Antoni Martí: “La vida de Cafè encara perdura, això fa que segueixi estimant Europa”

Minúscula recupera 'L'erosió', un llibre que és assaig, diari, prosa poètica i conte, i que parteix del viatge que l'autor va fer a l’Argentina

Vaig conèixer l’Antoni Martí com a la gran majoria de persones que tinc el gust de considerar del meu cercle, per internet. Introductor d’un servidor a la complicada vida gironina, l’Antoni sempre m’ha brindat cafès al costat d’unes finestres immenses i lluminoses. Trenòfil, barbut, finestraire i europeu, el professor de la UB i assagista valencià (ara establert a Barcelona), em cita a un restaurant a Plaça Independència, a Girona. El 2019 és un bon any per a ell, de canvis i de sorpreses, i el fineix amb dos llibres publicats com són Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla (Edicions 3i4), dos premis a la butxaca i la reedició de L’erosió (Editorial Minúscula), de la qual parlem en aquesta entrevista.

 

Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz

L’erosió és un d’aquells llibres que no poden ésser descrits amb una línia. Un dietari de viatge però amb un estil que s’allunya del simplisme. Un projecte de desfogament, d’escriptura pura i directa, però també de teranyines de noms i connexions de primer ordre. Quelcom, ras i curt, d’aparença senzilla i d’esperit enrevessat per al qual has de tenir uns fonaments literaris ben bastits o perds gran part de l’essència inicial. Com ho veu l’autor, anys després?

El veig més que com un llibre com un moment d’escriptura que és difícil que torni a donar-se’m amb una intensitat semblant. Han passat més de vint anys, des d’aquelles anotacions en uns quaderns, que encara conservo, i quan me’ls miro hi veig algú que sóc i no sóc jo. És la meva cal·ligrafia, sí; però el seu sentit es troba en la redacció definitiva, que faig a partir de la transcripció i desenvolupament del contingut dels quaderns. El que sí és tal qual ho vaig escriure allà és la conferència, que vaig redactar a Buenos Aires, en una tarda, de Cafè en Cafè. Des del dia que vaig tornar i durant un parell d’anys em recordo a mi mateix caminant imaginàriament a Buenos Aires amb llibres, comprant La Nación i Clarín a La Rambla, buscant notícies o imatges que em desfermessin la memòria involuntària per tal de convertir-la en memòria volguda. De vegades, una imatge em permetia arrodonir una descripció; un article em desvelava un record que jo no sabia que tenia, una notícia completava un sentiment. Com diu Joan Fuster, escriure és recordar, o en tot cas, inventar records. La imaginació és una forma de memòria i la memòria no pot escriure’s sense imaginació.

Què se n’ha fet, d’aquest Cafè en majúscula? 

El gran Cafè europeu jo el vaig descobrir a Buenos Aires; més tard, quan vaig començar a viatjar seriosament per Europa, amb consciència de ser un home de Cafè, tots em semblaven una mala còpia dels locals que havia sovintejat a l’Argentina, una mica com el que diu Borges del Quixot, que en llegir-lo li havia semblat una mala traducció d’alguna novel·la anglesa. En els darrers anys he estat a molts dels grans Cafès europeus: A París, a Budapest, a Viena, a Madrid, a Estocolm… Tots em van ajudar a escriure Poética del Cafè, però el llibre va començar a somiar-se mentre escrivia L’erosió.

Parli’m d’algun d’aquests Cafès.

He passat hores i hores al Flore, de Saint-Germain des Pres, però està ple de lectors de Hemingway buscant si París encara era una festa. I no: París és una ciutat duríssima; bella, però impossible. Un dels primers dies que hi vaig anar un cambrer se’m va adreçar directament en anglès! L’hi veig respondre, amb cara de Sartre emprenyat, que en aquell moment jo era l’únic francès que hi havia en tot el local. No va anar bé… Però al cap de quatre mesos de seure cada tarda a la mateixa taula, tenia un llibre: Un somni europeu, enllestit. I havia aconseguit una altra fita: un cambrer, finalment, em va servir el cafè-crème sense demanar-lo. Vaig sortir per la porta del Flore amb la sensació d’haver fet una petita revolució, que no era comparable a la que havia començat al Procope —avui és un restaurant—, però per un moment vaig ser feliç a París.

Carai!

El millor de tot és que el Flore, o Aux Deux Magots no són més que dos dels moltíssims Cafès de París; n’hi ha de molt millors, sense nom, sense llegenda, sense bibliografia. Alguns establiments magnífics estan a antigues estacions de la Petite Ceinture, un ferrocarril abandonat a París mateix i sobre el qual voldria escriure un llibre, algun dia. París té tots els seus Cafès cèlebres i també tots els altres, la qual cosa fa que la ciutat sigui encara més gran, perquè el Cafè és la vida interior de la ciutat com a ciutat. I el mateix passa a Viena, a Budapest, a tot arreu. El Gran Cafè literari ja no existeix, o és una paròdia del que va ser, com el Gijón. Però la vida de Cafè encara perdura, i això fa que encara m’estimi Europa, i sobretot Buenos Aires, una ciutat Europea a milers de quilometres on vaig aprendre a ser un home de Cafè.

Per què creu que llocs tan literaris i intel·lectuals com aquells s’han perdut al nostre país? Quina diferència sociocultural veieu perquè açò passi aquí i no a l’Argentina? 

A Barcelona el podem donar pràcticament per desaparegut, el gran Cafè europeu. Cal tenir present que la major part dels nostres Cafès van caure víctimes de l’especulació i d’una modernitat que més aviat era modernor. El Continental, el Suizo, El Vienés, El Colón… ja no existeixen més que en alguns llibres que molt poca gent llegeix. Molts van esdevenir restaurants, o bars. El Set Portes havia estat un Cafè… Ai…!

Doncs, sí… Ai!

Quan vivia a Barcelona, de vegades travessava mitja ciutat per anar al Versalles de Sant Andreu. Hi anava amb tren, perquè em fes la sensació de viatjar. També venia sovint fins a Girona per a seure en aquesta mateixa taula, al costat d’aquesta finestra on estem, amb vistes al riu. Vaig venir a viure a Girona, per aquesta taula al costat de la finestra.

T’entenc.

A Buenos Aires han desaparegut o van estar a punt de desaparèixer uns quants. La Richmond que freqüentava Borges, on van trobar-se Josep Pla i Ramón Gómez de la Serna, ja no existeix; però en un moment que estaven a punt d’enderrocar la Confitería Las Violetas, els veïns van mobilitzar-se i van arribar a encadenar-se al voltant del local. Allà s’havien trobat per primera vegada les Madres de la Plaza de Mayo. Van salvar el Cafè, i la memòria. Poc més tard el van declarar patrimoni històric de la ciutat, i avui, com molts d’altres Cafès i llibreries, estan protegits per lleis de memòria històrica. Cada vegada que m’assabento que un Cafè ha tancat —ara sembla que caurà el Greco de Roma on anava a escriure María Zambrano—, sento com un estremiment.

Josep Pla no era home de Cafè, era home de cercle, de cenacle, d’ateneu. Quin retrat psicològic té l’escriptor de Cafè doncs? 

A L’erosió sóc una mica injust amb Josep Pla.

A això venia.

Potser perquè maltracta a Ramón Gómez de la Serna, i a més a més encara no l’havia llegit prou. Però una cosa és certa: Pla emprava l’Ateneu Barcelonès com un Cafè europeu. La tertúlia del Doctor Borralleras era el seu Cafè Central, a l’entresol del palau Sabassona. A aquelles taules, funcionaven de manera regular les tertúlies i les redaccions oficioses del gran periodisme literari català, que és com dir que la meitat de les lletres catalanes dignes de llegir-se van escriure’s allà mateix.

Vist així…

Les coses més importants que va escriure Pla sobre el Cafè es troben al seu llibre sobre Santiago Rusiñol, que jo encara no havia llegit quan vaig anar a Buenos Aires. [Treu uns papers intel·ligibles i llegeix] «Gairebé tot el que pot succeir en públic succeïa llavors en els cafès, i el que no hi succeïa no existia. (…) La decadència dels cafè implica el crepuscle d’una entera civilització» és una afirmació de Josep Pla que si l’arriba a escriure George Steiner tothom l’estaria citant a tort i a dret. En realitat, des del punt de vista literari jo sóc més aviat un contertulià de Pombo. Segons Ramón Gómez de la Serna el Cafè és la vida interior de la ciutat com a ciutat, i «en los Cafés están los hombres de mirada que piensa en el pasado. (…) Siempre tienen la mirada lejana, perdida, infinita, la mirada del hombre que recuerda», però també és el lloc on oblidar i ser oblidat, com en un viatge, un recer, una fugida interior, sense distància.

Ell, en Pla, escriu sobre el Cafè i vostè proposa escriure des del Cafè. Són intrepitjables? A L’erosió veiem un escriptor casolà però flâneur al mateix temps, un comportament, en principi, antònim.

Com et deia, el que dic sobre Pla i el Cafè a Lerosió cal revisar-ho en funció d’altres coses que he llegit i escrit més tard. Però això de l’escriptor casolà no ho veig clar.

Un Cafè no és un carrer, diguem-ne…

El Cafè és la llar des qui no tenen una llar, dels desnonats, però és un interior que alhora és un exterior. Estar en un Cafè forma part de la Flânerie. Hi ha un gran relat de Poe que ho mostra clarament, The Man of the Crowd, te’l deixaré un dia.

Seria possible escriure Lerosió d’una altra ciutat en la qual no s’hi senti desconegut? 

La vida sense distància no és la vida. Viure és allunyar-se, i escriure és desallunyar-se. En realitat, escriure a una ciutat és com dibuixar un mapa del retorn. Cal escriure a les ciutats com si hi ens hi instal·léssim per sempre, però amb la consciència que les haurem d’abandonar. I viatjar a d’altres ciutats és un aprenentatge sobre la nostra. Walter Benjamin va començar a comprendre Berlín quan, a París, i a Eivissa, s’adona que potser no hi podrà tornar mai al Berlín de 1900, i menys encara la Berlín del seu present; per això desenvolupa la Crònica de Berlín i la fa esdevenir un llibre atemporal i extraterritorial: Infància a Berlín, un llibre que era una autobiografia individual i alhora generacional.

Cortázar, Pla, Julio Camba, Rusiñol, però sobretot Macedonio Fernández, sense el qual l’obra de Borges no hagués estat possible. Parlem-ne. 

Uf…! Els viatges, els veritables viatges comencen en una biblioteca, i els viatge veritablement importants continuen i, fins i tot acaben en una biblioteca. Som el que llegim. Escrivim perquè hem llegit, llegim perquè hem llegit, a través de cada autor, molts d’altres. Llegir és continuar vivint i cadascú ho fa a la seva manera, si se’m permet estrafer una mica l’aforisme de Fuster. Borges té una temperatura, Cortázar té una altra. Tots dos deuen molt a Fernández (quin Fernández?); com diu Ramón (quin Ramón?) Macedonio «desde su pórtico escondido es el que más ha influido en las letras dignas de leerse». En Macedonio, com Ramón, vaig trobar «una nueva arquitectura del espíritu, una nueva arquitectura literaria para encerrarse bajo ella en un cierto tiempo y un cierto país». I aquell país era Buenos Aires.

I Rusiñol?

El cas de Rusiñol és molt diferent i també molt important. Del Born al Plata és un dels grans llibres de viatge de la literatura europea, però a Catalunya sembla que no ens volem adonar de la modernitat i complexitat d’aquests grandíssim escriptor. És una de les passes que cal llegir, si es vol aprendre a caminar per una ciutat desconeguda.

Què representa el concepte de «ciutat intentada»?

Aquí ressonen dos autors que fan possible aquest pensament. Un és Ramón que cada cop que es trasllada a una ciutat diu que ho fa com si fos per a sempre. També ho diu respecte a Buenos Aires, sense saber que aquesta seria la darrera ciutat on tindria aquest pensament. L’altre és el Joan Fuster poeta dels anys quaranta: «Jo t’intentava noms i altres carícies». Intentar ciutats ja té poc a veure amb l’un o amb l’altre, però el que en desprenc és una manera crítica i conscient de pensar on he viscut, on visc, on podria viure. València, Barcelona, Girona, París, Girona, ara un altre cop Barcelona… No crec que sigui un llistat tancat. Potser algun dia trobaré el meu lloc…

Hem de retornar al metro el que en el metro es va escriure. Quin llibre escrit al tren recomana? 

Aquest és un altre projecte que tinc, molt semblant a Poética del Café; escriure un llibre sobre literatura i ferrocarril. En tinc moltes anotacions, lectures… Com en el cas del Cafè, partiria de l’experiència pròpia; m’he passat tantes hores als trens, al metro o al tramvia…

Però, com tot, al tren i sobre el tren són coses que, sovint, no van de la mà.

El problema és que la bibliografia adduïble és molt irregular. Anna Karènina no s’entén sense el tren, però Tólstoi no la va escriure als vagons. No cal que un llibre s’escrigui en ruta per tenir el tren com a moviment interior. Agatha Christie i el seu Orient Express és una referència inexcusable, però no escriu una poètica del tren. Hi ha un autor malauradament oblidat, Eduardo Zamacóis —un altre home de Cafè— que va escriure un llibre de títol enlluernador: Memorias de un vagón de ferrocarril. Deliciós, però literàriament feble. També hi ha un bellíssim relat de Pedro Salinas, un assaig sensible i de gran agudesa d’Eugeni d’Ors, amb motiu del centenari del ferrocarril a Espanya. Però caldria afegir tantes digressions de novel·les, descripcions, relats breus. És engrescador. I també inclouria el Tramvia. I poesia: Oliverio Girondo té Veinte poemes para ser leídos en el tranvía, sublim. Com el ferrocarril mateix, seria un llibre infinit.

Enceta el diari a Rosario, l’interromp i, dos anys després, continua. Com va ser aquest procés d’agafar confiança en aquesta forma d’escriptura?

En realitat no és ben be així…

Ara m’ha fet quedar malament. Diga, que l’he tallat.

[Demana més pa]. És un efecte de la fortuna editorial d’un mateix diari literari que vaig començar a escriure en arribar a Barcelona, a finals del segle passat, i que incloïa ja algunes anotacions breus de 1996. El 98 ja havia pres la decisió de treure els fragment de l’Argentina i desenvolupar-los de manera independent. Curiosament, amb els diaris antics acabo de guanyar el Premi València d’Assaig, que em fa molta il·lusió, i per tant entre L’erosió i L’home impacient en menys d’una any haurà aparegut en dos llibres el conjunt de les anotacions, que per cert, en un primer moment havien de dir-se Sobre el desordre, si algun dia es publicaven de manera conjunta. Ara ja no escric diaris, de la mateixa manera que vaig abandonar la poesia. L’assaig literari —en el qual incloc la recerca— s’ha tornat dominant. És un procés que va viure també, per exemple, Joan Fuster: de la lírica al dietari, del dietari al periodisme, del periodisme a l’assaig.

L’opinió de Xammar —dura i rígida— sobre l’Argentina dista tant de la de vostè —enamoradissa i emmelangida— que semblen dues ciutats diferents. Xammar concep viure a Buenos Aires com a un acte d’heroisme continu, únicament concebible amb un sou molt important. Com no era el cas, què hi va trobar que trenqui amb aquest fastigueig de Xammar?

El que diu Xammar és raonable, però injust, perquè es podria dir també de moltes de les ciutats on va viure o viatjar; per exemple Barcelona, si la bossa no sona, és terrible. I parís és una ciutat duríssima. Xammar se’n vol anar perquè hi sent una enyorança europea. Per a Xammar, Europa començava a l’Estació de França, criteri que subscric plenament. Imagino que jo trobava a Buenos Aires una Europa caminable, però quan portava dues hores caminant pel mateix carrer… es desfeia el malentès, sense perdre encant. Imagino que sentia el que Gómez Carrillo va anomenar El encanto de Buenos Aires. Però és un encant perillós, perquè pots deixar de veure Buenos Aires com el que és: una ciutat americana moderna.

A mesura que el llibre avança hi veiem un Antoni Martí més humà, amb els peus més a terra, el cap més fred i, potser, no tan conquistat amb la ciutat com al principi per un fet: la manca de llibertat. 

M’agrada això de Martí més humà, Martí l’Humà [riu] i tens raó. A mesura que passen els dies veig clar que Argentina és un país al llindar del col·lapse, i que la primera víctima ja era present: la llibertat. Poc després de publicar-se el llibre, els meus pressentiments van confirmar-se amb el corralito.

Podem ser feliços on no hi tenim història?

Em sembla que aquesta pregunta només podria tenir una resposta pòstuma; de manera que millor la deixem per a un altre dia. Demanem les postres?

Sí, crema catalana per mi, però abans una última qüestió. A banda de la seva afirmació «mai no tindré fill», faria altres canvis si el llibre l’escrigués ara? 

[Riu] Això dels fills… aleshores era veritat. No crec que hi fes canvis. Una experiència molt interessant ha estat que la versió en castellà, que ja ha aparegut a Buenos Aires, també a l’editorial Minúscala, l’he feta jo mateix. És una autotraducció, i la temptació de millorar l’enunciat i canviar-ho també en la nova edició catalana era una trampa mortal. És un llibre ja escrit; respon a una enunciació, gairebé a una anunciació: una visió de la ciutat. Si no puc tornar mai a Buenos Aires, sempre em podré rellegir, tancar els ulls amb el front marcit i les temples platejades. Però el viatger que fuig, més tard o més d’hora, atura el seu caminar…

 

Categories
Biografies i memòriesEscriptorsHumanitatsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES