Passar comptes amb aquella crueltat adolescent

'El desgel' és el reeixit debut de la belga Lize Spit on explica la història d'una noia que vol resoldre una qüestió desagradable del seu passat

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Lize Spit (Zandhoven, 1988) és una jove escriptora belga i amb aquest llibre ha aconseguit un gran ressò. Malgrat que considero, en general, que la novel·la és un gènere que precisa d’una certa maduresa, no es pot negar la grapa que tenen algunes persones, des de molt joves, per assolir un bon nivell d’escriptura i aconseguir el cobejat èxit editorial. La d’El desgel (Amsterdam en català amb traducció de Maria Rosich i Seix Barral en castellà amb traducció de Catalina Ginard i Marta Arguilé) és una d’aquelles històries que no poden ser el mateix llegides per algú jove que per algú més gran i que porti al darrere un volum lector de pes. I és que els temes resulten recurrents i coneguts: crisi de l’adolescència, solituds rurals, famílies amb problemes, crueltat infantil i secrets culpables.

La tècnica esmerçada per tal de fer que un llibre de més de cinc-centes pàgines capti l’atenció també ens és coneguda, es treballa sovint a les escoles d’escriptura i als tallers, consisteix en anar inquietant el públic lector a través de pistes diverses, fins que no esclata el conflicte definitiu. Un molt bon professor de literatura que vaig tenir fa molts anys, l’excel·lent Jesús Tuson, recordo que això ho considerava una mica de trampa, i posava alguns exemples, entre els quals coses com allò que acostuma a fer Cela a La família de Pascual Duarte, anticipacions misterioses del tipus tant de bo no hagués anat a aquell lloc.

El que passa amb aquests recursos, que considero legítims, de fet, encara més en el context actual de la literatura de consum, és que el conflicte, en ocasions, no esdevé mai ben bé allò que s’esperava. Cal admetre que l’autora escriu prou bé i que la traducció (jo he llegit l’edició en català) probablement és força reeixida, en general, tot i que jo, pel que fa a dites populars m’estimaria més que ens oferissin la versió original i, si cal, una nota a peu de pàgina.

Pel món adolescent de la novel·la, situat aquí en un petit poble de Bèlgica, però que podria ser de qualsevol altre lloc i, que, fins i tot, es podria situar, amb matisos i sense ordinadors ni mòbils, en qualsevol altra època, planen coses com ara el sexe descobert i pervertit, la mort, l’assetjament, el suïcidi. Per cert, un enigma que centra una part del misteri lligat al desenllaç i evocat pel títol, l’havia sentit explicar a escola, ja fa més de cinquanta anys, era una de tantes endevinalles recurrents, d’aquelles que no saps ben bé d’on han sortit ni qui les ha inventat, probablement gairebé universals, com les llegendes urbanes, que sovint tenen arrels ancestrals.

Els pobles petits tenen les seves servituds, els cercles són tancats, no te’n pots escapar, les tafaneries i els silencis són greus i els records romanen vius durant anys i panys. L’adolescència és un temps difícil, per als qui la viuen i per a les seves famílies, per això la temàtica que s’hi relaciona genera, de forma cíclica, algun llibre o alguna pel·lícula les quals, tot i que cada dia menys, poden escandalitzar i interessar un públic força transversal. L’acció d’El desgel se situa en tres moments, el del retorn de la protagonista, el de l’estiu en el qual va passar allò que se’ns va profetitzant, i altres moments anteriors que amollen pistes sobre la situació, els personatges i les seves circumstàncies i entorn. Les concessions a la intriga fan que ens trobem amb pistes falses o manipulades, trucs d’aquells dels quals parlava abans.

Com que cada vegada costa més escandalitzar i cridar l’atenció cal recórrer als pocs tabús encara una mica vigents, referències a excrements i defecacions, vòmits, sang dels animals o de les persones, pudors diverses, descripcions una mica originals d’òrgans sexuals i coses així. L’autora aconsegueix que aquestes referències esdevinguin gairebé naturals. La vida rural ha estat molt mitificada però té les seves misèries i servituds, quan no es una tria assumida. Tot es més cruel, més angoixant, més definitiu, i, en ocasions sorgeixen en el llibre detalls que fan dubtar de l’època en la qual se situa tot plegat. Existeix gent amb llavis leporins no arranjats, a l’Europa civilitzada? Costa creure en què, en el segle XXI, no es puguin trobar formes de venjança i denúncia menys autodestructives i més eficaces. Però el cert és que la realitat, en ocasions, supera la ficció, pel que fa al capteniment humà. Amb les seves concessions i trampes El desgel esdevé una primera novel·la eficaç, inquietant i remarcable i caldrà seguir la trajectòria futura de l’autora, que no ho tindrà fàcil després d’una estrena tan reeixida.

 

________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES