Homenatge a Amy Beach, Ilse Weber i Lili i Nadia Boulanger

El Festival de Lied Life Victoria ha dedicat un concert a L'Auditori a les quatre compositores amb la veu del tenor Roger Padullés
El tenor Roger Padullés.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

He de dir que, en línies generals, em sento encantat amb el Lied Festival Victoria de los Ángeles, per diverses raons. La primera perquè aquest any ens ofereix una programació centrada en les dones rellevants de la història de la música que, malauradament, no han rebut l’atenció que mereixien en el seu moment. La segona perquè aquest homenatge a les compositores està plantejat d’una manera que les veus d’elles dialoguen amb les d’ells. Així, tot i aquest eix central amb accent femení, en el festival estem escoltant també peces de Johann Sebastian Bach, Robert Schumann, Franz Schubert o Felix Mendelssohn, entre altres. No fa gaire, l’escriptora britànica Anna Beer deia en una conversa al Palau de la Música que si hem de reivindicar l’obra de les dones, és recomanable fer-ho acompanyada dels homes, perquè si celebrem esdeveniments on només hi són elles, llavors tot queda reduït a un nínxol. La normalitat passa per l’equilibri i l’equilibri passa per la normalitat.

Ahir, al concert de L’Auditori només hi havia dones compositores, però cal entendre que aquest recital no és una proposta aïllada, sinó que està emmarcada en un festival amb altres recitals i és aquí on es produeix aquest sà equilibri. Per exemple, la música de dues d’elles, Lili Boulanger (1993-1918) i Amy Beach (1867-1944), ja ha tingut presència en altres cites d’aquest festival i, per tant, amb uns altres programes, discursos i acompanyants. Les altres dues compositores són Nadia Boulanger (1887-1979), germana de Lili, i Ilse Weber (1903-1944). I aquí tenim una de les altres virtuts d’aquest cicle, que ens permet descobrir i redescobrir músiques, perquè tot i que les germanes Boulanger són més o menys conegudes, no podem dir que les seves obres hagin estat populars del tot. Per altra banda, jo personalment desconeixia absolutament la figura de Weber, ja em perdonareu la ignorància, així que cites com les d’ahir són una oportunitat per fer troballes.

Ara bé, tanta màgia i expectatives prèvies no les vaig veure satisfetes en acabar el concert. En la primera part el pianista Rubén Fernández Aguirre i el tenor Roger Padullés ens van oferir un recital prou consistent amb peces de Beach i les germanes Boulanger. La veu de Padullés no només té força, a més té unes particularitats que la fan bonica; quan comença a cantar, ràpidament capta l’atenció del públic. És fàcil deixar-se seduir per la seva veu. El pianista, que té una sòlida experiència en l’acompanyament de cantants, va fer una actuació correcta, però a mesura que se succeïen les peces, tenia la sensació que entre ell i el cantant no es creava la complicitat necessària.

Dit això, vaig arribar a la pausa amb ganes de seguir escoltant, però en la segona part aquesta neguitosa sensació va augmentar quan es van incorporar primer la violinista Marta Cardona i després la violoncel·lista Laia Puig. En algunes peces, com a Estrella del caminant i a Cita, les dues de Beach, semblava que cadascú fes la seva, com si no hi hagués hagut prou sintonia entre ells, o com si faltessin algunes hores d’assaig per equilibrar cadascuna de les veus. En lloc d’equilibri vaig percebre més aviat inseguretat en la segona part, i fins i tot la veu del tenor semblava vacil·lar puntualment, com si estigués fent un tour de force per fer-se escoltar per damunt d’uns instruments que van arribar a tapar-lo en algun moment. I les cançons de Weber, certament, són precioses, però m’hagués estimat més escoltar-les només amb l’acompanyament del piano.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES