Una ‘Turandot’ distòpica que s’humanitza al Liceu

La producció del teatre de la Rambla destaca per la proposta escènica de Franc Aleu i les bones actuacions dels cantants i l’orquestra

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

A un gran teatre d’òpera se li poden exigir moltes coses: qualitat i equilibri en la programació, que vinguin a dirigir i cantar els millors noms del panorama internacional, que hi tinguin cabuda també els nous talents, que cada temporada sigui una oportunitat per gaudir de les òperes més conegudes però també per descobrir d’altres menys populars. A més, és recomanable que la programació faci dialogar la modernitat amb la tradició, les propostes musicals i escèniques de sempre amb d’altres més arriscades i actuals que tinguin en compte, per què no, els nous llenguatges artístics del segle XXI. La guinda seria que el teatre sigui capaç de què les produccions pròpies siguin referents en el futur.

El que ha fet el Liceu amb la Turandot que ha estrenat recentment és digne d’un teatre de primera fila. A sobre de l’escenari tenim cantants de sobrada solvència, un director d’orquestra de la casa que hauríem de reivindicar més i una direcció d’escena agosarada que és capaç de dotar d’una nova narrativa a un clàssic de l’òpera. Anem per parts, però. Aquesta Turandot no és casual, sinó que serveix per commemorar el 20è aniversari de la reobertura del Liceu, després de l’incendi de 1994. L’òpera que llavors s’havia de representar era precisament aquesta. L’estrena de la nova producció de Turandot, per tant, ve acompanyada, no només d’actes oficials, sinó sobretot de la gran responsabilitat del teatre de recordar d’on venim i cap a on volem anar. Més encara si tenim en compte que fa relativament poc temps que el director del teatre, Valentí Oviedo, i especialment el director artístic, Víctor García de Gomar, han estrenat càrrec. És evidentment que aquesta proposta ve de més enrere, però també és cert que les herències s’han de saber amortitzar i gestionar.

Si hi ha una característica d’aquesta producció que ha cridat especialment l’atenció és la direcció d’escena de l’artista català Franc Aleu. A sobre de l’escenari tenim una mena de piràmide amb braços robòtics. Els personatges van abillats amb vestits futuristes i estrambòtics. A sobre dels seus caps, artefactes lluminosos. A simple vista, això pot grinyolar si tenim en compte que estem parlant d’una òpera creada als anys vint del segle passat. Per entendre millor el que aquesta proposta implica, val la pena recordar l’argument d’aquesta òpera de Puccini, el llibret de la qual va anar a càrrec de Giuseppe Adami i Renato Simoni. La protagonista és la princesa Turandot, filla de l’emperador xinés, que rebutja haver de casar-se amb cap home estranger, donat que encara té molt present que una avantpassada seva va ser violada i assassinada precisament per un estranger. Un cortesà de l’emperador anunciarà que qui vulgui casar-se amb Turandot haurà de respondre correctament a tres enigmes. En cas contrari, el pretendent serà decapitat.

Aquesta amenaça, que li ha costat el cap a diversos candidats, no impedeix que un altre home s’enamori de Turandot i demani respondre els tres enigmes. Aquest home és el príncep Calaf, fill de Timur, el deposat rei de Tartària, qui havia perdut la pista del seu fill i ara, per atzar, l’ha retrobat amb l’ajuda de Liù, l’única serventa que va decidir ser-li fidel quan va perdre el tron. Quan Calaf li demana a Liù a què es deu aquesta fidelitat cap al seu pare, ella li respon que perquè una vegada Calaf li va somriure. En el fons, Liù està enamorada del príncep i per això li demana diverses vegades que renunci a les seves pretensions d’aconseguir a Turandot, per la por que té de què Calaf perdi la vida si s’equivoca amb els tres enigmes. També Tumir li demana i fins i tot ho fan els tres ministres de l’emperador (Ping, Pang i Pong), però ell persevera amb les seves intencions i dona la resposta correcta a les tres preguntes.

El que fa que la proposta d’Aleu sigui tan agosarada és que converteix aquesta història en un relat futurista, distòpic. La societat que ens presenta aquesta producció queda lluny d’aquell imaginari ple de tradicions i llegendes de l’antiga Xina. A sobre de l’escenari veiem una societat totalment tecnològica i sotmesa a la ira de Turandot, amb personatges cegats per aquesta mateixa tecnologia i per la por que suposa el caràcter de la princesa. Podríem dir que la societat que ha imaginat Aleu queda a prop de la de novel·les com Un món feliç de Huxley o Nosaltres de Zamiatin. És per això que a banda de la narrativa clàssica, hi trobem una nova narrativa que funciona a la perfecció i que ens connecta amb la nostra societat actual, tan sotmesa a la tecnologia i tan allunyada, en molts casos, de valors tan fonamentals com l’amor.

Ara bé, perquè un muntatge com aquest funcioni, no tot es pot quedar en l’espai escènic. Calen uns cantants de nivell que entenguin aquesta nova narrativa, sense perdre mai de vista a Puccini, i sobretot que tinguin molt clar com expressar el pes dramàtic d’aquesta òpera en aquest nou context. Per això, és clar, cal també un director d’orquestra que no només sàpiga llegir la partitura sinó també encaixar-la en aquesta producció. O tot va de la mà, o tot s’ensorra. En aquest sentit, el mestre Josep Pons ha sabut dotar de prou contundència els moments més enèrgics de la partitura per tal de remarcar aquesta sensació d’angoixa i por que la producció vol provocar. Al mateix temps, Pons es mostra sensible en els ritmes més lents per tal que els espectadors puguem penetrar més fàcilment en els sentiments de cada personatge, com per exemple, en les intervencions, tan dramàtiques, de Liù.

Precisament Liù va ser interpretada per la soprano Ermonela Jaho, qui es va emportar els aplaudiments més grans de la nit. Encara que aquest és un personatge secundari, té molt de pes en la història i, de fet, compta amb tres àries. La seva actuació, emotiva però mesurada, va ser certament magnífica gràcies a una veu d’aquelles que t’abracen. També va destacar Iréne Theroin en el paper de Turandot, una soprano de pura força que és capaç de fer sentir seus personatges com aquests i alhora humanitzar-los. Bastant correcta va ser la interpretació del tenor Jorge de León en el paper de Calaf, amb una veu que imposa més presència que estil, cosa que en alguns moments la contundència de la seva veu és una virtut, però en d’altres pot ser insuficient. L’exemple més clar va ser el seu Nessun dorma, que no va resultar brillant del tot (encara que sí contundent). Em van agradar molt els tres ministres, interpretats per Toni Marsol, Francisco Vas i Mikeldi Atxalandabaso, personatges que no només reclamen veu sinó també destresa a l’hora de caracteritzar-los. Bona interpretació també la d’Alexander Vinogradov com a Timur.

En general, aquesta Turandot m’ha semblat magnífica, intel·ligent i plena de sensibilitat, cosa que es veu molt especialment en un tercer acte difícil d’oblidar. La proposta escènica era arriscada però ha funcionat, perquè, com deia al principi, fa dialogar passat, present i futur; modernitat i tradició, tècnica humana i tecnològica, i, és clar, estableix un pont entre disciplines artístiques. A nivell interpretatiu, veus i música han estat a un molt bon nivell. Tant de bo el Liceu sigui capaç de liderar més projectes com aquest.

 

__________

Turandot / Puccini​ / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica del Gran Teatre Liceu / Director d’orquestra: Josep Pons / Direcció d’escena i videocreació: Franc Aleu / Direcció del Cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Iréne Theorin, Chris Merritt, Alexander Vinogradov, Jorge de León, Ermonela Jaho, Toni Marsol, Francisco Vas, Mikeldi Atxalandabaso, Michael Borth / 13 d’octubre de 2019 / www.liceubarcelona.cat

Categories
CLÀSSICAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES