‘Die Geträumten’, les cartes d’Ingeborg Bachmann i Paul Celan al cinema

Dintre del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, la Filmoteca ha programat aquesta pel·lícula de la directora austríaca Ruth Beckermann

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Gairebé per una feliç casualitat aquests dies he pogut veure a la Filmoteca l’interessant experiment cinematogràfic Die Geträumten, un títol de difícil traducció, una cosa així com ara Els somniats. La directora, Ruth Beckermann, era present a la sala i va respondre, en francès, a les qüestions que se li van plantejar durant el col·loqui. La pel·lícula s’insereix en l’homenatge dedicat a Beckermann en el marc del 21è Festival de Cinema Jueu de Barcelona, durant el qual es pot veure un bon nombre d’obra seva. El festival no se centra en els tòpics recurrents a l’entorn del tema jueu sinó que intenta oferir una revisió de temes ben actuals i, de fet, universals.

Beckermann és una excel·lent documentalista, pel que fa a la gran pantalla. Es pot considerar experta -tot i que aquesta paraula, de tant fer-la servir de forma frívola ja em comença a fer una mica d’angúnia- en lluites socials, migracions, memòria històrica del nazisme, la construcció de la identitat europea o els problemes recurrents d’Orient Mitjà. La formació de la cineasta ha passat pel periodisme i la història de l’art, ha estudiat i viscut a Viena, Tel-Aviv i Nova York. Des de l’any 1985 ha treballat en el món del cinema i ha escrit llibres diversos. En el cas de Die Geträumten, de forma original i poc còmoda, es recrea una conversa epistolar entre els poetes Ingeborg Bachmann i Paul Celan. Aquesta pel·lícula ha passat per diferents festivals i ha estat molt premiada.

Ingeborg Bachmann va ser una molt interessant poeta austríaca. Per sort comptem amb una traducció de la seva obra completa, no gaire fàcil de trobar, a cura de Teresa Pascual i Karin Schepers, publicada l’any 1995 per Edicions Alfons el Magnànim-IVE. El seu pare havia estat un soldat nazi mentre que Celan, un home turmentat i complex, jueu, havia perdut els seus pares als camps d’extermini i ell mateix, de jove, hi havia estat, condemnat a treballs forçats, durant un parell d’anys. La seva relació física va durar poc, uns mesos, i després es van veure en alguna ocasió de forma puntual, però es van escriure moltes cartes, que mostren la seva complicada relació i la seva volada poètica i intel·lectual.

Del gruix de cartes, que es poden trobar publicades en castellà, la directora en va fer una tria i va voler que dos joves del present, Anja Plaschg i Laurence Rupp, en fossin els protagonistes. Plaschg és una persona dedicada al món de la música, força coneguda, i Rupp un jove actor en alça. Tenen una certa retirada als dos poetes, quan eren joves, i la pel·lícula mostra alguns moments distesos en els quals els actors xerren, fumen o descansen, i on es poc copsar com el contingut de les cartes llegides va fent forat en la seva sensibilitat.

Celan i Bachmann van morir relativament joves, abans de fer cinquanta anys. Paul Celan, romanès de parla alemanya, que va viure a París, sembla que es va suïcidar i Bachmann va morir en un estrany accident domèstic, a causa d’un incendi. El passat terrible encara era molt present en aquella postguerra europea. Celan, a més a més, va ser força incomprès literàriament i va patir trastorns mentals importants. A França se li criticava l’ús de la llengua alemanya, al capdavall la seva llengua de cultura, com si les llengües tinguessin la culpa de la mala utilització que en fan els dolents. La seva poesia va ser mal entesa en molts casos i va rebre crítiques absurdes. I a França, com a tants altres llocs, l’antisemitisme visceral encara cuejava i diria que encara cueja en molts casos.

Aquestes tràgiques històries no ens parlen tan sols de jueus, nazis, Àustria, França o Alemanya. Parlen de tots nosaltres, europeus o ciutadans de qualsevol indret del planeta, el passat no està mai ben resolt, potser és que sempre en queden restes, brases que poden revifar-se quan s’atien com cal, amb intenció de tornar a provocar el desastre. Els prejudicis i les injustícies continuen, aquí o allà, i les víctimes, en moltes ocasions, no tenen sortides positives ni senzilles. Pel que fa al que van patir o fer malament els nostres avantpassats,  en un context històric molt diferent del nostre, cal pensar en què tenim vida pròpia, una de sola, per cert. Però això no resulta gens senzill.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES