‘Knives Out’, ganivetades familiars a l’estil Agatha Christie

En la pel·lícula de Rian Johnson un detectiu ha d’investigar la mort d’un escriptor famós el cos del qual ha estat trobat en la seva mansió

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Aquests dies he anat a veure una d’aquelles pel·lícules que remeten al cinema clàssic i que juguen amb tòpics diversos, reinventant una vegada més el gènere d’enjòlit. La història que ens expliquen a Knives Out (Puñales por la espalda), escrita i dirigida per Rian Johnson, evoca Agatha Christie però, així mateix, fa picades d’ullet a l’humor anglosaxó de pel·lícules com ara Un cadàver a les postres. Ens situem a linevitable casalot familiar, on viu una família rica amb un patriarca escriptor, el meu admirat Cristopher Plummer, i amb parents de diferents generacions que viuen del cuento gràcies a l’escriptor i amaguen secrets i trampes a dojo. Encara més: trobem una infermera innocent i filla de la immigració, que vomita quan diu mentides, uns policies despistats i un detectiu contractat de forma misteriosa per esbrinar la intriga. Aquests traïdors ganivets estan dirigits per Rian Johnson, eficaç i brillant director, productor i guionista, que també canta folk i toca el banjo.

La mort d’aquest senyor, després del seu vuitanta-cinquè aniversari, ens immergirà en una narració amb salts enrere, algunes pistes més o menys falses, i en la qual, ben aviat, sabrem com  va anar la mort de la víctima, sense que això ens aclareixi gaire cosa. La  cinta dona feina a un munt d’actors i actrius, alguns de ben coneguts, a l’estil de les versions clàssiques dels llibres de Christie. Malgrat que tot pot semblar vist moltes vegades, i aquí rau una de les gràcies de la pel·lícula, hi ha iròniques referències amarades de brillant humor negre, espurnes de crítica social, com ara això de què a la infermera hispanoamericana cadascú li etiqueti una procedència diferent, o que el casalot familiar s’hagués comprat en els anys vuitanta a un milionari… paquistanès.

L’explicació dels fets, com toca, és una mica embolicada. És aquesta una pel·lícula que cal contemplar sense reserves ni manies, una mena de joc, com el Cluedo, que es menciona en més d’una ocasió, i que resulta molt adient per a una tarda de diumenge. Però un joc intel·ligent, ben interpretat i distret, amb detalls als quals cal parar atenció. Ana de Armas, per cert, ben coneguda de nosaltres a través de sèries diverses i parella breu del nostre Marc Clotet, ha fet un salt al cinema internacional, i tot i que no la posin al principi de la filera, hi hauria de ser, car és en pantalla gairebé tota l’estona, amb aquesta innocència que, en ocasions, resulta un pèl inquietant.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES