Eduardo Mendoza: “Hem d’estar agraïts a la Transició, no viure de les seves rendes”

L’autor ha presentat a la biblioteca Agustí Centelles la seva darrera novel·la, ‘El negociado del yin y el yang’, segona entrega d'una trilogia
Fotografia d'Ivan Giménez.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) és d’aquells escriptors que imposen presència, com si amb ell caminés un exèrcit dels seus personatges. Els seus llibres han estat llegits per diverses generacions, així que qui no ha gaudit amb La verdad sobre el caso Savolta, ho ha fet amb El misterio de la cripta embrujada o amb La ciudad de los prodigios. Mendoza arriba a la biblioteca de l’eixample barceloní Agustí Centelles amb l’auditori completament ple, amb lectors asseguts al terra i d’altres a peu dret. Mendoza sap fer gala d’un magnífic sentit de l’humor cada vegada que parla, així que és fàcil que es guanyi la complicitat d’un públic que ja ve entregat. El motiu de la seva visita és presentar la seva darrera novel·la, El negociado del yin y el yang (Seix Barral), segona entrega d’una trilogia que va començar amb El rey recibe (Seix Barral).

En aquesta nova aventura de Rufo Batalla, Mendoza ens porta a la primavera de 1975, quan Franco és a punt de morir. Animat pels canvis que comencen a respirar-a Espanya, el protagonista decideix tornar a Barcelona. Quan està a punt d’abandonar Nova York rep una  proposta del príncep Tukuulo relacionada amb el seu absurd pla de reconquesta del tron ​​de Livonia, un país avui inexistent. «Els meus personatges es fiquen en embolics, però no perquè els busquin, sinó perquè es deixen arrossegar per ells», explica Mendoza davant del periodista Óscar López, qui l’entrevista a la biblioteca i li demana per la casualitat de què la novel·la hagi aparegut just quan Franco ha tornat a sortir de la seva tomba: «he de dir que tinc una excel·lent relació literària amb Franco perquè La verdad sobre el caso Savolta va aparèixer dos mesos abans que morís el dictador, i els periodistes van situar-la com una de les primeres novel·les de la Transició, i ara El negociado del yin i el yang es publica quan se l’han endut amb helicòpter, així que Franco sempre s’espera a què jo publiqui llibre», diu en broma.

Sobre la Transició, Mendoza considera que «hem de donar les gràcies per com van anar les coses, tenint en compte que aquells eren temps molt foscos, hi havia gent que volia continuar amb la dictadura, d’altres que pensaven a fer cops d’estat, i encara que és evident que es podria haver fet d’una altra manera, no podem estar fent profecies del passat, perquè és absurd, hem de seguir treballant, això sí, perquè no es pot viure de les rendes d’aquells anys». L’autor recorda que ell va viure la Transició des de Nova York: «ni jo ni molta gent vam viure la Transició, només vam poder ser testimonis, així que amb aquesta novel·la intento retratar la impressió que tenia una persona implicada emocionalment però que s’ho mira tot des de lluny».

Mendoza assegura que ell mai pretén escriure novel·les que facin riure: «només ho vaig fer amb Sin noticies de Gurb i, honestament, no entenc com encara es segueix venent aquesta novel·la, perquè és anacrònica, parla d’una Barcelona que ja no existeix». I afegeix: «el que jo sí pretenc és establir una mirada humorística a la realitat, però quan penso a introduir algun element humorístic, ho faig perquè m’encaixa en la història, no perquè vulgui fer riure». L’autor, en qualsevol cas, se sent molt agraït quan pensa en els seus lectors: «tinc la gran sort d’haver connectat amb un públic molt ampli i fidel, però cada vegada que publico una nova novel·la segueixo experimentat el terror a decebre’ls, a què es cansin de les meves històries».

Finalment, Mendoza va tenir temps de parlar sobre Barcelona: «no fa tants anys que Barcelona no interessava turísticament a ningú i ara, en canvi, és una de les destinacions més visitades, això no és perquè la ciutat hagi canviat molt, que també, sinó perquè hi ha hagut un canvi en la mirada del foraster, perquè abans es visitaven les ciutats pels seus museus o els seus monuments, i llavors guanyaven la partida París o Florència, mentre que ara la ciutat és un atractiu en si mateix, no cal que t’interessi Gaudí per venir a Barcelona». Ara bé, els seus lectors, seguirem pensant en aquella Barcelona de Sin noticias de Gurb, de La verdad sobre el caso Savolta, de La ciudad de los prodigios o d’El misterio de la cripta embrujada. Aquesta no ens l’esborra ningú.

 

Categories
EscriptorsHumorLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES