El que remou la maternitat

Laia Asso debuta en la novel·la amb ‘Ventres de paper’, una història que reflexiona sobre el fet de ser mare en circumstàncies diferents

 

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Una de les novetats d’aquesta represa del curs editorial de Sembra Llibres és el debut novel·lístic de la pediatra Laia Asso sota el títol de Ventres de paper. L’autora, neòfita en qüestions de lletres, sorprèn amb una obra al voltant d’un tema que es nota que domina, i que sap transmetre amb una naturalitat molt agradable. La història, tal com passa darrerament, està narrada des d’un multiperspectivisme que ens permet de conèixer, mitjançant diferents narradors i formes narratives, tot un gruix de personalitats i sentiments, sovint contraposats, al voltant d’una adopció.

Que els escenaris narratius siguin tan diversos no deixa de ser un encert que Laia Asso aprofita com a destral per criticar, de forma punyent, situacions quotidianes del dia a dia de moltes dones. La narració ocorre en llocs tan contraposats com Etiòpia, Barcelona i París, representant cada ciutat amb els tres personatges que formen la trinitat de la història. En primer lloc, l’Etiòpia de la Nigist, la mare. La Nigist, lluitadora i forta, té una filla que el seu marit no vol, i és obligada a donar-la a un orfenat. És un personatge dur, complicat, que obre la porta a veure quin és el paper de la dona a aquest país, on una violació o un maltractament queda resumit en una mísera frase anecdòtica perquè són fets d’una quotidianitat feridora. La Nigist narra com és parir quan t’has de desprendre de la teva filla només li tallin el cordó umbilical. En condicions infrahumanes per al part, sotmesa a pressions i a amenaces, i sense poder veure la cara de la teva creació, així viu la Nigist.

En segon lloc, la Barcelona de la Lia, la mare adoptiva. Una dona que viu, juntament amb el seu marit, un procès d’adopció llarg i feixuc que arriba fins als tres anys de duració. Correus, exàmens, patiment, entrevistes, i tot sembla penjar d’un fil quan veuen que l’hora de tenir la seva filla entre les mans no arriba encara. El patiment d’una mare que desitja poder emparar la seva filla i que l’amoïnosa burocràcia no fa sinó altra cosa que alentir. La Lia, pediatra, sovint es veu frustrada i empastifada de dubtes, malgrat que ja ha sigut mare, per si ho farà bé. Parèntesi: menció especial a la figura de la Júlia, l’altra filla, qui traspua una tendresa que tenyeix qualsevol aparició en daurat.

Per últim, el far del relat: la Meki. Els sentiments de la Meki són coneguts mitjançant un fil de correus electrònics que manté des de París amb la Lia. En un primer correu on conta tot de novetats de la seva arribada a la capital francesa, hi afegeix una ratlla final on diu que té un retard. La relació amb la Lia, qui té força caràcter, pateix alguns estira-i-arronsa, però els vincles que les uneixen seran sempre més forts que les discrepàncies. Així, veurem com la Meki s’afronta a la decisió de tenir el nadó o no, i sobretot podrem conèixer com va créixer aquella petita criatura que va ser parida a una cabana a l’Etiòpia i ara es troba davant d’una de les decisions més complicades de la seva vida: ser mare o no.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES