Com no s’ha d’explicar Verdi

A ‘Vida y arte de Verdi’, Julian Budden intenta apropar al lector a l’univers del compositor italià amb moltes dades però sense narrativa

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

No fa gaire temps vaig poder veure La vida de Verdi, la sèrie de set capítols, feta l’any 1982, protagonitzada per l’actor britànic Ronald Pickup (1940), i el cert és que vaig quedar bastant impressionat. Havia escoltat moltes de les òperes del mestre de Busseto, però no tenia gaire informació sobre la seva vida. Aquesta sèrie em va permetre descobrir la vinculació de Verdi amb la seva terra natal, les relacions socials i professionals que va establir al llarg de la seva vida, els suports que va rebre en la seva joventut sense els quals no hauria pogut tirar endavant la seva carrera, la seva implicació amb la revolució italiana contra l’ocupació austríaca, la rebuda de les seves òperes, la manera com les va crear, la relació amb els seus pares, amb les seves dues esposes, amb els seus llibretistes i amb els editors de les seves partitures. També es podia entendre el seu tarannà, el seu caràcter difícil, la manera com invertia els seus beneficis en propietats, però, sobretot, una de les coses que més em van seduir de la sèrie va ser conèixer la forma com el poble gaudia de l’òpera, com les músiques sorgides dels teatres es taral·lejaven pels carrers, com la gent acomboiava Verdi, i com les estrenes es convertien en grans esdeveniments socials. En suma, La vida de Verdi era molt més que una simple biografia, era el retrat d’un compositor, d’una època i de tota una cultura.

Mogut per la passió que em va despertar aquesta producció, vaig començar a escoltar més òperes de Verdi, especialment les menys conegudes, tot recordant quines havien estat un èxit i quines un fracàs estrepitós. D’aquestes darreres, per cert, en caldria destacar La Traviata, una de les seves obres més conegudes, però que en la seva posada de llarg va suposar una punxada en tota regla. En una de les seves cartes, el compositor es preguntaria: «La Traviata, anit un fracàs. ¿Errada meva o dels cantants? El temps ho dirà». I per complementar-ho, vaig començar a llegir un dels llibres de referència del món verdià, Vida y arte de Verdi, de Julian Budden (Turner). ​El vaig començar amb moltes ganes, encuriosit per saber més coses del compositor i del seu món, però, malauradament, llegir aquest llibre ha estat més aviat una tortura, i em sap greu dir-ho així, però m’he avorrit com una mala cosa.

El primer problema d’aquest llibre és que l’autor dona per fet que els lectors estem bastant familiaritzats amb el món de Verdi i amb l’univers operístic d’aquella època. I trec aquesta conclusió perquè, si no, no s’entén que Budden (1924-2007) vagi colant noms constantment sense fer cap referència a qui són. Vaja, que el lector ja s’espavilarà. Això, com és fàcil de suposar, és una mica frustrant perquè fa que et perdis constantment en la lectura: ara tira cap enrere per veure si ho ha dit abans, ara busca a la xarxa a veure si t’orientes una mica… En alguns casos, sí que fa referències a qui és el personatge en qüestió, però com que al llarg del llibre hi ha una pila de noms, no hagués estat malament introduir, de tant en tant, un petit recordatori (al final hi ha un apèndix, però és del tot insuficient). Per altra banda, hi ha un problema d’organització del material: no em sembla que aquesta sigui una lectura endreçada, ja que l’autor t’està parlant d’un tema i dues línies després se’n va a un altre totalment diferent, sense que acabis d’entendre del tot per què. Per exemple, t’està explicant la gènesi d’una òpera i de sobte t’adones que fa una estoneta que ha canviat de peça i que ara, per tant, ja no estàs al teatre de Nàpols sinó al de París. I això, a banda de desorientar al lector, fa que no puguis aprofundir gaire en cada obra.

Però els problemes d’aquest llibre no acaben aquí. La lectura en sí, com ja he dit, és avorridíssima, no hi ha ritme, només una densa acumulació de dades. Fins i tot una biografia ha de tenir una narrativa, però Budden s’oblida d’això. Hi ha capítols on només hi ha noms, dates, dades, i més noms, més dates i més dades. I això, juntament amb la falta de ritme i amb la falta de referències, fa que a estones no entenem absolutament què estem llegint. A banda d’això, el llibre està dividit en dues parts: la primera és la vida de Verdi i la segona és la seva música, i si la primera part és densa, la segona és per adormir-se, directament. Senyor Budden, ¿no hagués estat millor unir-ho tot, fer-ho més divulgatiu i dinàmic, per tal que a mesura que ens estava parlant del moment vital de Verdi quan va escriure una òpera, ens expliqués, de pas, les particularitats musicals d’aquesta obra? En essència, això és el que feia la sèrie de la qual he parlat al principi: vida i obra anaven de la mà.

Finalment -perquè n’hi ha més-, he de dir que en aquest llibre no ens apropem gaire al caràcter de Verdi ni tampoc a la seva part més íntima i personal. La seva relació amb Giuseppina Strepponi és tractada gairebé com una anècdota, trobo que falta profunditat en aquest tema, com també hi falta més teca a l’hora de parlar de la seva joventut i dels seus anys de formació. Vaja, és que davant d’una acumulació de dades i noms tan desbordant, he trobat a faltar saber una mica més de Verdi, per paradoxal que resulti. Que una persona sigui experta en un tema no implica que sàpiga explicar-lo. El cas de Budden deu ser un d’aquests casos, que segur que en sap molt, de Verdi, però ho explica d’una manera tan soporífera, caòtica i deshumanitzada, que el millor que ens pot passar, a l’acabar el llibre, és que no haguem perdut l’interès per Verdi.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesCLÀSSICALLIBRESLlibresMúsica
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES