‘Mrs Dalloway’ al cinema

Marleen Gorris va dirigir l'any 1997 una versió cinematogràfica del clàssic de Virginia Woolf protagonitzada per Vanessa Redgrave

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Amb motiu de la representació al TNC de Mrs Dalloway, amb l’actriu Blanca Portillo, la Filmoteca, en el seu cicle «Per Amor a les Arts», va recuperar la pel·lícula dirigida per Marleen Gorris, amb Vanessa Redgrave, del mateix títol que el famós llibre de Virginia Woolf. La pel·lícula, que té valors remarcables, no va ser un èxit rodó i va comptar amb valoracions molt matisades. Jo crec que el problema és que no tot es pot reflectir en el cinema, i el món de Virginia Woolf és complex, molt especial. De tota manera, he vist versions d’obres literàries tant o més difícils d’explicar en imatges, molt interessants i amb molta grapa, fetes al cinema.

El fet és que el món de l’escriptora ha estat poc aprofitat pel cinema. A banda de Les hores, una pel·lícula interessant però, pel meu gust, tampoc del tot reeixida, crec que hi ha poca cosa més, a banda d’aquesta versió amb Vanessa Redgrave, acomboiada per un repartiment de categoria i amb una ambientació excel·lent. L’holandesa Marleen Gorris, una directora remarcable, eficaç i amb una obra sòlida i agosarada, va estar al davant del projecte. No sóc una incondicional de l’escriptora qui,  en ocasions, em desconcerta. Potser perquè estic molt allunyada del món que l’envoltava. Avui Woolf és un valor reconegut i en alça i sembla que no queda bé dir que en ocasions t’ensopeix. Un altre tema és el valor literari, indiscutible, aquesta qualitat en l’escriptura que es reconeix si s’ha llegit una mica, i que va més enllà dels arguments i, fins i tot, dels gustos personals. Mrs Dalloway, el llibre, està ple de detalls, de referències, d’innovacions i de subtileses, així com d’al·lusions a temes que en aquell moment, l’any 1925, eren prou valents, com ara la bisexualitat o la mala praxis mèdica, en concret, de la psiquiatria incipient i sobrevalorada.

Crec que el pacifisme, en  reflectir el cas de Sèptimus, l’altre personatge important del llibre, és un dels grans temes presents en el conjunt. Com ho és el suïcidi alliberador, quan la societat que ens envolta és poca cosa més que teatre i abús de poder. Expliquen -sobre el llibre i sobre Woolf hi ha rius de tinta escrita i interpretacions a gavadals- que el projecte inicial de Woolf era que qui se suïcidés fos Clarissa, en la mateixa festa que sembla l’eix central dels fets. La novel·la, s’ha dit moltes vegades, recorre al monòleg interior, una tècnica narrativa que a casa nostra es va fer servir força i que jo crec que encara és vàlida, tot i que hi ha suposats experts que la relacionen amb innovacions passades de moda.

El passat i el present conflueixen en aquest món de principis dels anys vint, després d’una guerra brutal,  que no seria la darrera ni la pitjor, i quan encara la guerra era vista d’una forma molt diferent, lligada a herois, grandeses, valors masculins, condecoracions i patriotismes diversos. Els pacifistes eren molt mal vistos, es consideraven covards, escapistes, malgrat que les seves idees i les seves desercions anessin molt més enllà d’un afany, lloable i humà, de supervivència i de no voler fer mal a ningú. La dona era encara un florero, això la benestant, com Dalloway, és clar, i  els homes amb poder polític i diners es movien en el seu mon d’aparences i hipocresies, amb poques excepcions. Però tot estava, ja, en crisis. La Primera Guerra Mundial va representar una sacsejada però no  va escarmentar els responsables de mantenir una pau, ni que fos una pau fràgil. Mrs Dalloway ha estat, jo crec, una pel·lícula una mica oblidada i poc vista. Per això ha estat un encert recuperar-la a la Filmoteca, ni que fos en una sola sessió.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES