La ‘Mrs. Dalloway’ de Portaceli necessita que l’entenguin

Blanca Portillo protagonitza al Teatre Nacional una adaptació lliure i confusa de la novel·la de Virginia Woolf que fa aigües a molts nivells

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Tot apuntava a una gran nit de teatre al TNC, amb l’estrena a la Sala Gran de Mrs. Dalloway, de Virginia Woolf, dirigida per Carme Portaceli i protagonitzada per Blanca Portillo. La Woolf és molt estimada i La senyora Dalloway és una de les seves obres més llegides, però tenir bons ingredients no garanteix un bon pastís. L’obra va ser avorrida, es va fer llarga, el muntatge no va funcionar, ni tan sols va ser fàcil d’entendre, i no tots els actors van estar al mateix nivell. Anem per parts: l’obra explica vint-i-quatre hores en la vida de Clarissa Dalloway, qui es troba preparant una festa per al seu marit. La protagonista va recordant episodis del passat, entre ells la seva trobada amb un antic amor, qui està convidat a assistir a la celebració. Paral·lelament veiem altres històries, com la protagonitzada per la seva filla Elisabeth, la que viu aquest antic amant amb la seva nova relació o el drama d’Angelica, personatge depressiu que busca el suïcidi i que en la versió que dirigeix Portaceli substitueix Septimus Warren Smith, el veterà de la Primera Guerra Mundial.

Dit això, qui no hagi llegit la novel·la de Woolf, potser no entendrà quina relació hi ha entre Angelica i la resta de la història, quin és el sentit de la presència de Doris exactament, quina és l’aventura vital d’Elizabeth o fins i tot quins són els autèntics neguits existencials de la senyora Dalloway. A la sortida del teatre, alguns espectadors comentaven que alguna cosa se’ls hi havia escapat, que tot era molt confús, i tenien raó. Però, a banda de la confusió de l’engranatge, la manera com estan plantejats aquests retrats vitals, de manera individual, no acaben de funcionar del tot. Per exemple, el personatge d’Angelica no és versemblant, no sé si és cosa de l’actuació de Gabriela Flores (que no acaba de fer-nos creure el drama que interpreta) o que el seu personatge satèl·lit, Max (personatge inventat en aquesta versió, que fa de parella d’Angelica), és menys versemblant encara. L’actor Jimmy Castro fa un Max exagerat, esperpèntic, ridícul a estones. M’ho mirava des de la butaca i em preguntava què tenia al cap Carme Portacelli quan va pensar fer això.

Aquesta és una versió lliure, que s’allunya del context original (que és la fi de la Primera Guerra Mundial), i ens proposa una adaptació moderna, amb telèfons mòbils i actuacions musicals per part dels personatges. Saber quina necessitat tenia Portacelli d’incloure tot això és una cosa que se m’escapa, perquè no només no aporta res a la història, sinó que, a més, trenca completament amb els pocs moments realment intimistes que té aquesta versió. O sigui, si l’obra m’està mostrant a un personatge com en Peter (Nelson Dante), l’antic amor de Clarissa, i m’està fent entendre que dintre d’ell hi ha un conflicte encara no resolt, quin sentit té que trenta segons més tard agafi la guitarra elèctrica, surti del seu paper, i es posi a acompanyar un altre personatge que canta. Allò de què quan creus que les coses no poden anar pitjor, algú agafa la guitarra.

Difícil em resulta parlar de la tasca de Blanca Portillo com a Clarissa Dalloway. És una gran actriu, però com que res funciona sobre l’escenari, tampoc ho fa el seu personatge, que aquí està mancat de profunditat. Blanca Portillo no és la Clarissa Dalloway de Virginia Woolf, però el problema no és una manca de qualitat interpretativa d’ella, sinó que al seu personatge li han deixat només la capa superficial abans de posar-lo en les seves mans. Aquesta Mrs. Dalloway patina, té bones intencions i algunes idees podrien haver donat molt de si, però el resultat final és decebedor. Festa passada per aigua.

 

________

Mrs. Dalloway / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Virginia Woolf / Versió de Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli / Direcció de Carme Portaceli / 90 minuts / Fins el 4 de gener  del 2020 / www.tnc.cat

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES