El diari d’un au Fènix

‘L’esqueix de carn’ és el relat de supervivència de Philippe Lançon, un dels onze supervivents de l’atemptat de ‘Charlie Hebdó’ de París

 

Salvador Rich. Barcelona

L’esqueix de carn es va publicar a Espanya, en català (Angle, amb traducció de Joan Casas) i en castellà (Anagrama, amb traducció de Juan de Sola), amb moltes expectatives generades per la cruesa del relat. La història és sabuda, només calia seguir els informatius i recordar un nom: Charlie Hebdó i el «Je suis Charlie» que tots i totes vam penjar a les xarxes socials fa quatre anys, quan dotze membres d’aquesta publicació van ser massacrats i onze més ferits per un grup islamista radical que va entrar a la seva seu amb fusells d’assalt. Els islamistes radicals els havien amenaçat feia temps per haver fet unes caricatures de Mahoma a la seva publicació (d’altra banda satírica). El relat, doncs, recorda aquells fets tan truculents i ens explica detalls com la veu dels assassins, la sang i la carn vessada al terra, la por quan t’apunten amb l’arma i el teu company jeu mort al teu costat, i el dolor i la repulsió dels que van auxiliar els ferits en un primer moment.

Philippe Lançon, autor d’aquesta novel·la, va ser un dels onze ferits de Charlie Hebdo. Li van destrossar la cara a trets fins al punt de deixar-la-hi feta un penjoll de carn. Qui li va disparar va veure que era viu, però va decidir no malgastar més munició pensant segurament que era impossible que sobrevisqués. Però el llibre no va d’això. Un petit detall a l’edició que n’ha fet Anagrama ens en dona una pista. La fotografia de la portada és un plat refet amb la tècnica japonesa del kintsugui, que té tota una filosofia darrera de resiliència, de refer i afegir nou valor a allò que és trencat.  Perquè del que parla aquest llibre és de com es sobreviu a tot això, a l’atemptat, és clar, però també a anys d’hospitals, d’intervencions, de viure amb un rostre que no és el teu perquè te l’han destruït (i amb ell, bona part de la teva identitat) i ara fins i tot els qui t’estimen han de fer esforços per a que no vegis la repulsió als seus ulls. Com el plat de ceràmica negre filat d’or, Lançon es reconstrueix al mateix temps que França, París, els seus, es van refent de l’atemptat. Perquè quan es toca fons, només es pot anar cap amunt.

Tot i que el llibre té un estil força pulcre i a estones poètic, Philippe Lançon no és escriptor, i potser això és nota, sobretot en els ritmes. Els primers capítols, amb l’atemptat i les primeres reaccions (les del propi autor i les dels seus propers) es llegeixen fins i tot de manera febril. Un no pot deixar el llibre. Però després, sens dubte perquè va ser així en realitat, els temps s’allarguen, es fan lents. L’autor, reclòs a l’habitació d’hospital, incomunicat perquè no pot parlar i amb prou feines moure’s, destaca la més ínfima reacció, el més petit comentari, qualsevol expressió dels que el visiten i estan al seu voltant. No vol deixar puntada sense fil. Recordo els meus temps d’estudiant quan una professora de redacció periodística ens prevenia en contra dels periodistes que gosaven escriure novel.la. La necessitat quasi malaltissa d’explicar-ho tot, de no deixar-se res, afecta l’estructura narrativa i pot ser innecessària des d’un punt de vista literari. Clar que la professora ometia exemples com el de Truman Capote. Lançon no és Capote, però es comporta com un periodista i com un home a qui només li han deixat una sortida per sobreviure: explicar el que li ha passat com si fos un diari: el diari d’un au Fènix. I ho vesteix tot de tal manera que aconsegueix fer-me recordar perquè vaig triar un dia ser periodista, perquè avui que l’ofici sembla pertànyer als mediàtics, als incendiaris i als polítics, el periodisme no pot estar exempt de sentiment.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES