Ko Tazawa: “Tanizaki mereixia el Nobel, Murakami no crec que l’arribi a guanyar mai”

És el traductor al japonès del 'Tirant lo Blanc' i 'La plaça del Diamant' i es dedica a difondre la cultura catalana al Japó

Ko Tazawa (Yokohama, Japó, 1953) va arribar a Madrid fa unes quantes dècades, quan el banc on treballava el va enviar a treballar a Espanya. L’atzar va fer que poc després acabés a Barcelona, on va quedar fascinat al veure’s vivint en una societat bilingüe. A mesura que millorava el seu castellà, tenia més curiositat pel català. Ell mateix diu que llavors se li va despertar una passió per la nostra llengua que ja no va poder controlar. Recentment, l’Institut Ramon Llull ha reconegut la seva tasca com a formador d’experts en catalanística al Japó. Tazawa tradueïx autors japonesos al català i autors catalans al japonès. D’aquests darrers, en destaca el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, La pell freda d’Albert Sánchez Piñol i La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Diu que ara vol fer el mateix amb Incerta glòria, de Joan Sales. El seu pas per Barcelona, aquests dies, és per presentar els dos nous volums de la col·lecció que dirigeix a Lapislàtzuli Editorial, dels quals n’és també el traductor: Un aprenent i el seu déu, de Naoya Shiga, i L’home butaca, de Ranpo Edogawa.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Recentment ha rebut vostè el Premi Internacional Ramon Llull tot valorant la seva tasca com a formador d’experts en catalanística al Japó. Tant interessa la cultura catalana al Japó?

Home, tant, tant… tant no. Fem cursos i classes de català, de llengua i cultura, dues setmanals a la universitat. Bé, jo ara ja no, que m’he jubilat. Aquestes classes són possibles gràcies a les subvencions de l’Institut Ramon Llull, i en el programa també s’inclou enviar estudiants a Barcelona. Alguns d’ells, quan tornen al Japó segueixen interessats en el català i el volen continuar aprenent.

Quines serien les grans banderes de la cultura catalana al Japó?

El Barça i Antoni Gaudí. Jo tracto d’aprofitar aquestes dues icones per parlar de la cultura catalana, perquè al Japó no les associen amb Catalunya, sinó amb Espanya. Jo tracto de connectar Barça i Gaudí amb la cultura catalana. Com? A través de llibres, conferències…

Vostè ha invertit una dècada per traduir el Tirant lo Blanc al japonès. Quina feinada!

Havia d’acabar la traducció com fos, no va ser gens fàcil, perquè hi ha una distància geogràfica i cultural entre els lectors catalans i els japonesos. Fer una traducció llegible va ser un repte que havia de superar i trobar una editorial de prestigi interessada va ser un miracle. Va ajudar que hi havia una subvenció de l’Institut Ramon Llull. Van publicar mil cinc-cents exemplars en edició de luxe, que es van esgotar en set o vuit anys. Cada exemplar costava uns cent euros. Amb els beneficis, l’editorial va poder fer una edició de butxaca, en quatre volums, de deu mil exemplars, que era el meu objectiu final, perquè el lector normal hi pogués accedir.

Creu que hi ha prou traduccions al català d’autors japonesos?

N’hi ha, però de manera molt limitada. Podem llegir en català a Kenzaburō Ōe, Mishima, Tanizaki o Murakami, per exemple, però estan publicats sense cap ordre concret i de manera molt aïllada, cosa que vol dir que les traduccions catalanes no cobreixen del tot la literatura japonesa. Aquest és el sentit de crear una col·lecció a Lapislàtzuli Editorial, publicar autors des del començament de la literatura contemporània japonesa, fins a principis del segle XX, aproximadament.

La col·lecció és més aviat de relats o narracions curtes?

Aquí de les narracions curtes en dieu relats o contes, però això al Japó és una altra cosa, allà un conte s’associa més aviat a un còmic. Si parlem de narracions, encara que siguin curtes, són novel·les. És a dir, al Japó tenim novel·les curtes o novel·les llargues.

I una d’elles és Un aprenent i el seu déu, de Naoya Shiga, que acaben de publicar.

Sí, és un autor totalment desconegut en català. El seu sobrenom és «el déu de la novel·la», però no perquè escrivís obres molt ambicioses o de grans dimensions, sinó pel seu estil senzill, desproveït totalment de retòriques innecessàries. És a dir, ell té prou amb un estil senzill per transmetre tot allò que altres autors fan amb novel·les i estils més ambiciosos i complexos. Segurament sigui un dels autors que més m’agraden, la seva literatura es basa en una confiança ferma en la bondat humana, i els seus llibres et deixen una bona sensació perquè et transmet que l’home és fonamentalment bo.

El volum és breu, però conté sis obres…

Sí, la que dona títol al llibre està ambientat a principis del segle XX i tracta de la vida d’un aprenent en una casa de bàscules que en lloc de centrar-se en la part negativa de la seva vida, prefereix focalitzar-se en la part positiva. El lector trobarà aquí que hi ha un element molt important, que és el sushi. Si l’hagués traduït fa vint anys, hagués hagut d’explicar què són aquestes boles d’arròs amb un tros de peix cru a sobre, però ara ja no cal, tothom sap què és. Tot i així, he volgut afegir un petit assaig sobre la història del sushi al final del volum, per saciar una mica la curiositat del lector català.

L’altre volum que acaba d’aparèixer en la col·lecció és L’home butaca, de Ranpo Edogawa.

Aquest és molt diferent, perquè és un autor de novel·les d’entreteniment. Va tenir molt èxit com escriptor de novel·la policíaca, és considerat un dels pares del gènere al Japó. T’explico una curiositat, el seu nom, Ranpo Edogawa, aquí apareix a la manera occidental, però la forma original al Japó és al revés, Edogawa Ranpo. En japonès, la pronunciació de la lletra erra i la ela és la mateixa, no hi ha diferència. Per tant, si llegeixes ràpid el seu nom, en japonès, et surt Edgar Allan Poe.

Carai!

És un pseudònim, és clar. El que més m’interessa, però, d’aquest autor són les novel·les fantàstiques, eròtiques, que és el que el lector trobarà en aquest volum. Alguna d’aquestes obres pot recordar a Pere Calders, que era un admirador d’Edgar Allan Poe també.

Considera que a Catalunya percebem la cultura japonesa tal qual és o hi ha massa tòpics?

Hi ha tòpics, però es va millorant en aquest sentit, abans n’hi havia més, de tòpics, i molta informació errònia, però amb Internet això s’està arreglant.

Dos dels temes que la literatura japonesa acostuma a tocar són la soledat i el suïcidi, això és ben real en la societat del seu país?

Sí, malauradament. Hi ha moltes persones que se suïciden cada any, especialment entre la gent jove, perquè hi ha molt estrès en la societat japonesa actual. La societat està severament categoritzada i si no saps entrar en alguna d’aquestes categories, et sents frustrat i caus al nivell més baix. Per altra banda, es potencien els casos d’èxit i això augmenta la frustració entre els joves. Crec que ara és molt difícil viure al Japó.

Com veu el futur d’aquests joves japonesos?

Mira, per exemple l’atur és bastant baix, però crec que això és fictici. Sembla que l’economia japonesa va bé, però realment no va tan bé, el govern actual manipula les dades. Si la gent jove intenta adaptar-se a aquest sistema fictici, s’acabarà frustrant tard o d’hora. I, la veritat, veig que tenen un futur bastant negre. No hi veig una sortida fàcil… També he de dir que crec que a la resta de països del món les coses no semblen gaire millor.

Un dels autors que toca molt aquests temes és Murakami. Al Japó és un autor tan estimat com a Catalunya?

Sí, molt. Jo ja el trobo una mica repetitiu, escriu coses que ja has llegit en altres novel·les seves. Vaja, és molt estimat, però no crec que arribi a guanyar mai el Premi Nobel de Literatura.

Quin seria l’autor japonès més universal?

Tanizaki, diria. Ell sí hauria d’haver guanyat el Nobel. A Mishima el trobo massa artificial, no m’agrada gaire, Kawabata tampoc.

Quina és l’obra literària catalana que més l’ha acompanyat?

Acabo de publicar una traducció al japonès de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Sense dubte, és una novel·la que toca temes universals. No tindrà l’èxit de L’església del mar, de Falcones, però sí que tindrà una bona acollida. També m’agradaria traduir, per cert, Incerta glòria, de Joan Sales, però és molt més llarga i em costarà molt, però val la pena fer-ho.

També ha traduït La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, que sembla que toca un gènere que pot connectar molt amb el públic japonès.

Sí, això em pensava, però no va funcionar gaire bé, sorprenentment, i això que la va publicar una editorial molt gran. És una novel·la molt universal, la millor de l’autor, però no va acabar de tirar com s’esperava, no em preguntis per què.

Com arriba un japonès com vostè a sentir tanta passió per la llengua i la literatura catalanes?

Per casualitat. Vaig venir per primera vegada a Espanya com a treballador d’un banc japonès, a Madrid, perquè jo parlava castellà. Però a Madrid ja hi havia companys japonesos, així que em van canviar a Barcelona, sense saber que aquí es parlava també el català. Mentre jo anava perfeccionant el meu castellà, anava llegint coses que no entenia, fins que vaig saber que era una altra llengua, el català. Veure una societat bilingüe com Barcelona va ser tan impactant per a mi, que se’m va despertar una passió per les llengües que no vaig poder sufocar, així que vaig deixar de treballar al banc, que era una feina ben pagada, per començar a estudiar el català fins que em vaig doctorar.

Impressionant!

Escolta, em pots explicar d’on ve això de Llegir en cas d’incendi? Em crida molt l’atenció!

I tant! Miri, tot va començar… 

 

Categories
LLIBRESPERSONATGESTraductors
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES