Rosa Ribas: “Mai deixarem de reescriure la relació amb els nostres pares”

A ‘Un asunto demasiado familiar’, l’autora catalana explica la història d’una família i els seus secrets a través d’una trama detectivesca
Rosa Ribas

La primera vegada que vaig entrevistar Rosa Ribas (El Prat, 1963) va ser fa deu anys en un programa de ràdio local. Ella acabava de publicar la segona entrega de la seva sèrie de novel·les negres protagonitzades per la comissària Cornelia Weber-Tejedor. Reconec que no sabíem gaire cosa d’ella, només que era una escriptora catalana resident a Frankfurt que mirava de fer-se un forat en el panorama literari espanyol. Deu anys després, aquesta pratenca porta una quinzena de llibres publicats, s’ha consolidat amb el segell Siruela i ara acaba de publicar la seva darrera obra, Un asunto demasiado familiar, a Tusquets. No només això, aquest títol li ha permès ser traduïda per primera vegada al català, ho ha fet al segell Capital Books. Ningú dubta ja que és una autora important de les lletres espanyoles, no només del gènere negre. Ribas defensa que la seva novel·la és, bàsicament, la història d’una família, però com que aquesta és una família de detectius, és conscient que la consideraran novel·la negra.

Els protagonistes són el matrimoni Mateo i Lola i els seus tres fills Nora, Marc i Amalia. La Nora, gran dels fills, va desaparèixer i no saben si va ser de forma voluntària o no, però el fet de ser detectius i, paradoxalment, no trobar cap pista per trobar la seva filla fa que la convivència entre ells s’estigui enverinant. A més, aquesta no és l’única desaparició al barri de Sant Andreu de Palomar, ja que el constructor Carlos Guzmán els encarrega que busquin el seu fill adolescent, desaparegut també. Ribas trena així una trama on el més important és retratar els vincles familiars i els vells secrets que de sobte surten a la llum.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Un asunto demasiado familiar arriba en una nova editorial, Tusquets, i amb una nova traducció, el català, a Capital Books.  

Sí, publicant a Tusquets tinc la sensació d’haver arribat a casa, és com si durant molt de temps hagués estat buscant el meu lloc en el món editorial i ara sentís que ja puc respirar. Ara bé, també he tingut el meu moment de dol per haver abandonat Siruela, on em sentia molt còmoda. I l’arribada de la traducció al català, d’Aurèlia Manils, a Capital Books, va ser una bona notícia, com si tot quedés rodó.

D’alguna forma són símptomes de què Rosa Ribas ha crescut en el mercat espanyol?

Vull pensar que sí, però com que visc a Frankfurt, no tinc una bona perspectiva del que passa a Espanya. Suposo que els indicadors que sí puc notar és si em conviden a més o menys festivals. Si penso en com em sento jo llibre a llibre, crec que la cosa ha anat a millor, i ho veig perquè cada vegada em coneix més gent que s’alegra quan surt una nova novel·la meva. Però tot i així, insisteixo, és difícil comparar-ho, perquè sóc una autora excèntrica, sóc d’aquí però visc a Alemanya.

I a Alemanya és considerada una autora alemanya o espanyola?

Espanyola. En el cas de la sèrie de novel·les protagonitzades per Cornelia Weber, els hi agrada que sigui una escriptora estrangera escrivint sobre coses que passen a Alemanya. Diria que aquesta sèrie té un aire molt alemany a diferències d’altres llibres que escric.

La família que protagonitza la seva darrera novel·la té una agència de detectius. Si en lloc de detectius, els personatges fossin fusters, per exemple, la novel·la podria tocar els mateixos temes?

No, seria una història totalment diferent, perquè el fet que siguin detectius em permet jugar amb tot aquest tema dels secrets. És a dir, són detectius que fan investigacions però que no poden descobrir els seus propis secrets. A més, en la trama una de les filles d’aquesta família desapareix i l’agència presumeix de tenir un alt percentatge d’èxit a l’hora de trobar persones desaparegudes, però, en canvi, a ella no la poden trobar. És un element de dramatisme que no tindries amb una altra professió, així el conflicte és més gran. A més, la filla també és detectiu, i, per tant, en el cas que hagi desaparegut per iniciativa pròpia, sap com amagar-se i no deixar rastre. La família no sap si ha marxat o l’han fet desaparèixer.

Els secrets en les famílies es poden produir per amagar les vergonyes, però també per protegir als seus membres…  

En les famílies hi ha una jerarquia. Si et poses en la pell dels fills, saps que els teus pares esperen alguna cosa de tu i no els vols decebre. Però els pares tampoc volen decebre als fills. Es cuida molt la imatge i s’amaguen coses que poden fer mal, així que des de petits aprenem a ocultar coses als pares, als avis. Els pares ens donen una imatge que no és real, se’ns tapa la història de determinat parent… En una família tots vivim en la mateixa casa però no sabem del tot què guarda cadascú als seus calaixos. Les famílies se sustenten en els secrets, a vegades perquè no volem ser expulsats d’elles.

És més difícil conèixer del tot un pare o un fill?

Mai arribem a conèixer ningú del tot, però cal tenir en compte que els pares coneixen els seus fills des del moment que aquests neixen, mentre que els fills no saben exactament com era la vida dels pares abans. Cada família té els seus relats mítics, les persones anem construint relats que la resta ens hem de creure. A banda d’això, crec que els fills, des del moment que s’adonen que els pares els poden castigar, aprenen a ocultar coses, o sigui que per mantenir el seu univers intacte comencen a mentir. Després hi ha altres temes, com que els pares idealitzen els fills i això no els permet conèixer-los del tot. En essència tots volem mantenir una imatge molt idealitzada davant persones tan importants per a nosaltres com és la família.

En el cas de la novel·la, com que treballen a la mateixa empresa, els pares també són els caps dels seus fills…

Sí, la cosa es complica, els fills no saben quan els està parlant el pare i quan el seu cap. Els pares signifiquen moltes coses, són la nostra barrera amb la mort, són els que ens han de protegir… No hem d’oblidar que mai deixarem de reescriure la relació amb els nostres pares, fins i tot quan ells ja no hi siguin, perquè ens adonarem que hi ha coses que no comprenem i les voldrem entendre. Costa acceptar que els teus pares són persones.

Cada família té una novel·la negra?

I tant, seguríssim. Ho notes quan ho expliques i veus que la gent es posa a pensar i a buscar casos en la seva família, secrets de tota mena, que bé podrien ser la trama d’una novel·la negra.

L’agència de detectius d’aquesta família està ubicada al barri de Sant Andreu. Per què aquest barri?

Perquè crec que té tot el sentit. Buscava un barri de Barcelona que fos molt poble, i cap barri de la ciutat és més poble que Sant Andreu. Quan hi vas, et sents transportada a un altre lloc. Tenen la línia u de metro, que és la més antiga de la xarxa, però quan la gent l’agafa diu que va a Barcelona. A banda d’això, hi ha una qüestió argumental, perquè com deia, en la novel·la es juga molt amb els secrets que tots sabem dels demés. El pare d’aquesta família és poderós per la informació que té dels veïns del barri. Crec que a l’Eixample, per exemple, això és més difícil de mostrar, perquè no hi ha tanta convivència entre persones del mateix barri. El que viu al carrer València no necessàriament sap el que passa al carrer Aragó.

Ha parlat del pare, però parlem de la mare.

És el personatge sobre el qual orbita tot. Necessitava un personatge fosc, una dona extremadament intel·ligent però trastornada. Els personatges volen satisfer-la, però això és molt complicat en aquest cas perquè ella té una malaltia mental. Tot i així, els fills no deixen d’esforçar-se perquè sigui feliç. I el marit sap que ella és la intel·ligent de la família i la necessita, perquè ella sempre encerta en les seves deduccions, perquè parteix de la part més fosca del ser humà i sap concloure per què les coses succeeixen. De totes maneres, tots els membres d’aquesta família coixegen d’alguna manera. Hi ha un equilibri tens, s’atrauen i es rebutgen constantment.

Diuen que posar noms als personatges costa molt, però aquesta és la família Hernández!

La veritat és que el primer cognom que tenia al cap era Rivera, però quan escrivia la novel·la es va publicar una altra on apareixia un personatge que es deia justament així, Rivera, així que vaig canviar i la sonoritat de Mateo Hernández m’agradava. Per altra banda, Hernández m’encaixava molt bé amb la idea d’una petita agència de detectius de barri, que no té gaires pretensions. Jo no em sento tranquil·la fins que no tinc els noms clars. A mi Mateo Hernández Obiols em sona molt bé.

En aquesta novel·la veig una Rosa Ribas que ha fet un salt important a nivell d’estil narratiu.

D’això es tracta, d’anar evolucionant. Les meves primeres novel·les eren molt més tradicionals, perquè suposo que estava aprenent, però ara que ja em sento molt més còmoda escrivint, m’agrada saber que puc combinar elements de diferents gèneres i que puc arriscar més.

Parlant de gèneres, en quin moment es troba el gènere de la novel·la negra a Espanya?

Estem en una fase en què hi ha editors que es pensen que el boom de la novel·la negra encara està al màxim nivell, i això fa que es publiquin massa llibres, i alguns haurien d’haver passat un filtre important abans de publicar-se, o directament no publicar-se. Però d’altres editors ja no fan tanta cosa de novel·la negra i jo penso que quan només s’edita allò excel·lent és que estem arribant a la normalitat. És a dir, no és que no sigui normal publicar obres mediocres, però si n’hi ha moltes, estem portant la novel·la negra un altre cop al moment abans del boom, quan no era respectada.

Algun editor l’hauria d’escoltar…

Hi ha una enorme distància entre el que els editors creuen i el que la realitat mostra. Bé, no sé si s’ho acaben de creure, perquè després els números parlen per si sols. La novel·la negra no ven tant, no és com la novel·la romàntica, que ven molt més i no surt a cap llista. Però, tot i així, es continua publicant molta novel·la negra i molt dolenta. Em sap greu si semblo arrogant, no és la meva intenció ser-ho, però…

Jo l’entenc…

La novel·la negra és literatura, i necessita d’una qualitat, un estil… Un dels problemes que ha tingut el gènere és que s’han reduït moltes novel·les a només els arguments i no n’hi ha prou amb això, perquè s’empobreix la novel·la negra. És molt important que hi hagi ambició literària, perquè si tens ambició literària, pots tenir literatura sense etiquetes. Les etiquetes vindran després i algunes seran una mica estranyes.

La novel·la negra és potser el gènere que ha de conviure amb més etiquetes, perquè no s’acostuma a parlar de novel·la històrica escandinava o de novel·la històrica escrita per dones…

És cert, la negra és un gènere amb moltíssimes etiquetes i subetiquetes. No sé si és perquè parteix d’un complex d’inferioritat que no tenen altres gèneres. La novel·la històrica sempre ha anat acompanyada de certa dignitat perquè t’ensenya coses sobre història, mentre que la novel·la negra té els seus gens en el factor entreteniment. Per altra banda, va quedar molt bé dir que la novel·la negra era un retrat de la realitat social de la seva època, però com cada llibre ho pot ser… Molts autors estan acomplexats per escriure novel·la negra, quan el cert és que és un gènere molt proteic, pots fer el que vulguis, ho pots barrejar amb elements fantàstics o històrics, i no cal buscar etiquetes. Jo intento fugir d’elles.

Un asunto demasiado familiar es publica en una col·lecció, «Andanzas», on també hi ha autors com Fernando Aramburu, Milan Kundera, Albert Camus o Almudena Grandes. Vaja, una col·lecció sense etiquetes.

Just. Això és fantàstic, és molt alliberador. Quan escrivia la novel·la no sabia encara que la publicaria a Tusquets i em preocupava l’etiqueta que li posarien, perquè el meu objectiu era escriure la història d’una família. Després se’m va ocórrer que podia ser una família de detectius, pel tema dels secrets. Sabia que allò podia fer que immediatament qualifiquessin la novel·la de negra, com ha passat, però realment és la història d’una família i els casos que investiguen no són gaire espectaculars, perquè no són el motor de la novel·la, el que a mi m’interessa és aprofitar que són detectius per parlar d’altres coses.

O sigui, com que són detectius, la novel·la ja és negra…

Clar, suposo que jo mateixa m’ho he buscat. Però la veritat és que quan vaig perdre la por a les etiquetes, i a això va ajudar saber que es publicaria a Tusquets, vaig escriure amb més tranquil·litat i llibertat. A la col·lecció «Andanzas» comparteixo espai amb autors de novel·la negra com Leonardo Padura, però també amb d’altres com John Irving. A partir d’aquí que cada lector decideixi com vol considerar el meu llibre. Però insisteixo: si la novel·la és negra és, senzillament, perquè parla de les famílies.

Cap detectiu obre una agència per un únic cas. Rosa Ribas tampoc…

No, la veritat és que aquesta és la primera novel·la d’almenys d’una trilogia. Al principi no ho pensava fer així, però a l’arribar al final vaig veure que encara hi havia massa secrets que  podien donar joc en altres llibres, així que vaig deslligar qüestions argumentals que tenia resoltes per utilitzar-les en properes entregues. I hi arribaran.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESNovel·la negra / ThrillerPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES