ha de ser efímer, mentre que l’arquitectura ha de durar molt o, en cas contrari, tens cadàvers arquitectònics.

Categories
ArquitectesArquitecturaARTPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES