L’univers de Ferzan Özpetek: ‘Rosso Istanbul’

El director explica la història d’un escriptor marcat per un episodi del passat que ha de trobar-se a si mateix i a un amic desaparegut

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Una de les darreres pel·lícules del director turc resident a Itàlia Ferzan Özpetek és Rosso Istanbul, cinta que no s’ha distribuït a Espanya, però que hem tingut la sort de poder-la veure a la Mostra de Cinema de València, festival que ha premiat el cineasta amb la Palma d’Honor per la seva trajectòria. Aquesta pel·lícula té la singularitat que és la primera que s’ha rodat a la seva ciutat natal, ja que els seus dos primers projectes, Hamam: El baño turco i El último harén, encara que estaven ambientats a Turquia, van ser rodats íntegrament a Itàlia. Una altra qüestió que cal comentar és que el director és també novel·lista i el seu primer llibre es titulava, precisament, Rosso Istanbul, però no podem dir que la pel·lícula sigui una adaptació cinematogràfica de la novel·la, perquè, argumentalment, no tenen res a veure. Segons Özpetek, la pel·lícula canvia un 80% el que ens trobem en el llibre, però jo diria que les similituds són realment mínimes, més enllà de conservar certa essència, el film és una història nova.

El protagonista és Orhan (Halit Ergenç), un home de lletres que arriba de Londres a Istanbul per donar un cop de mà a un amic escriptor, però aquest amic desapareix de sobte sense deixar cap senyal. De sobte, Orhan es veu immers en aquesta recerca que, en el fons, no és més que l’excusa que posa Özpetek perquè el protagonista es trobi a si mateix. I és que aquest Orhan, que també és escriptor, va abandonar la ciutat anys enrere per un dolorós episodi familiar i ara haurà de fer front a aquells records i decidir quin camí vol fer en la vida. Per aquesta història sobrevola el pas del temps, la nostàlgia per una ciutat que ha canviat amb els anys, i aquelles ferides que mai no acaben de tancar. De fet, a Rosso Istanbul, veiem uns quants personatges ferits, els quals tenen en comú episodis del passat però sobretot l’escriptor desaparegut.

Segons reconeix el propi director, aquesta pel·lícula fascina molt o desagrada molt, els seus seguidors estan molt polaritzats. Jo em trobaria en un punt mitjà, encara que he reconèixer que tiro més cap al desencís que cap a la fascinació. Em va costar entrar en la pel·lícula, que des de bon començament sembla més aviat una d’aquestes pel·lícules de sobretaula sobre misteris i drames personals i familiars. No he trobat el millor Özpetek en aquesta història, cosa que em sorprèn perquè precisament és un dels seus projectes més personals. A estones he anat una mica desorientat, com si no tingués clar què volia explicar-nos el director i al final de la pel·lícula, m’han quedat uns quants dubtes sobre l’argument i la relació entre alguns personatges.

Per altra banda, els conflictes existencials no acaben de funcionar del tot, perquè s’exposen de manera una mica superficial i forçada, i no acabes d’entendre quin paper juguen alguns personatges, com la serventa de la casa on va a parar el protagonista, el casalot familiar del desaparegut, interpretada per la gran actriu Serra Yilmaz, musa d’Özpetek, la presència de la qual sempre és un valor afegit, però en aquest cas el seu paper no s’entén gaire. També a nivell de guió, la cosa no acaba de rutlla, i és una llàstima, perquè la novel·la em va agradar molt i estic segur que encara que eren necessaris canvis per adaptar-la a la gran pantalla, no calia plantejar una història totalment nova. En la novel·la té una gran importància la relació entre el protagonista, alter ego del director, i la seva mare, però en la pel·lícula la mare que apareix és la de l’escriptor desaparegut i fa un paper sense gaires matisos ni profunditat. Sap greu, perquè tenia molta curiositat per aquest Rosso Istanbul, què hi farem.

 

_________

Altres pel·lícules de Ferzan Özpetek:

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES