Una turmentosa passió

Alfaguara recupera ‘El malogrado’ de Thomas Bernhard que explica la relació amb la música de tres amics, un dels quals és Glenn Gould

 

Antoni Garcés. Barcelona

L’editorial Alfaguara acaba de recuperar diverses obres de Thomas Bernhard (1931-1989), entre les quals està El malogrado (amb traducció de Miguel Sáenz), una de les seves novel·les més conegudes, tot i que estava fora de catàleg des de feia uns anys. En aquest llibre trobem la història de tres amics, dos dels quals queden trastornats al conèixer a Glenn Gould -el tercer amic- durant els seus estudis de piano, cosa que els farà veure que ells no són capaços de tocar el piano de la mateixa forma. Diguem que el narrador i Wertheimer entenen que no tenen allò que té Gould i que, per tant, no té sentit seguir la seva carrera com a pianistes ja que no arribaran a aconseguir mai les seves metes. Al llarg de la seva vida ho tornaran a intentar sense èxit i principalment es lamentaran d’aquesta impossibilitat de ser el que ells consideren artistes, un neguit aquest que els turmentarà tant que fins i tot portarà Wertheimer al suïcidi.

Quan el lector s’endinsa en El malogrado, fàcilment pot fixar-se en el llenguatge i l’estil, tan característics de Bernhard. El relat se’ns presenta d’una peça, sense parts, ni capítols ni punts i apart. La novel·la és un gran paràgraf de cent seixanta-set pàgines, un torrent continu de paraules que ens mostren la vida de tres amics explicada per un d’ells. Aquest torrent continu és el refugi on el narrador es fa preguntes sobre l’existència humana i sobre el sentit de la vida, qüestions que connecten amb l’exercici de la disciplina artística, que són els temes clau d’El malogrado. Un altre dels punts fonamentals de la novel·la de Bernhard és la impossibilitat dels personatges d’aconseguir escapar de la situació de frustració en la qual es troben. Se senten desgraciats però no poden, per molt que ho intenten, sortir d’aquesta situació de dissort, les seves vides estan detingudes en una constant lamentació per un neguit vital que els porta a cometre accions sense sentit que tampoc els serveixen per solucionar els seus problemes.

Sobre el llenguatge, és probable que el lector se sorprengui de les contínues repeticions, expressions que apareixen constantment i frases que, formades a partir de construccions breus, s’acaben convertint en extensíssimes combinacions que poden dificultar una mica la seva comprensió. Perquè encara que sembli una contradicció, aquest gran paràgraf que és El malogrado està format per frases molt breus, escrites en un estil sobri i directe però que, a força de repeticions, fa que la lectura sigui una mica feixuga. En alguns casos, Bernhard és capaç de portar-nos a l’esgotament amb la repetició interminable d’afegitons com per exemple el «vaig pensar» o «deia», a banda de què prescindeix de pronoms que ens haguessin estalviat la repetició dels noms dels personatges, als quals nomena diverses vegades seguides com si fos la primera.

Ara bé, aquest estil, com qualsevol es pot imaginar, no és casual. Bernhard utilitza el llenguatge per tensar al lector. Hi ha una voluntat estètica, és clar, però en tot moment aquesta estètica serveix a una causa major, la forma d’explicar-nos la història ens aporta informació sobre la mateixa, ens posa al món dels personatges perquè els puguem entendre i puguem sentir el seu neguit la seva ansietat per no aconseguir allò que busquen i que mai aconseguiran. El discurs continu no ens deixa escapar de la història mentre que aquestes construccions complexes ens fan més difícil apropar-nos-hi, però tot plegat fa molt més completa l’experiència de la lectura. Benvinguda sigui, doncs, aquesta reedició d’una novel·la que parla de l’art i de la passió per l’art i d’uns personatges que desitgen expressar-ho en la seva forma més perfecta, tot i que això els porti a l’obsessió i a l’autodestrucció.

 

________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES