Memòria del Dr. Joan Obiols

Aquest llibre-catàleg reflecteix les múltiples i alternatives facetes del polièdric psiquiatre Obiols Vié en relació amb el món artístic

 

Miquel Aures. Girona

Calidoscòpic, Art i follia –llibre-catàleg publicat en finalitzar l’exposició homònima a la Fundació Joan Brossa– deixa un testimoni permanent del reconeixement col·lectiu al paper del multifacètic Obiols Vié (Granollers 1919 – Port-lligat 1980) com a dinamitzador, impulsor i protector, en els períodes més foscos de la postguerra civil, de les iniciatives artístiques més avançades, sempre disponible, des dels seus domicilis particulars i des de l’àmbit acadèmic, clínic i institucional, on la seva vàlua professional li valgué un lloc destacat –des de la càtedra fins al rectorat de la Universitat de Barcelona, a les acaballes del franquisme, en un moment ben difícil.

El títol –que fou ja el de la mostra– reflecteix en un sol enunciat les múltiples i alternatives facetes del polièdric psiquiatre Obiols Vié en relació amb el món artístic: la distribució del seu àmbit d’interessos vitals, entre la pràctica clínica i el mecenatge i l’activisme cultural, però també la convergència d’aquests dos interessos en un únic motiu, medul·lar: l’art en relació amb la vida psíquica –el surrealisme, certament, l’art més avançat i antiacadèmic, en general: aquest cultíssim psiquiatre amic de l’art i els artistes posseí Tàpies, Tharrats, Joan Ponç, Viladecans, Zush, algun dibuix de Miró o Dalí, una postal dedicada de Picasso i, diagnosticador infal·lible, adquiria pintures de Perejaume ja en la segona meitat dels anys 70, quan l’artista era pràcticament un adolescent. L’art en relació amb el psiquisme que el va portar fins a l’art brut, l’expressió plàstica dels pacients psiquiàtrics, que ell introduí com a pràctica clínica, avançant en les iniciatives primiceres d’Emili Mira i López al Pere Mata de Reus; Obiols l’acabà valorant, a més, com a una finalitat en si, una modalitat d’art amb un valor autònom -despullat i fora norma–, en la línia del corrent postulat per Jean Dubuffet.

Una tria d’aquest material de procedència clínica –que, creiem, seria, ni que fos parcialment, homologable amb el que hem vist i s’exhibeix habitualment al  Museu d’Art Brut de Lausana– ha format part de l’exposició de la Brossa i el llibre commemoratiu que comentem en recull una bona mostra (pàgines 18-43). Així, els treballs de les pàgines 28-31, que ens fan pensar vagament en Roberto Matta. O la curiosa peça reproduïda a la part superior de la pàgina 35, amb aquesta figura femenina central, amb posat de musa picassiana i sexe desinhibit, la qual atrapa un home diminut, envoltada de parelles d’insectes i mol·lusc de somriure antropomòrfic: la parella de peixets amb cametes que saluden tenen un punt de brueghelià.

Resulta colpidor el dibuix que, segons ens assenyala Ana Hernández, representa una dona braços alçats, en una mena d’èxtasi histèric que recorda la gesticulació dels malalts de la Salpêtrière fotografiats per Charcot, però també -hi afegiríem– de moltes figures pintades pel Greco (Visió de l’Apocalipsi, La resurrecció de Crist). Les pàgines 41-43 reprodueixen una bona munió d’exemples del rostres-màscara, impressionants. És una llàstima que tot aquest material no sigui més conegut internacionalment.

L’evidència d’aquest desconeixement sembla assenyalar un camí de difusió que encara ha de recórrer el material de la col·lecció Obiols. Una ruta d’homologació que sens dubte haurà d’anar de bracet de la pintura de la sanadora i mèdium Josepa Tolrà, la Pepeta de Cabrils. Aquest personatge, molt vinculat a la mitologia brossiana, compareix en el bell i documentat estudi de Pilar Bonet publicat a les pàgines 81-91 d’Art i follia, sobre la participació del psiquiatre en el Club 49 de Joan Prats. El gener de 1956, la Sala Gaspar dedicà una exposició, sota la cura d’Obiols, a la pintura de Tolrà. Segons el parer de Bonet, la col·lecció Obiols no conté, tanmateix, cap obra de Josepa.

Hem parlat de les obres plàstiques que Obiols conservà a la seva col·lecció particular, però no ens deixa indiferents, tampoc, la sèrie de retrats d’alienats anònims (no ens ha pervingut ni el lloc ni la identitat dels fotografiats) que el metge va fotografiar entre la darreria de la dècada de 1940 i començaments dels anys 1950, dels quals el llibre que comentem reprodueix un bon esplet (pàgines 48-67): impressiona el místic de la pàgina 59 –els ulls mirant enlaire molt oberts, el cap alçat i lleugerament inclinat, l’expressió de la boca com d’un mig somriure invertit dels llavis una mica apretats–, que ens remet –atzar de lectures recents– al posat del Crist de l’Expoli del Greco, sobre el qual el cineasta Eisenstein va escriure que «la mirada, casi impertinente» es caracteritza «por unos ojos brillantes que, más que mirarlo, están desencajados hacia el cielo».

Un altre àmbit destacable de l’activitat promotora del Dr. Obiols fou el teatre. Com exposa Enric Ciurans en un esplèndid estudi publicat a les pàgines 69-75 d’aquest llibre, Obiols, fortament vinculat al Club 49 de Joan Prats, va jugar, a partir dels últims anys 40 del segle XX, un paper destacat en diverses iniciatives vinculades a l’escena i, així, fou l’organitzador de sessions teatrals, tant al seu domicili barceloní del passeig de Sant Joan i més tard a la Via Augusta, com a la residència d’estiueig a Sant Andreu de Llavaneres. S’hi muntaren (modestament) obres d’O’Neill i de Sartre (en francès) i les primeres representacions de la poesia escènica de Joan Brossa: entre d’altres, La xarxa, rèplica al mite de Tristany i Isolda. Membres de Dau al Set, com Cuixart o Tàpies, confeccionaren programes per a les sessions teatrals de ca l’Obiols, on prengueren part elements tan significatius per al nostre passat cultural com Néstor Luján, Josep Maria Espinàs, Montserrat Roig, Benet i Jornet, Ricard Salvat, Fabià Puigserver  o l’actriu Julieta Serrano. Art i follia reimprimeix uns impagables records de Mestres Quadreny, on entre moltes notícies sucoses (primeres obres de Brossa) menciona l’assistència del narrador i l’homenatjat en un teatre de butxaca del París existencialista a una representació d’una peça de Ionesco (pàgina 93). A més, el llibre publica (pàgines 76-79) una evocació de Salvat d’aquelles sessions teatrals domiciliàries. Igualment Obiols, que va col·laborar com a docent a l’Escola de Teatre Adrià Gual, impulsà, sempre amatent a la vinculació entre art i medicina, la tècnica del psicodrama a la seva càtedra a l’hospital Clínic.

El radi d’actuació d’Obiols – és ben sabut– no es limità, fora de la medicina, al món plàstic i teatral o al col·leccionisme perquè les seves activitats es van estendre a totes les arts, a un ventall enorme d’activitats sensuals i intel·lectives. Pel que fa al món de la música –Setze Jutges, Carles Santos, Anna Ricci, Mestres Quadreny, introducció de la musicoteràpia–, i en donen fe sengles articles (Víctor Obiols, pàgines 92-95, així com la semblança del propi Mestres Quadreny). Però també la gastronomia, la “passió del ben menjar” –que diu el seu fill Jordi en un dels capítols– (pàgines 119-121), ja que Obiols prengué part de diverses iniciatives d’aquesta mena, des del cercle La Taula, al voltant d’Oriol Regàs, a la penya Porcus, epicúria i rabelesiana alhora –se’ns hi diu–, amb gent com l’escriptor i jutge Joan Perucho o aquell erudit i periodista immens, una mica fora d’època, més tard novel·lista, Néstor Luján, qui li enviava postals (a manera de prova) des dels millors restaurants d’Europa; com una que figura a la pàgina 123, de l’any 1965, des del restaurant de Paul Bocuse, a Vienne. Mestres Quadreny (pàgines 98-99) ens explica com eren els sopars d’amics a casa d’Obiols, que acabaven sovint amb paròdies protagonitzades per Brossa, gravades pel psiquiatre –primer en magnetòfon, més tard en vídeo domèstic: Obiols fou un dels primers que en tingué a Barcelona–. A una d’aquestes gravacions correspondria l’increïble streaptease de Joan Brossa que hem pogut veure bocabadats il·lustrant un documental televisiu amb motiu del centenari del poeta.

L’incansable Joan Obiols moria, sobtadament –i psiquiàtricament, diríem–, en ple acte de servei, cultural i professional, l’any 1980, quan visitava a Port-lligat Salvador Dalí, qui, víctima d’una de les seves crisis, s’arrossegava per terra i, sinistrament, proclamava: «Soc un cargol, soc un cargol». El metge, fulminat per un atac de cor, caigué damunt d’una Gala espaordida, a la sala rodona de Portlligat.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
ARTArtBiografies i memòriesLLIBRESLlibres
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES