‘Súper 8’ i les seves profundes arrels a la psique

Dirigida per J. J. Abrams,la pel·lícula explica la història d’un grup d’adolescents que volen fer una pel·lícula de zombis en format 8 mm

 

Miquel Aures. Girona

Vista a Cuatro, una tarda de dissabte de finals de setembre, ja gairebé acabant la dècada en què es va produir –i desentenent-me de la contraprogramació en un altre canal d’una dels meus films favorits, visionat desenes de vegades, La noche del cazador–, aquesta pel·lícula de J.J. Abrams de l’any 2011, director aleshores no gaire conegut i que em va passar desapercebuda al seu moment, em fa pensar en les petites joies que, tot i no ser obres mestres, són bells artefactes carregats de sentit que, com bombes de profunditat, resten en espera del moment d’introduir-se, de vegades de la manera més punyent, en la nostra memòria fílmica. Ja força apartats dels anys en què es va generar, potser hi suren valors que al seu moment o no es van veure o no es van saber llegir, potser perquè, en tot allò que tenia d’anticipatori, la pel·lícula, em sembla, romania al marge del discurs dominant del cinema d’aquells anys i en canvi contenia elements que es podien percebre com a merament nostàlgics o manieristes.

Súper 8 és una pel·lícula firmada per J. J. Abrams però que té molt –moltíssim– del cinema del segon Spielberg, i no solament perquè n’és el productor i perquè conté força homenatges al cinema d’aquest, sinó perquè la coherència amb un estil Spielberg és tan impecable que tot fa pensar que la intervenció va anar més enllà de suggerir, com s’ha dit, uns quantes idees de guió que no van ser utilitzades a E.T. Es tracta d’una història, ambientada en 1979 (els walkie talkie, les bicicletes, les maquetes, el cinema Súper 8) d’adolescents  i descobriment de l’amor i la mort, combinada amb la narració de la lluita d’un ésser d’un altre món que tracta de reconstruir la seva nau per tornar al seu planeta. L’extraterrestre no és, però, l’amable alienígena del primer Spielberg, sinó –assumint el llegat de Ridley Scott– un autèntic monstre que s’alimenta d’humans: la seva caverna subterrània, amb els cossos penjants dels veïns de la tranquil·la població americana que ha anat raptant, ens fa pensar en La invasió dels ultracossos, però encara més en Apocalypse now.

El film, això es va dir al seu moment i després va ser negat taxativament pel director, té evidents punts de contacte amb Cloverfield (estrenada a Espanya com a Monstruoso), una pel·lícula de J.J. Abrams de l’any 2008, produïda per l’altre productor d’aquesta –Bryan Burk–, i que va cridar l’atenció de Spielberg. Es tractava d’un fals vídeo domèstic que mostra una sèrie d’escenes filmades, a la manera d’un palimpsest, damunt d’una antiga gravació: la més antiga mostra una parella que prepara una excursió a Conney Island; la més moderna, comença al cap d’un mes, amb una festa de comiat, que acaba amb una apagada i un terratrèmol: en realitat, com aviat saben per les notícies, hi ha una criatura gegantina que ataca la ciutat de Nova York. Segueix la fugida pels carrers de Manhattan: el cap de l’estàtua de la llibertat volant pels aires, el pont de Brooklyn que és destruït pel monstre… Súper 8 té molt de Cloverfield, però transcendeix el mer relat apocalíptic, per desenvolupar la part humana de la trama.

Tres anys més tard, Súper 8 explica la història d’un grup d’adolescents que volen fer una pel·lícula de zombis en format 8 mm. Quan comença la pel·lícula, una tragèdia familiar acaba de pertorbar els plans de vacances de Joe (Joel Courtney): un accident laboral a la foneria on treballava ha acabat amb la vida de la mare de Joe (Joel Courtney), aixafada per un biga. Molts dels protagonistes de les pel·lícules de Spielberg són orfes. Seguim els comentaris dels amics, els canvis en la vida del nen. Diríem que tot la trama s’articula entorn de la maduració sobtada d’aquest jove protagonista. Hi ha en la pel·lícula una dialèctica entre physis i nomos, entre naturalesa i llei. Aquestes dues polaritats estan representades, respectivament, per la noia protagonista, interpretada fantàsticament per un Elle Fanning (The Neon Demon) de 13 anys, i el seu pare, pel que fa a la naturalesa; i pel pare de Joe, agent de policia. En certa mesura, la figura del pare està escindida en un aspecte solar, no necessàriament positiu, representat pel progenitor de Joe, agent de la llei, i la seva ombra, el pare de la noia, alcohòlic que se sent culpable de la mort de la mare, ja que aquesta el va substituir a la fàbrica el dia del mortal accident. Joe, doncs, se sent atret per la noia, que a més és la estrella del film en súper 8. Una nit que roden en una solitària estació de ferrocarrils presencien el descarrilament d’un tren militar que transporta material secret: una criatura alienígena que era custodiada en una base de l’exèrcit. Aquí la història sentimental de l’obertura a la vida i a la mort d’un noi es barreja amb el relat de ciència ficció. Això és el punt que més s’ha criticat, però alhora el més original de la pel·lícula: la difícil combinació de dos gèneres aparentment tan diferents.

És, però, també, vist amb la perspectiva dels anys, el que la fa tan interessant. La tensió que existeix entre els dos gèneres és, obscurament, la mateixa que existeix a l’interior del protagonista, entre el món de la infància, protegit, emparat per la mare, i el món adult, amb la sexualitat i la mort. És com si les seves maquetes prenguessin vida i es revoltessin contra la sordidesa del real-social. Els nois-cineastes parlen d’utilitzar alguna de les maquetes de Joe per completar les filmacions del descarrilament del tren a la pel·lícula d’aficionats que realitzen. D’altra banda, els moviments de soldats -evacuant el poble, enfrontant-se amb el monstre– tenen, com en moltes cintes de Spielberg, alguna cosa de gulliverià, com d’un gran desplegament de formigues o d’un exèrcit de soldadets de miniatura. Hi ha en el film com una tensió ontològica de l’accident realment filmat dins de la seva pel·lícula de ficció i l’interrogant que li plantegen a Joe els rodets de Super 8 de la primera infantesa amb la mare, un real que ja no existeix: la marca de la realitat en la ficció. L’enigma del real evanescent filmat-fotografiat: un signe sense referent.

Super 8 té, alhora, quelcom d’òrfic. El cementiri, la tomba de la mare del protagonista, i no gaire lluny d’allà, a poques passes, finalment, l’amagatall subterrani del monstre. S’ha criticat que sigui el noi qui el descobreixi i no els militars que el busquen. Aquesta lògica esmussada no és la del nostre film. L’havia de trobar el nen perquè la pel·lícula prengués tot el seu sentit. Havia de ser una cova en forma d’úter i el protagonista havia de davallar-hi, a aquell regne dels morts on l’extraterrestre custodia els materials per a la nau que està reconstruint i els cossos dels humans que l’alimenten. Havia de “despertar” la noia, que és i no és una substituta de la mare-morta, i havia de rescatar-la de la mort. Havia de reconèixer-se com a heroi i havia de comprendre l’animalitat, la nua vida que lluita, representada per la bèstia alienígena. També s’ha criticat que no hi hagi enfrontament amb el monstre sinó unes paraules de comprensió. “T’entenc: ves-te’n”. Les rèpliques d’aquest pacte entre espècies s’implementen també en l’ordre social. És així que, a la sortida, veient partir la nau, es produeix el retrobament amb els dos avatars de pare, ara en parella, noi-noia, com un andrògin platònic, amb els dos avatars del pare. El camafeu de la mare, que l’infant deixa anar en l’escena final perquè vaig a parar a la nau alienígena, que incorpora tot el metall que troba, completa el dol i   simbolitza aquesta unió entre Bildungroman i ciència ficció que, ben mirat, també es troba, potser de manera més implícita, en els films de Spielberg (E.T., Encounters). Resulta admirable com continguts tan profunds de la psique han pogut superar, en aquest film no perfecte però ben interessant, els poc artesanals mètodes de treball de Hollywood.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓFantàsticFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES