‘L’amic retrobat’, una amistat trencada pel nazisme al TNC

Joan Arqué dirigeix l'adaptació de Josep Maria Miró de la novel·la d'Uhlman amb Quim Àvila, Jordi Martínez i Joan Amargós a l’escenari
Fotografia d'Aureli Sendra.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Fa gairebé mig segle que l’alemany Fred Uhlman publicava L’amic retrobat, la seva novel·la més emblemàtica, protagonitzada per dos amics adolescents la relació dels quals es veu separada amb l’arribada del nazisme. Un d’aquests amics, qui ens explica la història, és Hans Schwarz, jueu; l’altre, Konradin Von Hohenfels, un fill de casa bona simpatitzant de Hitler. Anys després que els dos perdessin el contacte, arriba una carta a casa de Hans -ara un home- de l’institut on van estudiar per demanar-li un donatiu per retre homenatge als alemanys que van perdre la vida en la Segona Guerra Mundial, cosa que fa que s’activi la seva memòria i ens relati tot el que va viure i ens expliqui com aquella amistat que semblava indestructible s’acaba trencant.

Joan Arqué dirigeix a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya la versió d’aquesta novel·la que ha adaptat Josep Maria Miró. Sobre l’escenari tenim tres actors: Jordi Martínez és el Hans Schwarz adult, i Quim Àvila el jove. Els dos comparteixen escena, diàlegs i records. És un recurs dramatúrgic que funciona molt bé per fer que la memòria ens resulti més viva. L’altre actor, Joan Amargós, és Konradin Von Hohenfels. Els tres fan una bona tasca, en general, però he de dir que tinc una sensació ambigua amb Quim Àvila. He vist diverses obres de teatre en les quals ha participat i en aquesta mateixa pàgina he escrit uns quants elogis a la seva tasca, però darrerament tinc la sensació que els personatges que interpreta són massa semblants. No sé si és casualitat, si és el que els directors esperen d’ell o si és la seva manera d’actuar, que sempre ve acompanyada d’un component molt físic, com si sempre hagués de demostrar que està en forma i que se sent molt còmode sobre l’escenari.

El gran hàndicap d’aquesta obra és que bàsicament és una narració que dura una hora i mitja, una lectura a tres veus. Els pocs recursos escènics estan molt ben aprofitats, però són insuficients per crear cert grau de dinamisme en el desenvolupament del relat. Vaja, que l’hora i mitja que dura l’obra es fa una mica llarga. La història que va escriure Uhlman funciona i, de fet, ha captivat a milers de lectors, però això fa que si has llegit la novel·la, es trobin a faltar estímuls dramàtrics que vagin més enllà del llibre, la qual cosa provoca encara més aquesta sensació de lentitud. Tot i així, aquesta pot ser una bona oportunitat per conèixer un clàssic literari del segle XX o per retrobar-se amb aquells dos amics que ens van entusiasmar als que vam ser lectors de la novel·la.

 

________

L’amic retrobat / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Fred Uhlman / Direcció de Joan Arqué / Adaptació de Josep Maria Miró / 90 minuts / Fins el 22 de desembre  del 2019 / www.tnc.cat

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES