Les identitats que tenim

A ‘Les identitats que maten’, Amin Maalouf reflexiona sobre allò que ens defineix com a persones i sobre la convivència entre cultures

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

És probable que al llarg de la nostra vida ens preguntem diverses vegades a nosaltres mateixos qui som. Des de petits, i a mesura que ens fem grans, ens qüestionem de quin equip de futbol som, si creiem en déu o no, si som d’esquerres o de dretes o si volem ser metges o advocats. Potser ens preguntem la nostra condició sexual, si formem part d’alguna tribu urbana, si seguim sent joves o ja no tant o si som bons o mals pares. En definitiva, al llarg de la nostra vida ens plantegem la nostra identitat moltes vegades, i aquesta reflexió pot ser més o menys profunda segons l’aspecte que considerem i el context en el qual el valorem. Fa uns anys vaig llegir el llibre de l’activista Míriam Hatibi, Mira’m als ulls, on explicava la de vegades que havia hagut de pensar en la seva identitat, donat que ella era una musulmana nascuda a Barcelona amb pares marroquins. Quan li preguntaven sobre els seus orígens, deia que era catalana (per haver nascut a Barcelona)? O que era musulmana (per la seva religió i perquè els seus pares eren del Marroc)? O havia de dir a Catalunya que era musulmana i quan anava al Marroc que era catalana? Estem parlant, és clar, de la identitat.

Aquestes mateixes preguntes se les va fer anys enrere l’escriptor Amin Maalouf, nascut al Líban, però resident a França. El seu llibre Les identitats que maten (La Campana/Alianza) és el resultat d’aquella profunda reflexió. Maalouf exposa que sovint la societat ens demana que expliquem qui som d’una manera molt simplificada, quan la realitat és que totes les persones som una barreja de moltes coses i cadascuna d’aquestes coses és més o menys important segons el lloc i el temps en els quals residim. Per exemple, no és el mateix ser musulmà a Damasc que ser-ho a Moscou, no és el mateix ser dona a Oslo que ser-ho a Kabul, tampoc és el mateix ser homosexual a Barcelona que ser-ho a Teheran. Més encara, no és el mateix ser hispà als Estats Units de Barack Obama que als de Donald Trump, ni és el mateix ser català abans de l’1 d’octubre que després, tampoc és el mateix ser homosexual a Espanya si al govern de la teva comunitat o del teu país entra un partit homòfob o no. Bé, no és que no sigui el mateix, és que comporta que ens fem noves preguntes (i noves reivindicacions) sobre qui som.

Sovint això és degut a què s’acostuma a classificar la societat d’una manera molt genèrica i no és encertat pensar que tots els musulmans són integristes, que tots els britànics són euròfobs, que tots els votants de dretes són feixistes o que ser francès és millor que ser romanès. Dintre de cada grup social, la realitat pot ser molt diversa. En el seu llibre Maalouf explica que quan una identitat és ferida, és quan pot néixer un conflicte social (i una guerra). Per exemple, una minoria pot viure de forma pacífica en un lloc concret, però si una majoria o un altre grup social comença a amenaçar la minoria, aquesta pot sentir-se amenaçada i revoltar-se. És a dir, a vegades les identitats es fan fortes quan es veuen amenaçades. Maalouf puntualitza que quan una població té por davant d’una amenaça, és més important tenir en compte la realitat d’aquesta por que la de l’amenaça.

Maalouf parla també de què en cadascú de nosaltres existeix una mena de jerarquia d’identitats, que poden variar de nivell segons les circumstàncies. Per exemple, imaginem que jo fos resident d’un barri determinat de Barcelona i encara que allà hi hagi viscut sempre, no considero que sigui un tret rellevant de la meva identitat. Però de sobte, alguna autoritat qualifica la gent del meu barri de bruta. Llavors em puc sentir atacat i la meva identitat si tindrà en compte que sóc resident d’aquell barri. O pensem en les dones, que han hagut de sortir al carrer per reclamar més justícia i més igualtat especialment quan han augmentat els casos de discriminació i els crims comesos contra elles. Un altre exemple, són els ciutadans que en els darrers anys han vist amenaçada la seva identitat d’espanyols o de catalans i han penjat banderes al seu balcó i han assistit a manifestacions a les seves ciutats.

La reivindicació de la identitat pot produir-se també, explica l’autor, quan la idea de modernitat s’imposa sobre la nostra manera de ser o de fer. Per exemple, al Japó es va estendre la idea que era més modern semblar occidental que asiàtic, per la qual cosa molt joves van començar a mirar a Europa, però també molts japonesos han reivindicat les seves tradicions davant d’aquesta idea de modernitat. Si pensem en l’islam, des d’Occident s’ha dit sovint que si una dona no porta el vel és perquè és moderna, cosa que ha fet que moltes dones musulmanes hagin reivindicat el vel tot i considerar-se modernes, perquè la realitat és que aquesta idea és un més aviat un prejudici que ataca una manera de ser. Maalouf recorda que moltes identitats musulmanes s’han enfortit al món quan se’ls ha dit que ser musulmà era una realitat que calia superar i que estava més ancorada en el passat que en el futur.

Les identitats que maten del títol (en castellà, identidades asesinas) fan referència a aquelles que persegueixen unes altres per considerar-se millors que elles. Això, com ja s’ha dit, ha estat font de conflictes socials, de guerres i d’exterminis. Protegir una identitat no ha d’implicar mai atacar una altra i en el cas de convivència de diverses identitats, sembla sensat pensar que l’escenari ideal és que hi hagi convivència pacífica i un interès mutu a compartir els trets propis i conèixer els aliens. Diu Maalouf que criticar a l’altre és un dret que s’ha de guanyar. Això vol dir que no podem criticar a ningú a la lleugera, sense conèixer-lo bé, no podem dir que allò que un altre és no ens agrada si no ens hem molestat a xerrar amb aquella persona. Potser ens sentim molt allunyats d’una persona musulmana perquè no compartim els seus sentiments religiosos, però potser vals la pena que algun dia l’escoltem, o potser pot compartir amb nosaltres altres sentiments o unes tradicions seves que ens poden enriquir. No cal ser xinés per gaudir de la gastronomia xinesa ni cal ser musulmà per prendre un te amb pastes amb el nostre veí quan es fa fosc en temporada de ramadà.

Finalment, és interessant destacar el concepte d’«identitat fronterera» que utilitza Maalouf en el seu llibre. En un temps en què les fronteres semblen enfortir-se, cal parar atenció a aquelles persones amb un lloc d’origen i un lloc de residència actual diferent, perquè el més habitual és que hagin sabut combinar els trets culturals i socials dels dos llocs i, per tant, la seva identitat és fruit de realitats diferents en convivència. Aquestes persones podem ser molt adequades per aixecar ponts entre cultures diferents, perquè han sabut mantenir uns trets propis i adoptar-ne uns altres de nous. Val molt la pena llegir aquest llibre breu de Maalouf, que va escriure fa més de vint anys, però que segueix sent rellevant. De fet, sembla que cada vegada sigui més rellevant i més necessària la seva lectura. Per fer un món més just i equilibrat cal deixar de pensar que la nostra identitat és la millor, cal conèixer, compartir, enriquir-se d’altres cultures i pensar que potser tenim més coses en comú amb un ciutadà de Beirut o de Bucarest que amb el nostre veí de tota la vida.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES