Adam Zagajewski: “La poesia no pot sobreviure en un món desencisat, sense màgia”

L’autor polonès ha presentat el seu llibre ‘Una leve exageración’ a CaixaForum Barcelona, on ha parlat del que és per a ell la poesia

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Podríem dir que la d’Adam Zagajewski (Lwów, 1945) és una poesia de la realitat, però també del misteri, d’allò viscut, però també d’allò desconegut i necessàriament imaginat. Aquests dies hem tingut l’oportunitat d’escoltar-lo en una visita a CaixaForum Barcelona, on s’ha trobat amb els seus lectors. Diu Zagajewski que «la humanitat conversa amb si mateixa a través de la poesia», tota una declaració d’idees, del que vindrà a continuació: «la modernitat està potenciant la part més irracional de l’ésser humà, cosa que fa que la part més màgica de nosaltres desaparegui». Per al poeta polonès, «vivim temps de desencís en què tots els avenços tecnològics ens estan fent pagar un alt preu, el desencís suposa la fi de la màgia».

Quina és llavors la tasca dels poetes? Per a l’autor, «els poetes han de preservar la màgia, ja que sense ella només ens quedaria l’economia o la física, disciplines que són també necessàries, però insuficients per a la vida, així que si un poeta no pot fer això, millor que es dediqui a l’estadística». Però no només això, «els poetes també han de mantenir viva la memòria de les dues grans tragèdies del segle XX: Auschwitz i els gulags». Zagajewski defensa, doncs, aquesta doble tasca de la poesia que entén contradictòria però necessària: «la poesia viu atrapada entre dos fronts antagònics, un de mític i un de desmitificador, com són preservar el misteri i recordar l’horror per tal d’assegurar la supervivència de la veritat».

En el seu darrer llibre, Una leve exageración (Acantilado), una mena d’assaig memorialístic, es pot veure aquest interès cap a les dues vessants poètiques, ja que l’autor comparteix amb el lector episodis de la seva història personal que inclouen aspectes de la Segona Guerra Mundial, que va comportar la deportació de la seva família després de l’ocupació de Polònia, a més d’altres qüestions de la història d’Europa, la guerra i la ideologia, així com la literatura i l’art que l’han marcat. Aquests temes també hi són presents, és clar, en els seus poemaris, com Asimetría o Mano invisible, tots dos publicats a Acantilado.

Per a Zagajewski la poesia té un component filosòfic que ens ajuda a entendre millor la nostra condició humana, que ens permet mantenir viu el nostre llegat i construir el nostre present individual i col·lectiu, però perquè funcioni el mecanisme de la poesia ens cal que el context sigui l’adequat, que hi hagi el misteri necessari que ens estimuli a plantejar-nos qüestions fonamentals: «la poesia no pot sobreviure en un món desencisat, sense màgia ni misteris, perquè un món desencantat només pot oferir una vida massa dura». El propi autor polonès predica amb l’exemple i les seves paraules sonen amarades de certa nostàlgia pel que la modernitat ha destruït: «els boscos eren més bonics quan estaven habitats per déus, nimfes i follets, ara els boscos han perdut la seva capa verda, estan despullats, i aquest és també el risc que corre la poesia, amenaça per la desaparició dels déus i de les muses». Són paraules d’avís, però no mancades d’esperança.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES