La història i les anècdotes de l’Ateneu Barcelonès

Josep Maria Prim i Serentill proposa un passeig per la institució barcelonina a 'Històries misterioses de l'Ateneu Barcelonès'

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

L’Ateneu Barcelonès ha estat una entitat molt rellevant en el camp de la cultura catalana i, no podia ser d’una altra manera, els esdeveniments i canvis socials i polítics han incidit de ple en la seva trajectòria. Durant la postguerra van circular per la institució, en llocs rellevants, personatges de tota mena, alguns de pintorescos o ignorants i d’altres amb una certa cultura però contraris al tema català. L’autor d’aquest llibre, Josep Maria Prim, amb un grup de jovent inquiet, va entrar a l’Ateneu en aquells anys en els quals la postguerra començava a abaltir la seva duresa. Eren ben conscients de què calia fer canvis de pes i deixar entrar les llums de la modernitat i la possible i desitjada democràcia enyorada. L’Ateneu, en aquells anys en els quals els estudis superiors eren minoritaris, resultava elitista i la majoria del poble tenia massa feina en fer bullir l’olla, majoritàriament.

Més enllà del tema polític, fins i tot, a la majoria d’entitats de més o menys gruix hi ha, en algun moment, un xoc ideològic entre la gent gran i els joves. Prim i Serentill coneix l’Ateneu a fons, era un noi de l’època, va formar part de moments importants en la vida de la institució i va jugar un paper rellevant en la democratització imprescindible que va esclatar en els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició, col·laborant en diferents juntes directives i optant en tot moment per la catalanització i transformació de l’entitat.

La trajectòria de l’Ateneu Barcelonès de la postguerra és una mena de metàfora que ajuda a entendre la història del país, amb fets rellevants i frustracions diverses. El llibre mostra les contradiccions vitals que va provocar la Guerra Civil, durant la qual les persones es van veure abocades a prendre partit. Carles Fages de Climent, un home relacionat amb el primer franquisme, va ser substituït pel tinent general Despujol Sabater, que va durar poc car sembla que els llibres no eren sant de la seva devoció. Va ser substituït per un personatge lligat a la Falange, Luys G. Santamarina, un personatge culte i contradictori, que va eliminar la llengua catalana de l’Ateneu. Durant la dècada dels cinquanta va entrar a l’Ateneu un planter de jovent al volt dels vint anys, amb les seves pròpies contradiccions vitals però disposats a endegar canvis culturals i jurídics i a democratitzar els estatuts.

L’autor ha escrit teatre, novel·la i assaig, té experiència, coneixements transversals  sobre la societat i la història i un saludable sentit de l’humor que traspua sovint al llarg d’aquest llibre. Potser el títol és una mica enganyós, les històries que se’ns expliquen no són ben bé misterioses o ho són en pocs casos. Aquest llibre va ser finalista del Premi Josep Pla l’any 2016, un any en el qual va guanyar el premi el periodista Lluís Foix, curiosament amb un llibre sobre una altra institució emblemàtica i els records personals que s’hi vinculen, el diari La Vanguardia. Aquests llibres ens ajuden a fer-nos una idea, més o menys aproximada, del context d’una època difícil, sovint mal entesa per les noves generacions i, fins i tot, pels qui no vam incidir de prop en aquella redacció o en aquell Ateneu.

Aquest llibre es fa difícil de classificar, és un assaig històric informal, un recull d’anècdotes, de perfils de molts personatges, alguns dels quals recull un breu glossari final. Personatges coneguts, com ara Ignasi Agustí o l’escriptora Montserrat Roig, i d’altres que han estat parcialment oblidats o que no compten amb el reconeixement que caldria. Pel llibre desfilen grandeses, petites misèries, rancors personals, sòlides amistats, arriscades lluites polítiques, morts tràgiques i, sobretot, amor a la cultura, representat per una entitat de gruix que avui ha esdevingut més oberta i eclèctica i que gaudeix de bona salut però de la qual, segurament, els joves inquiets d’avui també n’explicaran moltes històries en el futur.

Els anys evocats van ser complexos, la repressió política era constant, i s’esdevenien fets importants, l’Assemblea de Catalunya, la trobada als Caputxins, l’ebullició de Comissions Obreres i el PSUC, la manifestació de capellans. Fets i personatges es van oblidant, matisant o mitificant i per això calen aquests testimonis personals que ens mostren una realitat polièdrica. En aquest cas lligada a l’Ateneu, a la pau del seu jardí romàntic, amb peixos de colors, tortugues i ocells, i amb les seves palmeres. En el qual, com ha manifestat l’autor en alguna entrevista, la inspiració ve a raig fet, tot i que després cal treballar a fons i comptar amb la bona biblioteca del mateix Ateneu.

Josep Maria Prim té un estil molt personal i un sentit de l’humor molt particular. En molts fragments del llibre és més rellevant allò que insinua o no acaba d’explicar que no pas els fets concrets i contrastats. Això aconsegueix que en llegir aquestes històries sembli que, d’alguna manera, estem tafanejant per aquella entitat del passat, sense que ningú noti la nostra presència invisible.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES