Beneïda novel·la

'La bendición de la tierra' va fer guanyar el Nobel al noruec Knut Hamsun, qui va assolir un gran èxit fins que va donar suport a Hitler

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

De totes les obres del noruec Knut Hamsun (1859-1952), La bendición de la tierra ocupa el lloc més destacat. De fet, si va ser premiat amb Nobel de Literatura l’any 1920 va ser precisament per aquesta novel·la, tal com va expressar llavors el jurat del guardó. Molt abans, però, Hamsun ja havia aconseguit la fama amb novel·les com Fam, escrita el 1888. En el seu moment l’autor va ser considerat un mestre dintre i fora del seu país, i escriptors com Thomas Mann, Ernest Hemingway, Maxim Gorki, André Gide, Franz Kafka, John Fante i Stefan Zweig van reconèixer la influència que el nòrdic va tenir en ells. Hamsun era tot un fenomen, molt especialment després de la concessió del Nobel, però la seva llum es va apagar amb el mateix temps que s’apagava el nazisme a Europa, donat que Hamsun va ser un ferm defensor de Hitler, amb qui va arribar a trobar-se, va donar suport a l’ocupació alemanya d’Europa i fins i tot el 1943 va regalar la seva medalla del Nobel a Joseph Goebbels, Ministre de Propaganda del führer. A l’acabar la Segona Guerra Mundial, la població noruega es va girar en contra d’ell, va cremar públicament els seus llibres i Hamsun va acabar passant una temporada en un centre psiquiàtric.

Ara bé, la seva obra, finalment, ha passat per sobre de la seva ideologia i Hamsun s’ha quedat com un clàssic indiscutible de la literatura europea del segle XX. A La bendición de la tierra (que publica Nórdica en castellà amb traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo) hi trobem diversos aspectes que difícilment podem separar de la vida del seu autor. El noruec va néixer en un entorn rural, tot i que aviat es va traslladar a viure a la ciutat amb la seva família, va treballar en allò que va poder sent jove, va marxar un parell de vegades als Estats Units i va estimar profundament la vida al camp, lluny de les grans urbs, circumstàncies totes elles que d’una manera o una altra estan presents en la novel·la. El protagonista és Isak, un home que al principi d’aquesta històries veiem caminar per una muntanya carregat, sense saber immediatament quines intencions té fins que decideix aturar-se i establir allà mateix la seva residència. Allà només hi ha terra, res més. Però poc a poc Isak anirà aixecant casa seva i establint-hi la seva vida. Més tard coneixerà la que serà la seva esposa, Inger, una noia de ciutat rebutjada per tots els homes pel seu llavi leporí que busca una oportunitat als braços d’Isak. Passen els anys i arriben les criatures i també els primers veïns. Poc a poc, aquella terra deshabitada en la qual es va instal·lar aquell primer home comença a convertir-se en una petita comunitat i amb ella neixen les bonances i els maldecaps de qualsevol societat.

Podríem dir que la novel·la és, doncs, una mena de retaule sobre la condició humana. Primer Hamsun ens parla de la necessitat d’independència del ser humà, de la llibertat que experimenta el protagonista d’escollir el lloc del món on vol viure. Després apareix la voluntat de prosperitat d’Isak, al veure les possibilitat que aquella terra li ofereix. Això ve acompanyat de la seva necessitat d’estimar i ser estimat, de trobar una parella que l’acompanyi en la vida. Arriben els nens, la formació de la família. Més endavant, quan s’hi instal·len els primers veïns, apareixen l’enveja, la cobdícia, la supèrbia, però també la solidaritat. Hi ha generositat, però també misèria, amor i crueltat. Els personatges estan tocats per una mena de mancança existencial: cap d’ells sembla tenir-ho tot, potser només el protagonista, l’Isak, el primer que hi va arribar. La resta és una barreja d’insatisfaccions: un comerciant (Aronsen) que espera fer uns diners que no aconsegueix, un fill (Eleseus) que somia sense èxit amb anar a la ciutat per tenir una feina que no sigui haver de treballar la terra, una esposa (Inger) que passa per diverses crisis de tota mena i que de tant en tant busca l’amor en altres homes, una vella sense recursos (Oline) que necessita trobar feina però allà on va no pot evitar abocar el seu verí… La terra que ens retrata Hamsun, doncs, és una barreja entre paisatge bucòlic i dura realitat i l’ésser humà, de la mateixa manera, se’ns presenta en tots els seus registres.

A mesura que es va llegint la novel·la, un té la sensació que tampoc passa gran cosa, però la realitat és que hi passa de tot, només que el lector ho ha de saber percebre. Hamsun escriu amb suma intel·ligència i, de fet, el títol mateix de l’obra, La bendición de la tierra, em sembla carregat d’ironia. L’autor demostra molt coneixement del comportament humà, no en va era un destacat mestre de la novel·la psicològica, la qual cosa ja va demostrar amb Fam. Llegint La bendición de la tierra, trobava coses que em feien pensar en Thomas Mann i en les seves obres La muntanya màgica i Els Buddenbrook. Mann, com ja s’ha dit, va escriure elogis sobre Hamsun, era un reconegut admirador del noruec, i això es nota en la seva obra, tant és així que m’atreviria a recomanar llegir La bendición de la tierra com una mena d’introducció d’aquests dos destacats (i apassionants) títols de Mann. La de Hamsun és una novel·la monumental, d’aquelles que t’obren de dalt a baix, t’ho remouen tot per dintre, et cusen i després et posen a caminar. Frisaria perquè un director tan existencialista com l’hongarès Béla Tarr fes una versió cinematogràfica d’aquesta obra. Seria en blanc i negre, hi haurien llargues escenes que mostrarien els personatges simplement caminant o treballant, de fons només s’escoltarien alguns sorolls, com el martell sobre la fusta o l’arada rascant les pedres, hi hauria silenci, una música que de tant en tant acompanyaria i la terra mostraria el seu caràcter, tot recordant que ella dona la vida i ella l’enterra.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES