Daniel Álvarez: “Les editorials necessitem que s’ensenyi als estudiants a fer-se preguntes”

L’editor del segell asturià Hoja de Lata fa repàs als primers anys de vida de l’editorial que va crear amb la seva parella Laura Sandoval
Daniel Álvarez Prendes és editor d'Hoja de Lata

Daniel Álvarez Prendes (Gijón, 1977) era llibreter en una cadena de llibreries a Astúries quan la crisi va tocar fons. Primer va ser ell el que va perdre la feina, després la seva companya i parella, la barcelonina Laura Sandoval. Junts van decidir que era el moment de tirar endavant el projecte dels seus somnis: muntar una editorial. Van fer números, van capitalitzar l’atur i van decidir convertir-se en emprenedors en plena tempesta econòmica. Era l’any 2013 i sis anys després el segell Hoja de Lata s’ha consolidat com un dels referents de l’edició independent espanyola. Entre els autors del seu catàleg estan Marcello Fois, Luisa Carnés, David Peace o Eiríkur Örn Norðdahl, escriptors rescatats de l’oblit i d’altres que són contemporanis. Álvarez no sap exactament quants diners han invertit en la seva empresa, però sap que són afortunats per haver fet de la necessitat virtut i per haver sobreviscut muntant la seva petita editorial, amb seu a Astúries i amb presència a llibreries de tota Espanya. L’entrevista té lloc aprofitant una visita de l’editor a Catalunya.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Hoja de Lata va néixer el 2013, en plena crisi econòmica…

Sí, diguem que Hoja de Lata va néixer fent de la necessitat virtut. Tant la meva parella, Laura, com jo ens vam quedar sense feina, érem llibreters. Vam veure que potser tocava arriscar-se i tirar endavant el nostre desitjat projecte que mai havíem començat perquè ens espantava la realitat econòmica del moment. Ens feia por deixar una feina estable pel nostre projecte, però l’atur ens ho va facilitar tot.

Teníeu les idees clares del que volíeu?

Ens interessaven els autors que en la seva època haguessin tingut una implicació intensa amb la societat. És a dir, no volíem publicar literats que haguessin estat tancats en la seva torre de marfil escrivint, vivint per a ells mateixos, sinó gent que expliqués la seva societat o que ens fes evocar altres èpoques. He de dir, però, que hi ha una discreta lluita de poder a l’editorial entre les preferències meves i les de la meva sòcia i parella, Laura…

I com ho resoleu?

Cadascú rebutja les seves idees més agosarades per tal de mantenir certa coherència. Volem un catàleg d’autors compromesos, però també vitalistes, optimistes, no ens interessen les visions tràgiques del món. A partir d’aquí, hem anat fent a cop d’assaig i error, vigilant que cap error sigui massa greu. El cas és que estem sobrevivint, que és el nostre principal èxit. Els dos podem viure de l’editorial i paguem a tothom a temps.

Ser llibreter facilita la tasca d’editor?

Creiem que sí. A vegades et trobes amb editors que desconeixen totalment com funciona el món del llibre. Per exemple, una cosa tan bàsica com que el llibreter pot tornar un llibre a un distribuïdor… Haver estat llibreter ens permet conèixer molt bé el circuit del llibre, però també ens aporta una experiència a l’hora d’encertar quan contractem una obra i també a l’hora de focalitzar-nos en un tipus de lector.

I com és aquest lector?

Un lector habitual que va regularment a la llibreria o a la biblioteca, que s’arrisca, que li agrada escoltar recomanacions, que vol descobrir autors que no coneix, perquè a Hoja de Lata estem molt centrats en autors que a Espanya són desconeguts però al seu país són molt respectats. Al principi passàvem per rescatar autors de l’oblit, però ara ja tenim la meitat del catàleg ple d’autors contemporanis. Rescatar està molt bé, però també és meravellós trobar en el present els clàssics del futur.

Teniu més de seixanta llibres publicats.

Sí, el nostre pla editorial contempla deu novetats de narrativa a l’any, quatre d’assaig i dues de narrativa en asturià. Aquesta és la xifra ideal, perquè no volem saturar les llibreries ni els lectors.

La narrativa en asturià us funciona?

El bilingüisme a Astúries és totalment diferent del bilingüisme a Catalunya. L’asturià gaudeix de l’estatus de llengua pròpia, però no és cooficial. S’ensenya, de manera optativa, als centres educatius. L’asturià té molt de militància, de voluntarietat. També cal tenir en compte que som un territori d’un milió de persones i si busques autors que escriguin en asturià i que ho facin bé, llavors no en queden tants. Però ens agrada promocionar la cultura i la literatura asturianes, és la nostra terra i ens ho prenem com un deure.

Quan es veu que un projecte editorial comença a funcionar?

Diguem que els dos primers anys vam passar estretors, almenys fins que pots cobrar realment el teu primer sou. La qüestió financera és el que més ens preocupava, perquè necessites començar amb bastant capital per poder pagar traduccions, contractacions… La veritat és que no hem quantificat quant hem invertit, però vam dedicar la capitalització de l’atur i el que guanyàvem ho invertíem en la contractació dels següents títols. Poc a poc vas notant el retorn econòmic.

Els dos grans nuclis editorials d’Espanya són Barcelona i Madrid. Trobeu dificultats per estar afincats lluny d’aquestes dues ciutats?

Ser perifèrics és bo, hi ha moltes editorials que no estan a Barcelona o a Madrid. Penso en Ediciones del Viento de La Corunya, Menoscuarto Ediciones de Palència, Pepitas de Calabaza de Logronyo o Pálido Fuego de Màlaga. Vivim lluny de l’estrès de les grans ciutats i a nivell de despeses d’infraestructura, Astúries és molt més econòmic. També els llibreters i els periodistes ens perceben com una editorial exòtica, cosa que no sempre ha estat positiu, perquè nosaltres hem hagut d’escoltar coses com que tenim un bon catàleg i que, per això, semblem una editorial de Madrid. Suposo que volia ser un comentari positiu…

Suposem-ho…

També s’ha de dir que al no estar a Barcelona o a Madrid, no anem a tots els esdeveniments socials, ni trepitgem sovint les redaccions del diaris per presentar les nostres novetats. Però com que també som pares de dos fills, ja ens està bé formar part de la perifèria editorial.

A Astúries hi ha una altra editorial amb molta empenta, Satori Ediciones, que publica clàssics japonesos.

Sí, són amics i veïns. De fet, van ser els nostres mentors, els considerem uns veterans de l’edició, perquè porten uns sis anys més que nosaltres. Amb ells hem creat el Club de Editores al Margen, que és una mana de gremi d’editors no oficial, perquè el que hi ha està mort. Fem activitats per Astúries que ens permeten de manera informal, però molt activa, mantenir viu el teixit editorial asturià.

I amb les grans editorials hi ha diàleg?

Sí, però sabent que juguem en lligues diferents i que tenim filosofies diferents. Per a una editorial petita, cal mimar cada llibre i cada autor com si fos l’únic, mentre que una gran editorial no ha d’estar tan preocupada per cada títol. De totes maneres, si fem balanç, el resultat d’aquest diàleg és molt positiu, perquè moltes vegades ens han facilitat la nostra feina.

Un dels vostres autors, l’italià Marcello Fois, va dir al Festival Mot d’Olot que us va escollir perquè esteu bojos.

No sé si estem bojos, però sí que estàvem necessitats quan vam crear l’editorial. Ara, si comparem la quantitat d’hores que hi poses en la feina i el volum de negoci que es genera, pot semblar una bogeria si qui ho valora és un magnat dels negocis. Però si consideres que és la nostra passió, que ens agrada dedicar-nos-hi, no és pas una bogeria.

Com a petita editorial, sou optimistes amb el sector?

Una petita editorial sempre ha d’estar alerta, mai podrà relaxar-se completament, perquè competeixes amb molts factors i altres formes d’entreteniment com Netflix. Els editors petits hem de defensar cada llibre des del principi, i també hi ha una qüestió important i és que, en general, la cultura no és un valor a l’alça en aquest país. Es tendeix a la tecnificació dels estudiants i s’arracona la literatura i la filosofia, s’oblida de fer reflexionar als estudiants sobre qüestions fonamentals de la vida i això és en converteix en un gran enemic del món de l’edició. Les editorials necessiten que s’ensenyi als estudiants a fer-se preguntes.

Abans l’enemic semblava que era només l’amenaça digital…

Hi ha alguns aspectes d’aquesta amenaça digital que estan superats, però d’altres no. El risc que gegants com Amazon acabin amb el teixit de petites llibreries és real, cosa que implicaria pèrdua de llocs de feina i de presència de cultura als carrers. Una llibreria independent és un agent cultural de cada lloc on està ubicada.

Quin ha estat el llibre que millor us ha funcionat?

El nostre llibre més venut és Tea Rooms, de Luisa Carnés, la gran autora invisible de la Generació del 27, que té una narrativa social impressionant. Parla de la vida de les dones treballadores en l’Espanya de la República i ho fa de manera molt avantguardista i trencadora. A Catalunya aquest llibre no ha funcionat tan bé com a la resta de l’Estat. Altres títols que ens han funcionat molt bé és GB84, del britànic David Peace, i Illska. La maldad, de l’islandès Eiríkur Örn Norðdahl, dos llibres de més de sis-centes pàgines. El primer retrata la vaga d’un grup de miners contra el govern de Margaret Thatcher, cosa que es pot considerar la derrota del moviment obrer tradicional i l’inici del rodet neoliberal; el segon tracta de l’holocaust i de l’auge de la xenofòbia, però d’una manera molt irreverent, amb respecte, però també amb insolència.

I quin llibre es mereixia més atenció per part dels lectors?

El pájaro carpintero, de l’estatunidenc James McBride. No va anar malament, però no ho vam petar com esperàvem. Narra la història d’un esclau, un nen negre, al qual capten per a la causa abolicionista del llegendari John Brown. És una meravella còmica sobre l’abolicionisme. Fins i tot Ethan Hawke en farà una sèrie de televisió.

Hi ha petites i mitjanes editorials de fora de Catalunya que publiquen en català. Us animaríeu?

Ens agradaria, hem buscat obres d’autors catalans contemporanis per afegir-la a la nostra col·lecció, però encara no l’hem trobada. També li estem donant voltes a la millor manera de fer-ho, perquè no pots publicar un llibre en català i ja està, cal una projecció, i no tenim molt clar com posar-nos-hi, especialment perquè ja ens costa molta feina mantenir la nostra col·lecció en castellà. És una porta que mantenim oberta, potser algun dia publiquem algun llibre simultàniament en català i en castellà.

Potser publicant en català, Hoja de Lata podria tenir una millor presència a Catalunya.

Catalunya ja és la regió que millor ens funciona de tot l’Estat, per davant de Madrid, el Llevant, el País Basc i Galícia. Els llibreters i els lectors ens estimen i ens tracten molt bé. Suposo que per això ens fa tant de respecte començar a publicar en català, perquè ho hauríem de fer molt bé, el nivell d’exigència és alt i no volem decebre.

 

Categories
EditorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES