L’enveja comença en la mirada

Marina Porras publica un assaig, en una col·lecció sobre pecats capitals, que reflexiona sobre l'enveja i com l'han mostrat diversos autors

 

Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz

Hi ha llibres gruixuts plens de palla, tolles de mots buits que formen rajoles literàries. D’altres que semblen obres de canya i cordill que els consumeixes en una hora. Tot just acabo L’enveja de Marina Porras (Fragmenta Editorial) mentre vaig de camí a la llibreria a encarregar Sartoris de William Faulkner per poder copsar alguns dels sentiments que la Marina ens hi explica. Les setanta-nou pàgines que l’autora demana per a exposar el seu parer sobre l’enveja es converteixen en milers de planes, fabulosament ben lligades, provinents de les lletres catalanes i universals, del cinema i de la música, de les experiències personals del passat i de la crítica al present. Tot el llibre queda empastifat de pinzellades rodoredianes que fan de connector argumental, fet que em porta a aconsellar que, malgrat que l’assaig quedi escrit amb lucidesa i claredat, llegiu —si més no— Mirall trencat abans d’endinsar-vos-hi per a poder gaudir-ne més.

Quan la petita Marina va veure per primer cop aquella representació teatral nadalenca, en la qual set noies maquillades i embotides dintre d’unes malles representaven els set pecats capitals, no podia imaginar que, anys després, es trobaria davant de l’ordinador escrivint sobre una d’aquelles set noies. Segurament, mai va tornar a pensar-hi —lluny de les nombroses lectures que carrega a les espatlles— sobre els pecats capitals. Ara, entremig de Prousts i Rodoredes, recorda el primer cop que va experimentar l’enveja. Perquè la Marina sap que els pecats, malgrat que un assaig demani aquella flaire metaliterària que et condueix ençà i enllà entre noms, títols i dates, els tenim més a prop, i que —potser— no cal anar a Dant i a la Divina Comèdia, ni a l’Otel·lo de Shakespeare, i que l’enveja, això tan cultivat a les lletres, potser és també aquella Marina enamorada fins a les empentes d’un noi que li desperta la primera gelosia.

L’enveja és un vals que cal ballar lent i de la mà, un festival de connexions que al meu ull havien passat desapercebudes, inexistents. Perquè Rodoreda és punyent i feridora, i dotar Sofia -el personatge de Mirall trencat– d’uns ulls de japonesa és el tret de sortida de Marina Porras per a analitzar la mirada a través de la literatura. Perquè l’enveja no és quelcom tancat, no és solament el fet de mirar de lluny, no és només l’alegria nitzscheana —el Schandenfreude— pel mal aliè en benefici propi o el menfotisme suapebrotal planià . L’enveja és tot això i, a més, és un pecat d’escriptors.

Diu l’autora que «A Catalunya, tots els èxits són calculats i totes les lloances estan pensades per domesticar-te». Lluny d’això, i sense el més mínim interès de domesticar cap lleona —si Marina no ho va fer amb el seu primer amor, molt menys ho faré jo ara—, lloo el seu llibre (que forma part d’una col·lecció de Fragmenta Editorial sobre els pecats capitals) amb la voluntat que us hi capfiqueu, que reflexioneu i que, plegats, compartim la pitjor enveja, transformada en admiració, cap al talent dels escriptors que saben veure i explicar la vida a partir dels seus miralls trencats.

 

________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Estudis literarisHumanitatsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES